A Catalunya fa temps que regna el desconcert. Una part de la població catalana, que no arriba a ser majoritària, creu que la independència és la solució a tots els seus problemes, i te molta pressa per “marxar” (d’on? Cap a on?). La resta s’ho mira amb escepticisme, amb por, o s’hi oposa radicalment, que de tot n’hi ha en el nostre país tan plural.
Els partits que propugnen la ruptura amb l’Estat no s’acaben de posar d’acord sobre la manera més ràpida d’aconseguir-ho, però el Parlament de Catalunya ha aprovat per dos cops resolucions que aposten per un procés unilateral de secessió (l’eufemisme utilitzat és la “desconnexió”).
Fa temps que allà on vaig sempre repeteixo el mateix: no hi ha cap nou Estat a Europa en els darrers 100 anys que hagi aconseguit la independència de manera democràtica, pacífica i unilateral. Al menys jo no en conec cap, i ningú no m’ha sabut donar cap exemple. La resposta dels “gurús” de l’independentisme és que per construir la nova República catalana, aquesta mena de nova Arcàdia feliç on tot serà perfecte, caldrà improvisar, que serem els primers en fer-ho, i que ens en sortirem. Però això suposa un nivell d’inconsciència i inseguretat que farà que aquest procés potser acabi molt malament.
Tanmateix, hi ha gent que s’atreveix a posar exemples de nous estats creats a Europa durant el segle XX (i XXI) com a model del que podria aconseguir Catalunya.
Repassem la llista de manera no exhaustiva.
Noruega (1905). Vaig sentir al conseller Romeva a 8TV fa uns dies posant aquest país nòrdic com a exemple. Ens diuen que Noruega va aconseguir la independència de Suècia de manera pacífica l’any 1905, després d’haver format part de Dinamarca. I és cert. Però s’amaga que Noruega ja existia com a regne independent des l’any 900, aproximadament, quan va ser unificat pel líder víking Harald Hårfagre que es va convertir en el seu primer Rei. Un segle més tard, el Rei Olav va convertir el poble al cristianisme. Fins al segle XIV va ser un regne plenament unificat i independent, però l’any 1397 va entrar a la Unió de Kalmar amb Suècia i Dinamarca. Tanmateix, Noruega sempre es va continuar considerant un regne independent i vist com un estat electiu pels historiadors més antics 1, encara que els tres països compartien Monarca i inicialment la política es dictava des de Copenhague. Suècia es va allunyar de manera progressiva de la Unió, sense abandonar-la. L’any 1814 Noruega va obtenir una Constitució pròpia, i es va dissoldre la unió amb Dinamarca, però va ser obligada a mantenir-la amb Suècia. Era ja una aliança molt feble i es va dissoldre també l’any 1905 i així va recuperar totalment la seva independència. Aquesta dissolució va ser ratificada en referèndum, alhora que es mantenia la monarquia com a forma d’Estat. Per tant, no podem parlar d’un “nou Estat” en sentit estricte, ja que existia anteriorment i mai va perdre les seves institucions democràtiques com el seu Parlament (fins que el 1940 va ser envaïda pels nazis i es va instaurar una dictadura). Pel que fa a les coincidències amb la història de Catalunya, les deixo a interpretació del lector. Però crec que el procés per la independència de Noruega, sincerament, no té res a veure amb el nostre full de ruta…
1 “Desde el año 1397 la historia de Noruega se halla confundida con la de Dinamarca y la de Suecia, aunque mientras duró la unión de Kalmar los noruegos fueron considerados como un pueblo independiente, y su reino mirado como un estado electivo”. Historia de la Noruega. Phillip Le Bas, 1839
