La Catalunya esquizofrènica

L’esquizofrènia (del grec, “schizo”: divisió i “phrenos”: ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. (“Wikipedia” dixit). Si els països poguessin patir malalties, aquest seria el diagnòstic per Catalunya, que no sap cap a on va i que ha perdut el contacte amb la realitat, per motius diversos, no exclusivament imputables ni als dirigents polítics de l’Estat ni als catalans, sinó que tots tenen una part de responsabilitat. Catalunya té el cor i la ment dividits, esquinçats. El judici que va començar dilluns és un bon exemple d’aquesta divisió interna i de vegades contradictòria. El govern del president Mas va arribar en el seu dia a la conclusió de que no hi havia cap possibilitat de pactar amb l’Estat una consulta sobre la independència. I va decidir tirar pel dret, plantejar una pregunta, posar les urnes i sortejar la legalitat espanyola acollint-se a les normes emanades del Parlament (i amb una majoria suficient per aprovar-les) i a una estratègia per escapolir-se de les prohibicions del Tribunal Constitucional. Així doncs, el 9-N es va celebrar sense incidents i amb una notable participació ciutadana i sense que el Govern de l’Estat fes absolutament res per impedir-ho. No es pot dubtar que hi ha una part important dels catalans que volen expressar la seva opinió respecte del futur de Catalunya a través de les urnes, això sí, la majoria de manera pactada amb l’Estat i dins la legalitat vigent. El Govern del PP no va saber com reaccionar i a posteriori va forçar la presentació d’una querella a la Fiscalia (que era clarament contrària a presentar-la) i fins aquí hem arribat. Un cop posat en marxa el mecanisme judicial no es pot aturar per la via política. I per tant calen advocats (alguns dels millors despatxos penalistes de Catalunya estan defensant als acusats), estratègia de defensa, jutges, fiscals, arguments, testimonis, proves,… i al final un veredicte. Paral·lelament, atès que el transfons del problema és polític, i no jurídic, s’ha posat en marxa una maquinària molt potent de màrqueting polític, manifestacions, adhesions, mitjans de comunicació i opinadors, en un sentit o un altre i amb poc espai per les mitges tintes. I l’expresident Mas intenta una maniobra d’equilibri inversemblant. “Soc l´únic responsable, però no vàrem desobeir”. Sí, però no. “Volem la independència, però de manera pacífica”. “Volem anar més enllà de la legalitat però sense cap conseqüència penal”. Difícil, molt difícil, gaire bé impossible. Trobo molt més coherent i realista, però molt perillós, el que va dir fa uns dies Anna Gabriel, portaveu de la CUP: “el tram final del procés no serà pacífic, i caldrà la mobilització de la gent”. Desitjo de tot cor que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya absolgui als tres acusats, amb arguments jurídics, no polítics, encara que entendria també una condemna si s’acredita amb proves fefaents la desobediència i la prevaricació. Però la solució al problema no vindrà per la via de les condemnes sinó del diàleg. Encara que és evident que Catalunya ha d’abandonar l’esquizofrènia en què està instal·lada per “establir una propositivitat vital adequada”. Si no, no ens en sortirem.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de comunicació política UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top