Matar a Castro

castro-fidel

No he estat mai a Cuba. Conec Nicaragua, Hondures, Guatemala, Mèxic, però no Cuba. És un dels meus viatges pendents. No puc opinar sobre el que ha representat el castrisme per la vida quotidiana dels cubans més que per testimonis d’amics, per reportatges o llibres que he llegit, per cubans que he conegut, la majoria exiliats després de la Revolució. També recordo haver parlat amb alguns antics jerarques del partit comunista. Venien a operar-se a la Barraquer fa molts anys amb la família. Tenien diners, portaven rellotges d’or, s’allotjaven a bons hotels. Em sobtava molt veure per televisió imatges de la gent de La Habana passant gana mentre aquells personatges es passejaven per Barcelona amb feixos de dòlars per fer compres.

També vaig reunir-me anys després a Miami amb algun dels líders de la dissidència allà instal•lats. Odiaven a Castro i defensaven la política d’aïllament dels nord-americans, embargament inclòs.

El pare d’un dels meus millors amics va marxar de Cuba quan va arribar Fidel, amb les mans a les butxaques, perquè la revolució va expropiar tot el patrimoni de la seva família, i un cop a Madrid va poder treballar i sortir endavant com arquitecte de prestigi. No li tenien massa estima al dictador.

Un altre amic es va enamorar d’una noia cubana a Santiago i a ella la van detenir i torturar i ell va ser expulsat del país amb tot el patiment que això representava.

Recordo haver llegit la duríssima autobiografia de Reinaldo Arenas, Antes de que anochezca, on explica la violència amb que el règim de Castro tractava als homosexuals. Després van estrenar una pel·lícula protagonitzada per Javier Bardem basada en aquell llibre. Arenas havia estat opositor a Batista i després perseguit pels revolucionaris per la seva homosexualitat. Va poder fugir de Cuba i va morir a l’exili, a Nova York, l’any 1990, de sida.

Segur que el castrisme va acabar amb moltes injustícies i va alliberar el poble cubà de la dictadura de Batista. Però és absurd negar que va instaurar-ne una altra: un règim on no hi havia llibertat d’expressió, ni democràcia, ni una economia de mercat que permetés desenvolupar un negoci llevat que formessis part de les elits que podien viatjar sense problema i enriquir-se, mentre un poble, que en general tenia accés a la sanitat i a l’educació (amb moltes limitacions), sovint no tenia més que un plat d’arròs amb “frijoles” per alimentar-se diàriament.

Que em disculpin, però tot el que passa aquests dies em recorda molt al que vaig viure, essent adolescent, quan va morir el General Franco. Els dies de dol, les llargues cues per visitar el cadàver (en el cas de Fidel ni tan sols el cadàver), les necrològiques destacant els valors positius de la revolució: també Franco va construir embassaments i hi havia una preocupació per acabar amb l’analfabetisme o construir habitatge social, polítiques normalment sota responsabilitat dels falangistes. Totes les dictadures cerquen un cert suport del poble. Però una i altra abusaven de la propaganda, de la censura, de la repressió, el gust pels uniformes militars,… Fins i tot trobem un origen comú a Galícia dels dos dictadors… Hem viatjat 40 anys enrera!

Mentre tant, la comitiva que ha sortit des de la península ibèrica per honorar les exèquies del “comandante” ha estat formada per l’Anna Gabriel i altres companyes seves de la CUP, l’Arnaldo Otegi (que al final no ha pogut arribar a l’Habana per dificultats per sobrevolar els EE.UU), … i el rei Joan Carles, tot ben regat amb els tuits de Dolors Bassa, consellera d’afers socials de Junts pel Sí, que sembla enyorar els temps de la revolució castrista. I amb la companyia de Tsipras, Evo Morales, o Maduro… La crème de la crème. Sense paraules.

I al final, igual que Franco, mentre encara hi ha un munt de presos polítics a les presons cubanes, Fidel ha mort al llit, amb 90 anys.

No va ser doncs premonitòria aquella cançó dels Hombres G que explicava com una nena petita camuflada esperava la ocasió per acabar amb la vida del dictador i “alliberar del terror” al poble cubà..

Fidel ha mort, tot solet, i Cuba té, si més no, el cor dividit.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Vocal de “Construïm”

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top