Finlàndia (1918). Fins a 1809 Finlàndia formava part de Suècia i a partir d’aquest any passa a formar part de Rússia com a Gran Ducat Autònom, després d’una guerra entre els dos països. A la fase final de la 1a Guerra Mundial i al bell mig de la Revolució bolxevic van aprofitar l’avinentesa i el 6 de desembre de 1917 el Parlament finlandès va proclamar la independència. No va ser un procés pacífic, ans al contrari, van patir una guerra civil al 1918 entre “rojos” (proletaris) i “blancs” (burgesos) que van guanyar aquests darrers. Durant la II Guerra Mundial van ser envaïts per la Unió Soviètica, van perdre una part del seu territori, però finalment, en acabar la guerra, van conservar la seva independència. Model per Catalunya? Unilateral sí, però pacífic, no gaire…
Polònia (1918). La història de Polònia és molt complexa i és un dels països que ha patit més invasions d’Europa. Podem considerar que existeix com a país des del segle X, i de fet a finals de 1300 va signar una coalició amb el Gran Ducat de Lituània i es va convertir en el país més gran d’Europa fins al segle XVI. Va patir una primera invasió de Suècia, i a mitjans del segle XVIII desapareix del mapa i a partir de la divisió del seu territori neixen Rússia, Àustria i Prússia, fins que el 1918 torna a ressorgir com a Estat independent. La nova Polònia va ser arrasada primer pels alemanys i més tard pels soviètics (1939-1945). Quan va acabar la II Guerra Mundial els vencedors van tornar a retallar una part del seu territori i va quedar dins la influència de la URSS, com una espècie de satèl•lit, amb un govern comunista: l’any 1952 va ser constituïda la República Popular de Polònia. I després de la caiguda de la URSS, l’any 1990 Solidarnosc guanya les eleccions i acaba amb la dependència soviètica. L’any 1999 ingressa a la OTAN, i el 2004 a la UE. Per tant, ni era un nou Estat, encara que les seves fronteres van canviar un munt de vegades, ni ha estat un procés pacífic al llarg de la seva història.
Hongria (1918): L’origen d’Hongria com a Estat es remunta a l’any 1000, amb el Rei Esteva, de la dinastia dels Àrpad, convertit al cristianisme (i més tard santificat). L’objectiu principal d’aquest rei sant va ser establir un Estat cristià, independent, amb un poder centralitzat a partir dels diferents clans que formaven els hongaresos i altres minories nacionals que vivien al país. Va ser un regne ampli i independent fins al segle XVII, quan va passar a formar part de l’Imperi dels Habsburg, no sense reiterades revoltes contra els austríacs. L’any 1867 aconsegueix convertir-se en una regió autònoma de l’Imperi Austrohongarès, i amb la signatura del “Compromís” de Viena l’any 1902 se li atorgaven de nou institucions polítiques pròpies, govern, exèrcit i Parlament. Durant la I Guerra Mundial, l’Imperi és derrotat, i Hongria declara la seva independència l’1 d’octubre de 1918, però perd un 70% del seu territori que passarà a formar part del que després seran Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia. Amb la II Guerra Mundial s’imposa un règim filonazi i quan acaba és ocupada per les tropes russes i s’instaura un govern comunista sota l’òrbita de la URSS. Quan cau la Unió Soviètica, s’apropa a Occident i ingressa a la OTAN al 1999 i a la UE al 2004, igual que Polònia. Tampoc es pot parlar d’un nou Estat ni de procés pacífic.
Txecoslovàquia (1918): Amb la caiguda de l’Imperi Austrohongarès, després de la 1ª GM, també es crea un nou Estat, en aquest cas de manera artificial, a partir dels territoris de Bohèmia i Moràvia, regions industrials de parla txeca, i Eslovàquia, una regió agrícola que havia format part d’Hongria. Durant la 2ª GM és també ocupada pels alemanys i després cau sota la influència soviètica i s’instaura una República Socialista (hi ha un intent intern de rebel•lió al 1968, la primavera de Praga, reprimida pels tancs soviètics).
Al 1989 es produeix la Revolució de Vellut i arriba la democràcia. L’any 1993 es produeix l’escissió en dos nous estats, Txèquia i Eslovàquia, de manera pacífica i negociada, i per tant, bilateral, trencant la unitat artificial establerta al 1918. Els dos països formen part de la UE des de l’any 2004.
