La caduta degli dei

la-caduta-degli-dei

 

Sí, senyor president, molt honorable. Jo soc un dels milers de catalans decebuts amb vostè. Amb vostè, i no tant amb la seva família, amb els seus fills o la seva dona, per què ja fa molts anys que ens ho deien que s’estaven fent d’or amb els negocis utilitzant el seu cognom. Però la decepció ara és amb vostè, per qui sempre he tingut una devoció especial, per què semblava que estava per sobre del bé i del mal. Amb vosté amb qui vaig treballar durant molts anys com a càrrec polític en els seus governs; amb diferents consellers, però sempre amb el mateix president. Vostè, un referent moral, que reaccionava amb virulència quan algú de la seva confiança reconeixia haver caigut en la temptació de la corrupció. Que sempre ha defensat la legitimitat de la feina dels seus fills; crec que jo hi era el dia que ho va proclamar al Parlament. Amb contundència, sense deixar ni una escletxa al dubte. I encara que molts sabien el que feien, o ho sospitàvem, mai ningú no va pensar que vostè també “havia pillat”, com diuen els meus alumnes universitaris. Ha caigut un mite, i ara que tindrà molt temps lliure per pensar li recomano unes quantes pel•lícules, començant per la del títol d’aquest post, dirigida per Visconti al 1969, sobre el final de la República de Weimar. Ja sabem el que va venir després: un senyor amb bigotet que aixecava el braç i va provocar milers de morts i l’holocaust més vergonyós de la història. Pot veure també “El hundimiento” (Oliver Hirschbiegel, 2004), que explica els darrers dies d’aquest mateix dictador del bigotet. O també potser li ve de gust recordar el film canadenc “El declive del imperio americano” (Denys Arcand, 1986) o fins i tot “American Beauty” (Sam Mendes, 1999), totes parlen de la decadència, del final d’una època, de la desestructuració moral d’una societat que necessita d’una forta sacsejada per tornar a aixecar-se, després de tants anys de mirar-se el melic i dissimular. Aquí mai no ha passat res, el desert estava lluny, nosaltres vivíem a un oasi.

Jo li diré el que faré aquests dies de vacances, senyor president, molt honorable. Descansar, recuperar-me de l’ensurt i buscar una estona per veure també alguna pel•lícula, potser “El desencanto” (Jaime Chávarri, 1976) que també parla de famílies i la fi d’un règim, o “Titanic” (James Cameron, 1997), per recordar com l’orquestra continua tocant mentre el transatlàntic s’enfonsa. O potser simplement llegiré de nou aquell poema de Vicente Aleixandre que deia:

No es tu final como una copa vana
que hay que apurar
Arroja el casco, y muere.
Por eso lentamente levantas en tu mano
un brillo o su mención, y arden tus dedos,
como una nieve súbita.
Está y no estuvo, pero estuvo y calla.
El frío quema y en tus ojos nace
su memoria. Recordar es obsceno,
peor: es triste. Olvidar es morir.
Con dignidad murió. Su sombra cruza.

(El olvido, Poemas de la consumación, 1968)

Adéu senyor president, adéu molt honorable.

4 comentaris a “La caduta degli dei”

  1. Jo també, m’he decebut amb vostè molt honorable de pixerrins, fins i tot em va fer creure que la dreta catalana era una dreta diferent, ruc de mi, la generalitat ha de ser d’ERC, com ho va ser sempre abans que arribèssin vostés i la malaltia de la pasta, la pasta. Estan infectats, adéu. Estigui en pau, fins un altre vida. Lladre.

    1. Hola Pep, gràcies pel teu comentari, tot i que malgrat compartim la indignació, no comparteixo algunes de les coses que dius ni la forma de dir-ho, però com crec profundament en la llibertat d’expressió i en la democràcia les respecto. En tot cas, el que dius respon a la teva opinió, i només a la teva. COrdialment,

      JMS

  2. Sí Josep, a tot arreu pixen de tort, a tot arreu hi han lladres, estic d’acord, mira el meu avi deia posa a un pagés de batlle i tindràs un home corrupte, d’acord, però la tradició política d’ERC, la seva política social, l’aposta per la cultura i no pel caciquisme i l’amor pel poble català no son comparables, independentment d’això, el nostre ex molt honorable ens ha sablejat sistemàticament durant 30 anys i vist el que se li venia se li han caigut els pantalons i ha declarat el que sabia que era inevitable que es descubris, s’ha retratat. Cordialment.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top