M’he llegit amb molt deteniment la Sentència del Tribunal Constitucional 198/2012, de 6 de novembre de 2012. És la sentència dictada en relació al recurs que va interposar el Partit Popular contra la Llei 13/2005, d’1 de juliol (Déu n’hi do!, més de 7 anys per resoldre un recurs d’inconstitucionalitat!!) que va modificar el Codi Civil en matèria de matrimoni i que permetia contraure matrimoni a les persones del mateix sexe.
La sentència considera que tot i que hi havia altres formes de regular els drets i obligacions de les parelles homosexuals, com s’ha fet a molts altres països, fer-ho a través de la modificació del contracte del matrimoni regulat pel Codi Civil no és inconstitucional. No és la meva intenció entrar en el fons d’aquesta qüestió, crec que cadascú pot opinar el que cregui convenient, i que, un cop publicada la sentència, s’ha de complir amb la legalitat, com no podria ser d’una altra manera.
Ara bé, l’interès que genera per mi aquesta sentència rau en els arguments per rebatre el recurs d’inconstitucionalitat, ja que resulten molt innovadors respecte del que ha representat fins ara la doctrina del Tribunal Constitucional (TC). Especialment pel que fa als criteris interpretatius que l’Alt Tribunal considera que s’han de fer servir, si més no en aquest supòsit, per valorar la constitucionalitat o no d’una llei.
Aquest post serà una mica més dens del que és habitual, però fa molts dies que li dono voltes al tema, i tot i que m’aparto de l’àmbit de la comunicació política per endinsar-me de ple en el Dret Constitucional (del qual he impartit docència però no em considero ni molt menys un expert), crec que es tracta d’un assumpte de molta actualitat on puc aportar humilment una mica de llum enmig de tant de soroll i penombra.
Anem per parts. La Constitució Espanyola (CE), de l’any 1978, en el seu article 32,1 diu que “l’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica”. És obvi que encara que aquest article no diu “entre ells”, en aquella època, fa més de 30 anys, ningú no va pensar en la possibilitat d’un matrimoni entre dos homes o dues dones. Si mirem els antecedents i les discussions parlamentàries quan es va debatre aquest article comprovarem que aquest tema no estava a l’agenda dels diputats i senadors constituents. En base a una interpretació purament historicista, com de fet va plantejar el PP en el seu recurs, el TC hauria d’haver declarat inconstitucional una reforma del Codi Civil que suposés de facto una reforma de l’article 32 de la CE. La sentència reconeix, literalment, que ”en los años 50, el matrimonio era, evidentemente, entendido en el sentido tradicional de unión entre dos personas de sexo diferente (..). En el año 1978, cuando se redacta el art. 32 CE era entendido mayoritariamente como matrimonio entre personas de distinto sexo, también en el seno de los debates constituyentes”.
Tanmateix, aquesta no és la interpretació que fa el TC, sinó que s’inclina pel que s’anomena una “interpretació evolutiva”, en els següents termes: “… la Constitución es un “árbol vivo” (…) que, a través de una interpretación evolutiva, se acomoda a las realidades de la vida moderna como medio para asegurar su propia relevancia y legitimidad, y no sólo porque se trate de un texto cuyos grandes principios son de aplicación a supuestos que sus redactores no imaginaron, sino también porque los poderes públicos, y particularmente el legislador, van actualizando esos principios paulatinamente y porque el Tribunal Constitucional, cuando controla el ajuste constitucional de esas actualizaciones, dota a las normas de un contenido que permita leer el texto constitucional a la luz de los problemas contemporáneos, y de las exigencias de la sociedad actual a que debe dar respuesta la norma fundamental del ordenamiento jurídico a riesgo, en caso contrario, de convertirse en letra muerta”. És a dir, que la Constitució s’ha d’interpretar d’acord amb els canvis que es van detectant a la societat, com per altra banda ja es fa a altres països des de fa temps, per exemple a Alemanya on el Tribunal Constitucional Federal ha arribat a admetre que una llei podria reformar “de facto” la Constitució quan es considera que la societat ha evolucionat de tal manera que era impossible que en el moment de redactar el text constitucional es pogués preveure tot el que ha passat després. Per tant, considera que no cal una reforma del text, ja que els mecanismes per a fer-ho estan molt blindats, sinó que en determinats supòsits seria suficient una norma amb rang de llei per a regular aquestes noves situacions al marge o parcialment en contra del contingut de la Carta Magna.