Iugoslàvia (1918): Un altre cas similar a l’anterior. Nou Estat creat el 1918 de manera artificial a la península dels Balcans després de la caiguda de l’Imperi Austríac. Conegut primer com el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens i després com el Regne de Iugoslàvia, durant la segona gran guerra va ser envaït per les forces de l’Eix i després de la guerra es va crear una República Federal i més tard una república socialista (1963) sota la presidència del dictador croata Tito, no alineat amb la URSS. El territori estava format per les repúbliques de Bòsnia i Herzegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia (que incloïa Kosovo). Ja és conegut que a partir de 1991 la República es desintegra amb la cruenta guerra dels Balcans, a conseqüència de la qual, després de moltes vicissituds, es van creant els estats independents de Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991) i Bòsnia-Herzegovina (1992). El territori restant forma la República de Sèrbia i Montenegro, però l’any 2006 Montenegro aconsegueix la independència després d’un referèndum acordat amb Sèrbia i aprovat pel 55,5% de la seva població. Més tard, una altra província, Kosovo, després de molts anys de guerra i conflictes amb el govern de Sèrbia, declara unilateralment la independència i es constitueix en República, tot i que encara no ha estat reconeguda per la majoria de països de la ONU. No sembla que cap d’aquests nous estats siguin el model a seguir per Catalunya, especialment pels costos en vides humanes que va tenir la Guerra de Bòsnia i la de Kosovo. No es pot dir que hagi estat un procés pacífic. En el cas de Montenegro el referèndum es va organitzar de manera pactada amb Sèrbia i en el cas de Kosovo, de majoria albanesa, i una de les zones més conflictives d’Europa, el seu Parlament va aprovar la declaració de manera unilateral i sense referèndum, però després d’una història recent de centenars de morts i milers de desplaçats.
Repúbliques Bàltiques (1918) Estònia, Letònia i Lituània. Igual que va succeir amb altres països es va crear aquest nou Estat després de la 1ª GM, però al finalitzar la Segona quedaran absorbides dins la URSS. Quan cau la URSS, recuperen la independència per separat l’any 1990 i avui formen part de la UE. Abans de 1918, Letònia havia format part de Suècia i de Polònia, Estònia de Rússia, i Lituània va formar un gran Estat amb Polònia durant el segle XVI i després va ser incorporada a Rússia. Res a veure amb un procés unilateral d’independència per crear un nou Estat.
Irlanda (1921): Irlanda és una illa (això ja marca una diferència territorial) amb una llarga història de tribus i clans diversos i de constants enfrontaments amb els anglesos. Al segle XII va patir la primera invasió dels seus veïns i va a passar a formar part de la corona anglesa. Però la Reforma Protestant d’Enric VIII que va trencar amb el pontificat de Roma, va ser determinant, ja que els irlandesos van decidir continuar com a catòlics i això va marcar la seva relació amb la Gran Bretanya. Després de segles de conflictes, de la Guerra de la Independència (1919-1921) de la partició del país en dos (Irlanda del Nord, que continua al Regne Unit, i el nou Estat al Sud), i d’una guerra civil, l’any 1937, Eire aprova la seva Constitució com a Estat independent i democràtic. No es pot dir que sigui un model pacífic a imitar, i tots sabem el que va passar després a l’Ulster i que ha durat fins fa quatre dies…
I només ens queden els estats creats després de la dissolució de la URSS (1990),com Ucraïna (1991), Bielorússia (1991) i Moldàvia (1991) que ja existien abans de la creació de la Unió Soviètica i que van recuperar la seva independència.
