En el límite del bien y del mal

Escucha bien, mi viejo amigo
No sé si recordarás
Aquellos tiempos ahora perdidos
Por las calles de esta ciudad
Leímos juntos libros prohibidos
Creímos que nada nos haría cambiar
Vivimos siempre esperando una señal
En el límite del bien (el límite del bien)
En el límite del mal (el límite del mal)
Te esperaré
En el límite del bien y del mal (BIS)

Aquell grup madrileny tan fantàstic que es deia “La Frontera”, liderat per Javier Andreu, va triomfar l’any 1989 amb una cançó que es deia “El límite”. He recordat aquell tema després d’aquesta setmana tan crítica per la llibertat d’expressió on hem assistit a retirades de quadres i de llibres, i una sentència condemnatòria del Tribunal Suprem a un raper mallorquí per injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme. Quan passa això correm el risc de tractar tots els temes per igual i proclamar que les nostres llibertats estan en perill. I, com sempre, ens preguntem quins són els “límits” del bé i del mal.

Exhibir o distribuir pornografia infantil o amb persones discapacitades, o posseir-ne pel propi ús és delicte segons el Codi Penal (article 189) i pot ser sancionat amb penes de presó de fins a 5 anys (9 en els casos més greus). Representa un límit a la llibertat d’expressió? Sí, i a altres possibles drets que entren en conflicte amb el bé a protegir, en aquest cas la imatge i la intimitat, i de vegades la salut o la vida, dels menors. Hi ha algú que discrepi d’aquest tractament penal? Potser sí. Jo, us ho ben asseguro, no. Aquestes conductes mereixen un càstig sever.

Imputar a algú un delicte sabent que és mentida (“el senyor XXX ha violat la seva filla”), si es fa amb publicitat, fins a 2 anys de presó (calúmnia, article 205 del Codi Penal). Afecta la llibertat d’expressió? Per suposat! Cal sancionar-ho amb presó? I amb quina pena? Doncs això ja ho podem discutir si partim de que és un fet punible.

Si un funcionari públic, en exercici de les seves funcions, exposa en un document fets que no són certs i falta a la veritat, pot ser sancionat amb penes de presó de fins a 6 anys (falsificació de document públic, article 390 CP). Afecta la seva llibertat d’expressió? Sens dubte! És molt dura la condemna? Probablement, sí.

Fals testimoni en un judici, fins a 2 anys de presó.

Calúmnies o injúries al Rei, a la Reina, o als seus ascendents o descendents, si són greus, fins a 2 anys.

Fomentar, promoure o incitar públicament l’odi contra els jueus, contra els negres, contra els musulmans, (contra els catòlics teòricament també, però la realitat demostra que no sempre és així), contra les dones, contra els homosexuals, contra els gitanos, o els estrangers en general, contra els discapacitats, contra les mares solteres, contra els transsexuals, trivialitzar el genocidi o negar-lo greument (i podríem continuar la llista), pot comportar presó de fins a 4 anys. (article 510 CP). L’enaltiment o justificació pública del terrorisme o la humiliació a les seves víctimes: presó fins a tres anys (art. 578 CP). Representa tot això un límit a la llibertat d’expressió? Evidentment!! Les penes són massa dures? Potser sí, o potser no, depèn del cas i de la nostra mirada. En tot cas, els jutges i els tribunals són els que apliquen les penes i el Codi Penal és una llei que es pot modificar a Les Corts totes les vegades que calgui., com ja s’ha fet en els darrers anys.

Per tant, tenim clar que existeixen límits a la llibertat d’expressió i que traspassar aquests límits és punible penalment? I en determinats casos, amb penes de presó? Si la resposta es sí (a mi em sembla evident), doncs discutim si escriure i cantar una lletra que diu, entre altres coses, “para todos aquellos que tienen miedo cuando arrancan su coche, que sepan que cuando revienten sus costillas, exploten, brindaremos con champán”, s’ha de castigar o no amb penes de presó i amb quina extensió, però no discutim del seu caràcter punible invocant la llibertat d’expressió, perquè sembla molt clar que s’ha traspassat el límit. De la mateixa manera que s’ha traspassat el límit fins al ridícul, però a la inversa, quan algú decideix retirar uns quadres d’una exposició o un llibre del mercat si no hi ha punibilitat en uns fets que quedarien clarament emparats per la llibertat d’expressió.

Aquí us espero, “en el límite del bien y del mal”.


Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt