Ara hi ha molta gent que opina (potser perquè no la van viure) que la transició democràtica espanyola (model per molts altres països), no es va fer de la manera correcta, i que per això, com es diu en castellà “de aquellos polvos vienen estos lodos”. Potser la transició no va ser perfecta però, igual que passa amb la democràcia, crec que va ser la menys dolenta de les sortides. La Constitució Espanyola, cal recordar-ho un cop més, va ser aprovada amb un 88% dels vots a favor (sobre una participació propera al 70%), i a Catalunya encara amb més suports, el 90,5%. El resultat més baix es va produir al País Basc, amb el 69%. Aquest any farà 40 anys des de la seva aprovació, la segona carta magna democràtica més longeva de la història espanyola
És cert que la Constitució de 1978 preveia un Estat autonòmic amb tres comunitats històriques (“nacionalitats” va ser el terme utilitzat juntament amb “regions”, per evitar fer servir “nació”, que es va reservar per Espanya) i després va venir el “cafè para todos”, el referèndum andalús de 1981 (“contigo empezó todo, diria el gran filòsof Gerard Piqué), l’intent de la LOAPA, el nou Estatut català aprovat per referèndum i posteriorment declarat en part inconstitucional pel TC… Ja coneixem la història més recent.
Però hi ha una part en la que crec que no hem parat prou atenció ni hem aprofundit de manera suficient. I és la pròpia essència i sentit de la nació espanyola. No parlo de l’Estat, que te tantes eines al seu servei (no sempre utilitzades de manera correcta) que pot sobreviure durant molts anys més. Parlo d’un relat seductor i en positiu de la nació espanyola, capaç de conquerir a una majoria de ciutadans, potser no de la manera tan aclaparadora com ho va fer la Constitució de 1978 (producte sobre tot de molts pactes i renúncies de totes les parts implicades), però sí suficient com per mantenir una certa cohesió social i congelar els moviments, cada cop més majoritaris (encara que no superin ni tan sols la meitat de la població), que volen trencar l’Estat, especialment actius a Catalunya.
Espanya s’aguantava per algunes idees que han anat esvaint-se de manera progressiva: el servei militar (curiosament suprimit per un “patriota” com Aznar amb la cooperació dels partits nacionalistes i una certa estupefacció de l’esquerra, de tradició antimilitarista, que no podia sinó donar suport a la supressió); la selecció espanyola de futbol, que durant molts anys va practicar un futbol tosc i de poca qualitat (la “fúria espanyola” seria el “hashtag” en terminologia actual), fins que a partir del jocs olímpics de 1992, i gràcies a Vicente del Bosque, la influència de Pep Guardiola i una generació de futbolistes que provenien majoritàriament del Barça, va convertir-se en model de referència pel seu futbol de toc i estratègia. El Mundial de Sudàfrica i dues Eurocopes consecutives li han donat prou crèdit per mantenir encara una flama “nacional” (espanyola) encesa que articula un moviment social potent a tot el territori de l’Estat. Ja veurem el que dura.
Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) és també un dels instruments més potents amb que comptava el poder central per establir llaços cooperatius entre tots els pobles d’Espanya. El socialisme de Zapatero ho va entendre molt bé, i la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega va aconseguir modificar la estructura i sistema d’elecció del president i el Consell de la Corporació per construir una televisió pública modèlica i plural, que va durar fins que el PP va arribar al poder i va canviar les regles del joc gràcies a la seva majoria absoluta. El públic de tot l’Estat va captar la jugada i TVE va passar de liderar les audiències durant molts anys a ocupar la tercera o de vegades la quarta plaça a moltes comunitats autònomes. Encara li queda el Festival d’Eurovisió, però aquest any una part dels eurofans estan molt enfadats perquè els representants són dos joves (ella navarresa i ell català) que no semblen sentir massa l’orgull de ser espanyol que els hi demanen per representar el seu país (potser de manera injusta, tot s’ha de dir). Per què no es podria enviar alguna vegada en representació d’Espanya un artista cantant en català o en euskera? Si ja han cantat en anglès, per què no en alguna de les llengües cooficials a Espanya?
Alguns també tenen la teoria, per mi una mica arriscada, que el terrorisme d’ETA (com a enemic comú) també era un dels eixos fonamentals que garantia la unitat de la nació espanyola. És difícil oblidar la barbàrie que van generar aquells energúmens, tot i que algun dia, si ells ho demanen, caldrà ser generós i perdonar. De moment, han certificat la seva desaparició com a organització terrorista, i potser a alguns no els hi ha agradat gens aquesta notícia, precisament pel que pot representar de desaparició d’un altre suposat nexe comú de la cohesió hispana.
El problema potser és que mai ningú amb capacitat per articular majories suficients per modificar aquell text que els ciutadans espanyols que avui tenim menys de 58 anys (dit així sembla molt evident que caldria una revisió, no?), no vàrem poder votar, tampoc no s’ha cregut realment allò de l’Espanya plurinacional. Hauria pogut ser una solució, introduint una Disposició Addicional o modificant la Constitució per articular un federalisme asimètric que reconegués alguns “privilegis” (sí, aquesta és la paraula, perquè això és el que té Euskadi) econòmics i culturals per Catalunya (i Galícia si fos el cas), sense renunciar a la solidaritat. Es tracta de saber si encara hi som a temps. El procés de secessió iniciat i frustrat (de moment) a Catalunya ha obligat molta gent a posicionar-se, a escollir entre pàtries i banderes (quan alguns de nosaltres no teníem cap necessitat de fer-ho), a sortir el carrer per compensar els que surten al carrer de l’alta banda.
I mentre tant, no hi ha ningú capaç d’articular un missatge en positiu (sempre molt més eficaç que dir NO, NO i NO a tot) per seduir i reconduir la situació a Catalunya. Per què no ens diuen que ens estimen, que estimen la nostra llengua, la nostra cultura a tots aquells que estimem també, perquè en part és també la nostra, la llengua i la cultura de la resta d’Espanya? No seria tot més fàcil si algú parés màquines i digués ”fins aquí hem arribat” i començar tot de nou sense necessitat de trencar res?
L’Estat espanyol és molt fort, creu que ho resisteix tot, fins i tot les seves pròpies contradiccions i la seva manera de forçar fins al límit les relacions entre els seus diversos poders. Però mentre tant, Espanya, la nació espanyola, es troba en fase de descomposició, i veurem si hi ha temps per guarir-la i ressuscitar-la.
La mare “Espanya” sembla que està perdent un dels seus fills, qui sap si per sempre, i no el podrà obligar eternament a romandre a casa, sinó l’ofereix alguna cosa interessant a canvi per tornar a formar part d’un projecte en comú.
Espanya es descompon, l’Estat resisteix. Veurem com acaba la història.