I ja no n’hi ha més. Bé, queden Escòcia (Gran Bretanya) i Quebec (Canadà), que sovint es posen com exemple per un procés bilateral acordat de secessió, però en els dos casos els seus habitants van rebutjar la independència. Per tant, queda clar que no hi ha un sol cas de creació d’un nou Estat al segle XX (o XXI) que hagi estat producte d’un procés unilateral de secessió de manera pacífica i democràtica. Si Catalunya continua amb el full de ruta fixat pel Parlament serem uns pioners, uns revolucionaris, però costa d’imaginar que allò que fins ara no ha aconseguit ningú, els catalans ho aconseguirem en menys d’un any. Llevat que no vulguem que sigui pacífic, ni democràtic, és clar.
Catalunya només serà independent el dia que hi hagi una majoria aclaparadora del 60 o del 70% de la població que aposti per aquesta via (en les eleccions plebiscitàries de ara fa un any ja es va veure que aquesta majoria no hi és) i després d’un procés pactat amb el govern de l’Estat i un referèndum. I em temo que això no passarà fins dintre de molts i molts anys…
Mentre tant, paciència i una mica més de sinceritat per part dels que lideren aquest procés, o prendrem mal tots plegats…
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Curiós que us hàgiu oblidat d’Islàndia i Montenegro. Ah per cert, el 80% dels nous Estats creats el segle XX mai no havien estat regne, ni Estat, ni res que s’hi assembli abans. Ai, aquests mites sobre la indisoluble unidad de la patria.
Gràcies pel comentari. Em sap greu, però veig que no heu llegit bé el post, ja que es parla, i amb detall, de Montenegro. És aquest el model que voleu per Catalunya? Un model unilateral però no precisament pacífic??
Pel que fa a Islàndia, durant 300 anys, del 903 al 1262 van crear la Mancomunitat Islandesa, un model únic al món, i es pot considerar com un Estat independent durant aquells anys. Després va ser dominada per Noruega i Dinamarca, però al segle XIX ja va recuperar la seva autonomia i institucions, tot i que la seva independència absoluta no va arribar fins el 1944.
Pel que fa a la resta dels vostres comentaris, amb tot el respecte, no tenen cap rigor científic i per tant, no els contestaré.
Hay que agradecer el rigor y la sinceridad de este articulo. Pero me gustaría aportar la visión de las personas que no somos nacidos en Catalunya pero que compartimos los vinculos históricos y sociales con esta tierra. Lo que quiero deciros, con toda sinceridad, es que os seguis olvidando que ese imaginario colectivo de los països catalanas, que os han creado en vuestro cerebro con la educacion nacionalista de los ultimos cuarenta años, y que la sentís como una necesidad presente o futura, no existe, ni puede existir, sin el concurso de los demás. No hay fronteras entre nosotros, porque todo es permeable, irregular y mezclado. Ni los aragoneses permitirám jamas la secesión de su territorio, ni Valencia o Baleares van a querer depender de Barcelona. Solo la fuerza militar y la conveniencia politica imponen fronteras . En Catalunya si que existen razones de conveniencia, en la casta burguesa dirigente y en los ilusos anarquistas que quieren los impuestos para sus manejos exclusivos, pero no hay fuerza militar, ni capacidad de imposición violenta a un territorio mucho mayor. Pero esos habeis de saber la realidad, y es que una secesión siempre chocará con los intereses de una poblacion mayoritaria, que no va permitir que exista una secesión, ya que lo percibimos sentimentalmente como una expolicion de otro ideal que tenemos que es la unidad, y que es un bien superior moralmente. Aparte que la segregación, supone un terrible empobrecimiento cultural y economico para el resto, que tampoco queremos ser solo castellanos. Solo un cataclismo social y económico, que nos situe en una nueva Edad Media llevaría a fragmentar España en nuevos estados. Y yo os pregunto, merece la pena defender pequeñas naciones y estados propios, y volver a la Edad media, o todos diluimos los nacionalismos, en aras a una mejor integración en el seno de una único estado llamada Europa. ?
Gracias por tu comentario Miguel A., una visión muy interesante, en realidad todos somos de todos lados, ojalá no hubiera fronteras! Un abrazo!