La interpretació evolutiva permet per tant considerar dintre de la Constitució Espanyola de 1978 una llei que regula el matrimoni entre persones del mateix sexe, encara que sigui evident que en aquella època això no estava previst (ni s’hauria aprovat amb tota seguretat). I és que, segons diu la sentència, “este Tribunal no puede permanecer ajeno a la realidad social y hoy existen datos cuantitativos contenidos en estadísticas oficiales, que confirman que en España existe una amplia aceptación social del matrimonio entre parejas del mismo sexo, al tiempo que estas parejas han ejercitado su derecho a contraer matrimonio desde el año 2005. Respecto a la opinión que merece a los españoles la existencia del matrimonio entre personas del mismo sexo, el Centro de Investigaciones Sociológicas, con motivo de la elaboración del anteproyecto de Ley por la que se modifica el Código civil en materia de derecho a contraer matrimonio, incluyó la cuestión en diversas encuestas. En el barómetro de junio de 2004 (estudio núm. 2.568) se refleja que el 66,2 por 100 de los encuestados creía que las parejas homosexuales debían tener derecho a contraer matrimonio, mientras que (…) en el estudio núm. 2578 realizado durante los meses de octubre y noviembre de 2004, se recoge que el 56,9 por 100 de los encuestados estaban a favor de permitir el matrimonio civil para las parejas del mismo sexo. Tras la aprobación de la Ley 13/2005, los datos facilitados por la Comisión Europea contenidos en el Eurobarómetro 2006 (núm. 66), apuntan que (…), España se sitúa por encima de la media de aceptación del matrimonio entre personas del mismo sexo (56 por 100), lo que supone un acercamiento de la opinión pública, en este punto, a países del norte de Europa y un apartamiento, tal y como observa la propia Comisión Europea, de la tendencia de los países del sur y el este del continente, mayoritariamente situados por debajo de la media europea en nivel de aceptación”.
La sentència conclou, finalment, que “desde el punto de vista de la garantía institucional del matrimonio no cabe realizar reproche de inconstitucionalidad a la opción escogida por el legislador en este caso, dentro del margen de apreciación que la Constitución le reconoce, porque es una opción no excluida por el constituyente, y que puede tener cabida en el art. 32 CE interpretado de acuerdo con una noción institucional de matrimonio cada vez más extendida en la sociedad española y en la sociedad internacional, aunque no sea unánimemente aceptada”.
Doncs bé, i ja per acabar, quan es cita la sacrosanta Constitució Espanyola per prohibir qualsevol possibilitat de consultar al poble de Catalunya sobre el que vol ser, quina relació vol tenir amb l’Estat, o fins i tot si vol o no dotar-se d’un Estat propi, jo em pregunto: ningú no ha tingut en compte que han transcorregut més de 30 anys des de que es va aprovar aquesta Constitució? I que el Tribunal Constitucional, màxim intèrpret de la Carta Magna, reconeix que es pot admetre una interpretació evolutiva perquè la Constitució és com un “arbre viu” i si no fos així es quedaria en “lletra morta”? O que les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió confirmen que més del 80% de la població catalana està d’acord amb fer una consulta d’aquestes característiques i que el TC “no pot romandre lluny de la realitat social”?
O que encara que l’article 149,1, 32 atribueix a l’Estat com a competència exclusiva “l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”, només és una qüestió de voluntat política el fet d’autoritzar aquesta consulta i que això no implica de cap manera pressuposar el resultat favorable a la independència ni tan sols la pregunta a formular?
O potser és que per determinats assumptes, el TC pot interpretar la CE d’acord amb l’evolució de la realitat social, però en canvi, pel que fa a altres temes, ni parlar-ne, ni dialogar, ni evolució ni mandangues…?
Molt bona reflexió! Ja es veu que el TC es fa el sord amb els temes que no creuen d’interès.
Gràcies Xavier!
M’encanta com escrius. Deixant de banda els meus pensaments, en relació al TC, que, si ja abans el veia parcial, ara no te nom el que penso, com ja saps, estic molt d’acord amb moltíssimes coses amb tu, i estic a les antípodes d’algunes de les coses que tu penses i escrius, però en aquest cas, crec que som molts el que pensem com tu. Passa, que ens acostumem a les “injustícies” d’aquesta justícia parcial i deixem que ens passi per sobre. Jo si que tinc pressa per aquesta consulta, que crec és imprescindible per saber on estem. Jo, que em moc força per Catalunya, veig que hi ha grans poblacions, on no se sent parlar català, ni en la intimitat, on aquest tema, ni els va ni els ve. I altres on, no veuen perquè algunes persones tenen interès, no tan sols de marxar, sinó de fer una consulta. Jo no estic tant convençuda de que hi hagi cap majoria aclaparadora. Crec que ens podem endur una gran sorpresa. Per això defenso una consulta molt clara. Si o No i després, reflexionar i començar a actuar en un sentit o en un altre. Penso que per causa d’aquesta futura consulta i d’aquesta hipotètica gran majoria de SI, no estem actuant en defensa d’algunes agressions flagrants, que per altra banda, tinc la sospita que són per demostrar una força sobre el poble català, també per por. Fem la consulta JA i actuem en conseqüència. Si la balança no està clarament cap a un costat, comencem a fer el que calgui per sortir d’aquest forat d’una vegada i defensar la nostra dignitat.
Gràcies Núria, aquesta és la gràcia poder debatre amb respecte des de la discrepància, el problema és quan no et deixen ni parlar ni et volen escoltar…
Gràcies pel comentari!