La mutació del procés

 

Sembla increïble, però cert.

Fa dues setmanes, només dues setmanes, Joan Coscubiela feia un brillant discurs al Parlament de Catalunya aplaudit efusivament pels diputats del PP i de Ciutadans sobre la vergonyosa manera d’aprovar dues lleis (la del referèndum i la de transitorietat) que han trencat de manera abrupta, no només amb la Constitució Espanyola, sinó amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb el principi de jerarquia normativa, la divisió de poders, els criteris dels lletrats del Parlament, de la Comissió de Garanties,.. En fi, un fet insòlit en un Estat democràtic dins la Unió Europea.

15 dies després, el mateix Coscubiela, els sindicats, els “comuns” i els de Podem (que es van abstenir o votar en contra de les esmentades lleis del Parlament), gent que votaria “no” en un referèndum pactat i acordat sobre la secessió de Catalunya, estudiants, jubilats, persones de tota Espanya (on eren durant tot aquest temps??), fins i tot a Madrid (“madrilenys pel dret a decidir” sembla una broma del “Polònia”, però és real), han sortit al carrer a protestar, de moment de manera pacífica (de vegades al límit, bordejant la violència, però sense incidents a destacar, al marge de l’atac a la seu del PSC al carrer Nicaragua), contra la reacció (al meu parer molt desproporcionada) del govern de l’Estat.

Què ha passat? Com s’ha produït aquesta estranya mutació del procés? Tothom fa recaure la responsabilitat en el president Rajoy, i és evident que és un dels principals responsables, no tant per les accions d’aquests darrers dies, que també, sinó per la inacció dels darrers anys. Pel seu peculiar estil de lideratge, consistent en esperar que els problemes es podreixin i es resolguin sols. Però aquí estan passant més coses. El moviment fora de Catalunya està clarament liderat per Podemos i els seus estrategues, que al estil de la seva sèrie de culte “Joc de trons”, saben que s’estan jugant l’hegemonia de l’esquerra en un moment molt delicat pel PSOE, en plena renovació de càrrecs territorials, molts dels quals no són partidaris de Pedro Sànchez. Tot recorda molt al 15-M. Ciutadans i el seu líder Albert Rivera també han actuat de manera molt irresponsable amb la presentació d’una proposició al Congrés de suport al Govern del PP que finalment es va perdre davant la decisió del PSOE de votar-la en contra, just el dia abans de l’operació judicial a Catalunya amb els escorcolls als Departaments de la Generalitat i les detencions de diversos alts càrrecs i altes treballadors públics o d’empreses privades. No podien ser més inoportuns, uns i altres.

I ara què? Ara estem davant d’una revolució, en tota regla, que només tindrà sortida si finalment hi ha alguna possibilitat de negociar una solució pactada, cosa que veig impossible abans de l’1 d’octubre. L’Estat no pot frenar l’ofensiva per terra, mar i aire (seria vista com un signe de feblesa) i el Govern de la Generalitat se sent ara amb un recolzament molt més majoritari al carrer que fa dues setmanes, i per tant, no farà ni un pas enrere per evitar el referèndum, encara que el que passi l’1 d’octubre tindrà molt poc a veure amb una consulta amb garanties democràtiques “com sempre”.

Dues frases per acabar, amb reminiscències cinematogràfiques. “Cuando el juego se pone duro, los duros se ponen a jugar” (“Animal House”, de John Belushi) i la coneguda “Sólo puede quedar uno” de “Los Inmortales”. Sembla un western, però això és el que està en joc.

En efecte, la gallineta ha dit que “prou”, “visca la revolució”. A partir d’ara, tot és propaganda, poca informació objectiva.

Alguna proposta realista en positiu, senyor Rajoy, pels que no som independentistes però tampoc volem veure com humilien al nostre poble i a les nostres institucions fins a posar-nos de genolls? Li regalo una, si la vol. Perquè no planteja a la Generalitat un referèndum legal amb la següent pregunta: VOL QUE CATALUNYA ROMANGUI DINS L’ESTAT ESPANYOL AMB LES MATEIXES CONDICIONS QUE EL PAÍS BASC?? Els independentistes de sempre no sé què farien, però estic convençut que la majoria dels catalans diríem que SÍIIII!!

 

 

 

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB

 

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top