La centralitat política a Catalunya

Són dies de pactes, a Catalunya i a tot Espanya. Els ajuntaments on no hi ha hagut majoria absoluta hi ha negociacions entre les diferents forces polítiques per assolir acords de govern. Al Parlament també hi ha converses entre el Govern de CiU i les altres formacions amb representació per aprovar els pressupostos. Sembla que el PSC, sense direcció ni interlocutors vàlids, i probablement sense un rumb definit de cara al futur, es mostra reticent a pactar amb Convergència i Unió, la qual cosa podria obligar als nacionalistes a una entesa amb el PP. Això també podria passar a Tarragona, on un pacte CiU-PP apartaria del govern al PSC, la força més votada. Després està el cas de Badalona, que s’ha de tractar de forma individualitzada per les peculiars característiques dels resultats electorals a aquesta població. En tot cas, ja se senten veus (no totes) de dirigents socialistes que diuen que estem davant la reedició d’un nou pacte del Majestic, d’una entente CiU-PP, d’un front de dretes que farà polítiques antisocials. És un discurs molt còmode pel PSC, ja que podrà encarar la campanya electoral de les generals recuperant el (vell) discurs de la por a la dreta. Però això ens porta a preguntar-nos on se situa la centralitat política a Catalunya i, per extensió, a la resta de l’Estat. El PSC va inventar el tripartit com a forma de disfressar el seu declivi electoral i el pacte amb ERC i IU-EUiA es va reproduir al govern de la Generalitat i a molts ajuntaments, com a fórmula per apartar CiU del poder. A altres indrets de l’Estat, ara o en el passat, el PSOE ha pactat amb forces nacionalistes com Coalició Canària, el Bloc Nacionalista Gallec, el PNB, amb la extinta Unió Mallorquina i altres forces de l’esquerra de les Illes Balears, amb Izquierda Unida, amb els regionalistes aragonesos i fins i tot amb el PP al País Basc i potser acabaran pactant amb Bildu en algun ajuntament. En el seu dia van pactar amb CiU la governabilitat de l’Estat i Rubalcaba ja es va reunir fa uns dies amb Mas i Duran per garantir el suport fins al final d’aquesta legislatura. Doncs bé, resulta que ara, per interessos electoralistes del PSC, si CiU pacta amb el PP resulta que és un pacte antinatura, i representa el retorn de la dreta pura i dura a Catalunya. Ells poden pactar amb qui vulguin, però CiU només pot pactar amb ells, això sí, quan ells vulguin. És cert que el PP ha fet un discurs molt dur contra Catalunya en els darrers anys, però la normalitat a Catalunya només arribarà el dia en què Convergència i Unió ocupi realment la centralitat política i pugui, quan no tingui majories absolutes, pactar sense complexos amb aquelles forces democràtiques, a la seva esquerra o a la seva dreta, que estiguin disposades a assumir, en tot o en part, el seu programa. No té sentit que només el PSC tingui barra lliure per pactar amb qui vulgui i, a més, se li atorgui la legitimitat per “autoritzar” els pactes de CiU amb altres forces que no siguin la seva. Aquesta lluita per la centralitat és decisiva per definir la política a Catalunya al llarg dels propers anys.