Els advocats de la família Pujol, penalistes de prestigi (els advocats, no els Pujol), han enviat un escrit al jutge de l’Audiència Nacional manifestant que la nota manuscrita de Marta Ferrusola (àlies “mare superiora de la Congregació”) no té cap vincle amb la sol•licitud d’operacions de la banca Reig d’Andorra. Segons ells, es tracta d’un fotomuntatge, ja que els dos originals estaven separats i no tenien cap relació. És a dir, que la carta manuscrita és seva, la va escriure ella, és la seva lletra i signatura, però no era pel director del banc.
Quan vaig llegir ahir aquesta informació, afegida a la estupefacció inicial de la setmana per l’impacte de la carta de la senyora Ferrusola, vaig pensar que és realment difícil exercir el dret legítim a la defensa per part dels advocats quan es produeixen aquest tipus de filtracions. Potser el més raonable hauria estat no dir res i deixar que s’escampi el xàfec, si és que algun dia s’escampa del tot, que potser acabarà sent el diluvi universal. Perquè el que ara diuen encara sembla pitjor, si ho analitzem amb calma.
Segons els advocats i els Pujol la carta i la sol·licitud al banc no tenen res a veure. Bé, acceptem la hipòtesi de que es tracta d’un fotomuntatge. Això vol dir que quan la “mare superiora de la Congregació” parla de missals no es refereix a diners, i el Mossèn a qui s’adreça no era el director de l’oficina bancària, ni la biblioteca el compte corrent, ni el capellà de la parròquia (per cert, no hi ha gairebé ni un accent en tot el text) el seu fill gran Jordi. Aleshores a què es referia? Es tracta d’alguna mena de trastorn de la personalitat d’una dona casada amb set fills que es pensa que s’ha transmutat en la superiora d’una congregació, potser per un excés de misticisme? Si els missals no són milions i són simplement llibres per seguir les misses, per què cal traspassar-los d’una biblioteca a una altra? Potser es tracta d’algun incunable d’un valor material o espiritual inusual? I qui és aquest Mossèn a qui s’adreça? Qui és el capellà de la parròquia? “El pájaro espino”? Quina clau desvetllaria el misteri d’aquest llenguatge críptico-religiós per poder interpretar correctament el que s’amaga al darrera d’aquests personatges tan peculiars? O és que es pensen que som tots idiotes?
La meva imaginació no arriba més, em sap greu. No soc capaç de descobrir l’enigma. Si això és un fotomuntatge i no té res a veure amb diners amagats, ni amb bancs andorrans, ni amb una “famiglia” al més pur estil sicilià, que algú m’ho expliqui per què jo no estic preparat per aquest espectacle surrealista. Si els Pujol estan perplexes, jo més.
Això no és un fotomuntatge, és una fotonovel·la…
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB