Dia de ressaca electoral. CiU consolida el triomf apuntat fa uns mesos a les eleccions al Parlament. Canvi històric a la capital de Catalunya. I a Girona ciutat, potser també a Tarragona, i a molts pobles i ciutats arreu del país. Debacle socialista a tot Espanya. Crisi profunda de l’independentisme orgànic d’ERC. Arriben les CUP i també Plataforma per Catalunya. El PP també puja a tot l’Estat. Fins aquí alguns dels titulars de la jornada. Però hi ha un fet d’aquesta campanya que voldria destacar. Hi ha partits que han volgut amagar les seves sigles, els seus líders catalans o espanyols gairebé ni han aparegut per la campanya. És el cas d’en Jordi Hereu a Barcelona. Sempre sol, sol davant el perill, abandonat pel seus companys socialistes. A última hora va aparèixer la Montse Tura per fer-li costat. Era tard. Els seus estrategues de campanya van pensar que la èpica del lluitador, guanyador de les primàries contra pronòstic, podria funcionar. Però sense partit no hi ha victòria, llevat que la bona gestió del candidat li permeti prescindir del suport de l’aparell. I no era així en el cas del Jordi Hereu. Ha comès errors gravíssims en la seva gestió al front de l’alcaldia, el referèndum de la Diagonal n’és un bon exemple. Ha fet les llistes al marge del PSC. Va confiar exclusivament en ell i en la gent de la seva confiança i ha fet una campanya personalista basada en una sola idea: “m’agrada Barcelona”. I ha estat clarament insuficient. La gent a Barcelona tenia ganes de canvi i CiU, en la persona de Xavier Trias, ha estat capaç de capitalitzar aquest canvi, ell sí, sempre acompanyat dels líders de la Federació, Artur Mas i Duran Lleida. La soledat del perdedor en front la fortalesa d’unes sigles, un equip i un bon candidat, moderat en el seu discurs i capaç de treballar durant molts anys passejant per tots els barris de la ciutat. Hereu va intentar quelcom impossible, i en soledat. Trias serà el proper alcalde de Barcelona després de 32 anys de govern socialista a la ciutat.
