Les primàries de la senyoreta Pepis

Les primàries del PSC sota sospita

Fa un mes aproximadament, un bon amic va enviar un correu electrònic on em proposava col•laborar professionalment, però de manera desinteressada, en la campanya de les primàries del PSC recolzant una de les candidates. Li vaig contestar literalment: “és una bona candidata, tot i que no és la meva preferida, però jo no soc votant del PSC, ni estic censat a Barcelona, i sobre tot crec que aquestes primàries són una estratègia de màrqueting per recuperar la imatge tan deteriorada del partit; ja veuràs com, al final, guanyarà el Jaume Collboni, que és el candidat oficial de l’aparell del partit”. Aquí va acabar la meva participació en aquest procés teòricament obert a tots els ciutadans de Barcelona.

Durant els darrers dies vaig pensar que potser m’havia equivocat. La idea era bona, hi havia debats, les regles del joc semblaven clares i transparents, no es van traspassar les línies del “fair play” entre els candidats, els mitjans de comunicació també van col•laborar de bona fe…

Això sí, al final, va guanyar el Collboni, que és el que li vaig pronosticar al meu amic fa un mes per escrit. Tanmateix, semblava que tot era molt civilitzat i net. Un exemple de democràcia interna pels altres partits, malgrat la baixa participació dels inscrits, tant dels militants com dels simpatitzants o persones alienes al partit.

Ara bé, quan vaig sentir al Jordi Martí, ni més ni menys que l’actual portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, dient que volia impugnar les eleccions per irregularitats a algunes taules; o a la Carme Sanmiguel, una històrica del PSC a Barcelona, responsable de la transparència del procés, afirmant que en efecte havia vist coses molt lletges, tot i que no es podien considerar delictes ni hi havia denúncies…; i finalment quan vaig veure les imatges dels pakistanesos rebent la documentació en sobres per votar a en “Jaume”, vaig tornar a pensar allò que tantes vegades diuen: que les primàries les carrega el diable. Des del fracàs monumental que va representar aquell primer intent amb Almunia i Borrell, els socialistes han tornat a provar vàries vegades de repetir l’experiment, però sembla que tan sols els hi ha sortit bé quan només es presenta un candidat…

Fa molts anys, en una altra vida, vaig fer d’interventor per CiU en unes eleccions municipals a un col•legi electoral de la Zona Franca. Sempre recordaré la visió d’un altre interventor, del PSC, amb la corresponent enganxina amb la rosa vermella, i amb una llista de gent a la mà, molts d’ells amb cognoms repetits i sospitosament vinculats a una comunitat ètnica molt populosa en aquell districte, que anava cridant un per un en veu alta als que l’acompanyaven. En sentir el seu nom, cadascuna d’aquelles persones s’apropava, agafava un sobre tancat amb una papereta, li posaven la creu a la llista, entrava a votar a la seva taula i al sortir li deixava la targeta segellada conforme havia votat a l’interventor del PSC. Això passava davant de tothom, fins i tot de la policia municipal i dels interventors dels altres partits i ningú no va dir res, semblava tot molt normal. He recordat aquesta visió del passat que vaig poder observar amb els meus ulls quan la televisió mostrava les imatges dels pakistanesos, que, tot sigui dit, tenen tot el dret de votar a qui vulguin si estan censats a Barcelona i compleixen els requisits exigits.

Però es una pena. Especialment per què això ha facilitat una coartada perfecta als altres partits per no fer experiments. I mentre tant, tot queda com sempre, amb les llistes tancades, en mans dels dirigents dels aparells, quan el que demana la gent és un canvi profund en el sistema, una democràcia realment participativa o el votant no s’hagi de limitar a dipositar una papereta dins d’una urna, amb una sèrie de noms que no coneix, i callar fins que passin 4 anys…

Algú va parlar un dia de manera pejorativa del Parlament de Catalunya com un parlament de fireta, de “la senyoreta Pepis”. Doncs el PSC ha aconseguit fer el mateix amb les primàries a Barcelona. Una pena…

2 comentaris a “Les primàries de la senyoreta Pepis”

  1. Sin duda ha sido un montaje escandaloso para una acción de marketing desastrosa. Las primarias son imprescindibles, pero limitadas a militantes o simpatizantes con alta en el partido y con cierta antigüedad en él. Todo lo demás es un paripé, peligrosísimo por añadidura.

  2. Tienes razón, aunque la idea de abrirlas a todos los ciudadanos a mí no me parecía mal, aunque vista la experiencia…

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt