Last chance…

 

pedrosanchez-500

No veig viable la independència de Catalunya sense l’aquiescència de l’Estat i sense cap suport internacional. Així de clar. Això no te res a veure amb els sentiments de cadascú, que són molt respectables. Els dels independentistes de tota la vida i els de darrera hora (aquests una mica apassionats producte de la recent conversió). Ni amb els meus, una barreja complexa d’identitats, cultura, viatges i experiències que em provoquen que em costi apostar fàcilment per una opció rupturista com és la secessió però que no m’agradaria per res del món seguir com fins ara (o fins i tot pitjor, si el govern actual del PP manté la seva peculiar manera de dirigir el país).

Aquesta és la meva declaració de principis, per tal que tothom a qui li interessi ho tingui clar. Jo no soc de sí o no, de blanc o negre, ja ho he explicat moltes vegades, m’agrada racionalitzar les propostes, analitzar-les i abans d’arribar a una conclusió, escoltar tothom, definir els pros i els contres, ser una mica crític amb tot (sense caure en el risc de l’escepticisme global…). I a més, tinc molt clar que la independència NO és una ideologia, es pot defensar (i per tant també rebatre) des de l’esquerra, des de la dreta i des del centre, i sense cap mena de complexos, o així hauria de ser. Tots hauríem d’aprofundir d’una vegada per sempre en el debat Independència Sí o No, i passar d’una vegada la pantalla de la consulta o de les opcions indefinides que no es posin sobre un paper.

Però el que jo pensi és poc important per què sobre tot, i abans de tot, crec profundament en la democràcia i acceptaré civilitzadament el que decideixi la majoria, quan aquesta es pugui expressar amb garanties plenes de legitimitat i quan tothom disposi de tota la informació possible.

El que varem fer el 9-N a Catalunya no era això, una manifestació legítima de la voluntat democràtica dels catalans, entre altres coses perquè la gestió que el Govern encapçalat per Mariano Rajoy (acompanyat de la seva vicepresidenta i el seu grup de “juristes de prestigi” sense cap mena de cintura política) de tot aquest procés ha estat senzillament desastrosa. La prova més evident és que ha deixat descontent a tothom. Als de aquí, als catalans, ja que no ens agrada que ens tractin d’aquesta manera tan prepotent i sense cap argument ni proposta, i als d’allà, que han vist com tenen un Govern que no governa, que és incapaç d’imposar la llei (interpretada des de la seva perspectiva) i que, al seu entendre, ha deixat en ridícul l’Estat Espanyol davant la comunitat internacional.

Rajoy ha vist l’error i ara tractarà de rectificar, però crec que ja no te cap marge, res a fer des de l’actual govern del PP amb Catalunya. Res de res.

En canvi, crec que hi ha encara una darrera oportunitat per cercar un acord i evitar la ruptura i que, tot i el gran nombre d’independentistes que hi ha, encara es podria guanyar una votació, sigui en forma de referèndum, d’eleccions, de reforma constitucional o del que sigui, amb una proposta renovadora que no suposés el trencament. I aquesta possibilitat està hores d’ara només en les mans d’un partit, el PSOE, que acaba d’estrenar líder i que diu que està disposat a plantejar una proposta diferent que millori de manera indubitada l’encaix de Catalunya dins l’Estat. A finals de 2015 hi haurà eleccions generals, i el PP i el PSOE tenen perspectives molt funestes segons les enquestes d’obtenir un bon resultat. La irrupció de Podemos canviarà totalment el mapa polític a Espanya.

Doncs bé, senyor Sánchez, ha arribat l’hora dels valents, d’arriscar, sense por a perdre vots a altres parts de l’Estat (potser molts d’aquests vots ja els ha perdut en favor de Pablo Iglesias i el seu equip d’experts politòlegs) i de recordar que mai el PSOE ha governat a Espanya sense guanyar les eleccions generals a Catalunya. Digui el que ens vol oferir sisplau, i sigui creïble. Per a molts és la única esperança davant el moviment sobiranista tan potent que el PP de Rajoy no ha volgut, ni sabut, ni pogut aturar, perquè ha estat incapaç de negociar ni d’oferir res.

I si no ho fa, doncs acceptarem democràticament que, tot i les dificultats que hi veig, no hi haurà més sortida que la independència, al cost que sigui, per Catalunya, però també per la resta de l’Estat.

Modestament, després que ningú no digui que no el vaig avisar…

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top