És evident que el procés ha partit Catalunya en dues meitats. El que no ho vulgui veure és que està cec, a una o altra banda. I em temo que aquestes eleccions no serviran per arreglar el problema, si fem cas del que apunten les enquestes: no hi haurà una força clarament guanyadora, ni les diferències entre els dos blocs (amb la incògnita d’on situar els “comuns”) seran suficients com per apaivagar la derrota de l’altra part. Si les tres forces independentistes (tot i que ERC sembla desmarcar-se de la via unilateral i la llista Puigdemont no és més que un grup de fans sense programa ni projecte) sumen majoria en vots, tornarem al mateix punt de partida, amb la diferència que ja sabem les conseqüències desastroses d’una declaració d’independència unilateral per la nostra economia, sense cap reconeixement internacional i amb la sortida automàtica de la Unió Europea. I la CUP ja ha avançat que només tornarà a donar suport a una coalició sobiranista si es continua la via iniciada (que tots sabem on ha portat). Si PP, Ciutadans i PSC arribessin a superar el 50% dels vots (a data d’avui no sembla probable), tampoc no crec que fossin capaços d’articular un govern amb la suficient habilitat per recosir les ferides, seduir votants decebuts amb l’Estat amb una proposta integradora i recuperar les nostres institucions d’autogovern. De fet, crec que l´única solució seria una coalició impossible de la qual formessin part forces constitucionalistes i forces independentistes. Per exemple, un tripartit Ciutadans, PSC i ERC, presidit per la força més votada. Oi que sembla inviable? Doncs si la política no és capaç de teixir aquest tipus d’acords que a priori tots considerem gairebé aberrants, a Catalunya no hi ha solució. Un tripartit d’aquestes característiques que ajornés sine die la independència i el referèndum binari a canvi de recuperar les institucions i mantenir invariables alguns elements de consens a Catalunya com el règim d’immersió lingüística en català (sens perjudici d’augmentar les hores en castellà o en anglès en aquells centres que així ho acordessin, com en realitat ja s’està fent a molts llocs, però mantenint la llengua vehicular), millorant el sistema de finançament de Catalunya i buscant una sortida acceptable pels processos judicials oberts (ara majoritàriament en mans del Tribunal Suprem) i desterrant de nou a l’oblit l’article 155 de la Constitució. També seria un detall que Oriol Junqueras pogués sortir de la presó a fer campanya i així compensar la hiperactivitat del seu rival electoral Puigdemont que disposa de tot el temps del món per difondre el seu missatge antiespanyol i antieuropeu des del seu exili voluntari a Brussel·les. Potser una aposta per la agenda social, per invertir la major part dels recursos disponibles en sanitat, en educació, en ajuts socials pels més desfavorits, en acollir més refugiats en comptes de viatjar pel món per tornar amb les butxaques buides com ha fet Romeva durant aquests darrers dos anys, facilitaria aquesta coalició insòlita que potser sí, seria capaç, de mica en mica, de refer els llaços trencats entre tants catalans avui distanciats o enemistats.
No és ciència ficció, encara que sembli impossible. És l’única manera de tornar a la normalitat, de tornar a viure en pau en un país pròsper i creatiu com el nostre, i de recuperar la concòrdia i el prestigi perdut a base de fer el que sempre hem sabut fer: parlar, dialogar, pactar, primer entre nosaltres, i quan aconseguim acords amb majories potents i representatives de totes les sensibilitats ideològiques i identitàries de les que gaudim a casa nostra, ningú no ens podrà negar la possibilitat de seure amb el Govern de l’Estat i assolir acords (si cal votant-los en referèndum) que ens facilitin una sortida a aquest conflicte que sembla etern.
La resposta?, a partir del dia 22 de desembre.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
