Hivern de 1976. Cap de setmana a casa dels avis, a la zona més gracienca de la Travessera de Gràcia. Un vell transistor dels que mai no fallen. El llum apagat. Una manta per protegir-me del fred. Escoltant el partit del Barça en un idioma que havia sentit parlar al meu pare, o a la meva àvia, però que mai no havia estudiat. Una Espanya en transició del blanc i negre al color. A Catalunya, “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” (qui diria, vist el que ens passa avui, que ho vàrem tenir tot i amb escreix). Encara quedaven presos polítics a la Model. Ara ja no hi ha Model i sembla que el concepte de presos polítics ha mutat, com els pactes de la CUP. Dos anys abans havia arribat un futbolista holandès amb un nom que ningú no sabia bé com pronunciar. Ens va portar la primera lliga a una generació que desconeixia el que això representava. “Entonses este es uno”. Aquell 0 a 5 al Bernabeu. Ser del Barça i no guanyar mai una lliga durant tota la teva infantesa i part de l’adolescència et fa tenir la pell molt dura. Les coses també han canviat molt en els darrers anys, com els hi explico sempre als meus fills. Ens hem malacostumat a guanyar-ho tot, sempre, i si no, és un fracàs.
Una veu i un estil que ja no pots oblidar. Ràdio Barcelona, Joaquim Maria Puyal, una forma innovadora (per necessitat, calia inventar noves paraules) de retransmetre el futbol en català. Rigor, educació, el crit només quan cal, quan marquen Johan, o l’altre Johan (Neeskens) de penal, o el Cholo (Sotil), o Manolo (Clares). Reixach, Asensi, Marcial, Migueli,… . Poca televisió, i només una, després dues i finalment tres. I molta, molta ràdio.
I més tard vindrien “Vostè Pregunta” al circuit català de TVE, “Vostè Jutja” a TV3, aquella addictiva “vida en un xip”, amb la primera (mini) sèrie televisiva catalana de format modern (amb permís del Doctor Caparrós).
Benvolgut Quim, et dec, sense que ho sàpigues, part de la meva vocació periodística (compartida durant tants anys amb el món del Dret), moltes hores d’entreteniment i informació, un estil únic de comunicar i un curs intensiu de català de molts anys de durada.
Gràcies mestre, gràcies Puyal, gràcies Quim. No et retiris mai.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB
