La paradoxa Pujol

Jordi Pujol

Estem encara només parcialment recuperats de l’ensurt estival que ens va provocar la lectura de la nota amb ressonàncies bíbliques de l’expresident (i ja ex Molt Honorable) Jordi Pujol Soley. A la nota, Pujol reconeixia haver defraudat a la Hisenda Pública espanyola (i per extensió a la hisenda catalana quan la Generalitat va assumir les competències en matèria de successions) en no haver regularitzat en els darrers 34 anys “uns diners del seu pare ubicats a l’estranger destinats als seus set fills i la seva esposa”. Déu n’hi do! Doncs bé, arriba el moment de fer un esforç per analitzar de la manera més freda i racional possible el que això comporta.

La nota de Jordi Pujol, amb molts defectes de redacció, em recorda una famosa paradoxa, la d’Epimènides el cretenc. Aquest filòsof i poeta del segle IV a.C. va formular la següent asseveració:

“Epimènides el cretenc afirma que tots els cretencs són uns mentiders”.

És el que es coneix com una paradoxa falsídica, ja que aparentment no té solució. Si és ell és cretenc i per tant és un mentider, l’afirmació hauria de ser falsa, però aleshores no seria cert que tots els cretencs fossin mentiders, i per tant, la frase hauria de ser verdadera (el que és clarament impossible ja que afirma que TOTS els cretencs són mentiders). La paradoxa es basa en una premissa prèvia que donem per vàlida, el fet que un mentider és algú que SEMPRE diu mentides. Si reconeixem que hi ha alguna possibilitat que alguna vegada digui la veritat, aleshores l’afirmació d’Epimènides seria falsa, però la podríem donar per vàlida. En cas contrari, no hi ha solució possible a l’enigma.

Si adaptem la paradoxa a la nota de Jordi Pujol, hauríem de contemplar també la possibilitat de que una persona que diu que ens ha estat enganyant durant més de 30 anys, ara també ens estigui enganyant, i per tant sigui fals que ens hagi estat enganyant, però alhora provoqui que “tanta gent de bona voluntat” el deixi de creure per sempre. I aquest és el gran drama. Ja NO PODEM CREURE RES DEL QUE FACI O EL QUE DIGUI PUJOL. Especialment, per què tot el que ha passat després de la nota ens confirma tot el contrari del que diu la nota. Hi ha molts dubtes, i es comencen a publicar documents que demostren que aquests “diners” rebuts del seu pare Florenci potser no existien, i que les grans quantitats no declarades i el patrimoni dels seus fills no procediria d’aquesta herència secreta sinó de les comissions per contractes amb l’Administració Pública catalana (i fins i tot amb d’altres administracions de l’Estat Espanyol) obtinguts gràcies a la influència i el benefici de portar els cognoms Pujol Ferrusola, i qui sap si per finançar Convergència Democràtica de Catalunya. A més, el comportament de Pujol després de fer pública la nota no és el propi d’algú que viu la situació amb “molt de dolor”, i que expressa el seu “compromís absolut de comparèixer davant les autoritats tributàries, o, si s’escau, davant d’instàncies judicials”, ni demostra la voluntat de “reparar el mal” i “expiar” el pecat, per utilitzar les seves paraules literals. Pujol no s’ha amagat, se’l veu rient, despreocupat, entra i surt de casa, ha establert amb la seva família una estratègia jurídica legítima, però molt agressiva, on barreja la seva implicació amb el procés sobiranista català i els interessos espuris dels poders fàctics de l’Estat Espanyol amb demandes contra els bancs andorrans per desvetllar informació sensible (sense negar que aquesta s’ajusti a la veritat). Algú que lluita per restablir el seu honor i per ser perdonat no actua d’aquesta manera. A d’altres països llunyans fins i tot potser estaria estudiant solucions més dràstiques…

I tot això no fa més que afegir més decepció i confusió a l’assumpte que ens ocupa. Encara que el cinisme de Montoro el porti al Congrés dels Diputats a carregar contra tot el nacionalisme català i oblidi que el seu partit té a la presó a l’exgerent i tresorer dels darrers 20 anys i que alts càrrecs del PP, presidents de comunitats autònomes, de diputacions, exministres, alcaldes… hagin estat processats i condemnats per corrupció, el problema més greu avui en dia a Catalunya va lligat estretament a la família Pujol Ferrusola. I per extensió al partit que va fundar el patriarca, CDC, que es troba en perill greu d’extinció, per molts intents de refundació que preparin els seus dirigents actuals.

Pujol està atrapat en la seva pròpia paradoxa, i no se’n podrà sortir. Ni ell, ni la seva família. Llevat que, per un cop, ens digui de debò TOTA LA VERITAT.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top