La Tele en la que crec

Fa 5 anys que formo part del Consell d’Administració de RTVE. El nostre mandat era per 6 anys, però la llei preveia una renovació parcial als tres anys de la meitat del Consell. No es va fer quan tocava, suposo que per dificultats de trobar consens entre les forces parlamentàries. Després va dimitir el President Luis Fernández, quan es va modificar la llei de finançament per eliminar la publicitat de TVE. Es va nomenar Alberto Oliart, que també va dimitir fa uns mesos. El Consell va decidir aleshores assumir les competències de gestió de la Corporació i nomenar un president rotatori cada mes fins que el Congrés dels Diputats nomenés un nou president, ja que hi havia eleccions per davant i era difícil arribar a un acord, imprescindible, entre PP i PSOE. Després va dimitir, al meu parer injustament, un dels onze consellers restants, proposat per CCOO, ja que el seu sindicat li va forçar a presentar la renúncia per l’anomenat affaire de l’Inews, del qual ja vaig parlar en el seu dia en aquest bloc. Semblava el llibre de l’Agata Christie, “Els deu negrets”. Al novembre, el PP guanya les eleccions per majoria absoluta, però el PSOE ha de celebrar un Congrés per escollir nou Secretari General, de manera que de moment no hi ha possibilitat de pactar un president executiu pel consens exigit per la llei. Arriba el mes de febrer, i seguint el torn corresponent, soc nomenat President del Consell de RTVE. Tanmateix, el PP acorda una sèrie de mesures per rebaixar el dèficit entre les quals una retallada de 200 milions pel 2012 a la subvenció de RTVE sobre els 1.200 milions del seu pressupost. Una tercera part aproximadament d’aquest pressupost correspon a despeses de personal, un altre terç a compres i serveis generals i la resta per programes. Una televisió no pot improvisar els seus productes, per tant, el pressupost per programes està compromès en la major part amb molta antelació. El marge és molt estret, és impossible arribar a retallar 200 milions pel mateix exercici. A més, 2012 és any olímpic, i els Jocs tenen un cost molt elevat, més de 70 milions, ja compromès o desemborsat. Hi ha contractes en vigor amb productores, amb professionals, que es poden intentar renegociar, però que no es poden rescindir unilateralment. Hi ha una possibilitat oberta encara, que és repercutir l’IVA , una mesura que es va deixar d’aplicar quan es va eliminar la publicitat. Seria una possible solució, ja que l’impacte econòmic d’aquesta mesura supera els 100 milions €. I jo em trobo que durant aquest mes hem de prendre una sèrie de decisions molt dures per evitar arribar a final de l’exercici de 2012 amb un dèficit que la llei no ens permet. Dit tot això, vull exposar en quin model de televisió pública (en aquest cas estatal) jo hi crec.

Crec en una televisió de qualitat, que prioritzi els continguts per sobre de les audiències. Això no vol dir renunciar al lideratge, però tampoc obsessionar-se cada matí amb les dades de Kantar a veure si hem guanyat en una dècima a la competència. El dia que es va suprimir la publicitat es va començar a canviar el model. Ja no competim pel pastís publicitari, i això no vol dir, ni molt menys, convertir-se en minoritaris, com passa a les televisions públiques als EE.UU, però sí vol dir que cal canviar el xip i que per exemple, programes com Informe Semanal o debats com 59 segons els ha d’emetre la televisió pública encara que les seves audiències no siguin milionàries ni se situïn entre els 10 programes més vistos del dia. I hem de tenir uns serveis informatius de qualitat, neutrals (que no és exactament el mateix que imparcials: tothom estaria d’acord en què una televisió no pot emetre continguts sexistes, per exemple, i en canvi, en nom de la imparcialitat, un periodista podria reivindicar el seu dret a orientar una informació de manera esbiaixada i donar-li un matís masclista, per posar un cas extrem), amb corresponsals allà on calgui, amb recursos suficients per garantir que l’espectador tindrà la millor informació el més aviat possible.

Crec en la funció social de la televisió, en el servei públic que ha d’exercir. Per això la televisió pública ha d’emetre programació infantil i respectar els horaris de protecció i els codis d’autoregulació. I donar la veu als que no la tenen, als discapacitats, a les ONG’s, a través del dret d’accés, i emetre les sèries i pel•lícules en versió dual (una manera fantàstica de practicar idiomes) i subtitulades per a sords. I denunciar les situacions de pobresa i d’injustícia social, vaig ser un dels últims alumnes de la Mercè Vilaret a la UAB, i ella ho tenia claríssim, especialment en temps de crisi. Però també ha de servir per explicar amb pedagogia les mesures que pren un govern per combatre aquesta crisi.

Crec en una televisió pública que vagi més enllà del món del futbol, hi ha el tennis, el bàsket, i altres esports no tan majoritaris que no interessen comercialment a altres televisions, i potser en temps de retallades (quan hi havia publicitat es podia justificar i s’han de mantenir els contractes en vigor) no té sentit renovar contractes milionaris per emetre futbol en obert. La gent està acostumada a pagar per veure el futbol, o anar al bar de la cantonada i beure unes cerveses mentre veu el partit amb els amics. El que no te sentit és que es retalli en sanitat i en educació i en canvi la televisió pública quedi al marge. Però tampoc tindria sentit retallar en educació i carregar-se la escola pública, per tant crec en un model de televisió pública semblant a l’actual, encara que s’hagi de rebaixar el seu pressupost, això sí, amb temps per endavant per aplicar la nova política.

També crec en que una televisió pública ha d’entretenir. I emetre bones pel·lícules sense interrupcions. I una part de l’entreteniment, especialment la ficció, s’ha de buscar en el mercat, en les productores externes. Però amb preus competitius i ajustats als moments en què vivim. I una altra part es pot fer amb producció pròpia, amb gent de plantilla, no cal fer grans fitxatges d’estrelles de fora, cal buscar i formar el talent dins de la empresa, fer per què hi és, fer concursos d’idees, i molts dels programes que s’han fet en el passat amb producció externa (com era el cas d’España Directo, per exemple) es poden fer amb producció interna (+Gente).

Crec en la importància de la televisió, en la seva presència massiva en les nostres vides, a dins de les nostres cases, el que representa TVE, per exemple, per molta gent de la meva generació i de les anteriors. I és cert que els temps estan canviant, i la manera de consumir televisió, per això crec que també cal una forta presència a la xarxa, tenir una web de tanta qualitat com RTVE.es, que no és només una web corporativa sinó que és un autèntic mitjà de comunicació de masses amb una capacitat d’immediatesa que ni la televisió, ni tan sols la ràdio tenen. I crec per suposat, en una ràdio pública de qualitat, i ja la tenim.

I crec en un model de televisió estatal que respecti la pluralitat cultural de l’Estat. Que tingui centres territorials, que emeti també en les llengües cooficials, que mostri la diversitat cultural del país a la resta de comunitats. I que no sigui centralista ni uniformitzadora.

Crec en tot això, i crec que tot això es pot fer de manera gradual amb una reducció important de la subvenció que la televisió pública rep de l’Estat, totalment lògica en temps de crisi. Però això no es pot fer en un mes, ni en dos, ni molt menys d’un dia per l’altre creant una alarma social innecessària. Per això necessitem temps, i marge per posar en marxa una altra televisió sense canviar el model. Es pot fer, només cal una mica de temps.

Josep Manuel Silva Alcalde