Mitges tintes?

“En el arte, la ambigüedad es un factor a favor”
Antonio Buero Vallejo

Aquesta setmana és clau per Unió Democràtica de Catalunya, per la federació de CiU i crec que també per aquest anomenat “procés” sobiranista, que, com ja he escrit altres vegades, em sembla un greu error estratègic per la manera en què s’ha plantejat. Un procés unilateral cap a la independència (al contrari del model britànic amb Escòcia) acaba sent perillós, destructiu, tòxic i contraproduent. I el que és pitjor, probablement ineficaç. Tanmateix, quan veig tanta gent i tan convençuda, penso que potser m’equivoco, que l’emperador porta un vestit, encara que jo no el vegi.

El procés està a punt d’aniquilar el catalanisme moderat tradicional, aquell que va governar Catalunya durant més de 20 anys. Ens obliga a escollir. O independentisme o unionisme. S’han acabat les mitges tintes, en frase brillant de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Fa uns mesos, abans de la “no consulta” de novembre de 2014, ella mateixa va dir en una entrevista que “no era independentista, però votaria Sí/Sí per poder negociar millor amb Madrid”. En aquell moment vaig pensar que si estàvem davant una estratègia de negociació era molt arriscat no deixar cap porta oberta com a alternativa a la independència, ja que per molta gent aquesta seria l’única sortida, i qualsevol negociació a la baixa provocaria un grau de frustració considerable en tots aquells que no veuen, ni volen veure, cap altra possibilitat d’encaix amb Espanya. I alhora allunyaria de CiU un vot catalanista que no veu clara la ruptura, un col•lectiu molt descontent amb la situació actual, fins i tot indignat amb la política centralitzadora del PP, però que desconfia del radicalisme i confia en el diàleg per arribar a solucions consensuades.

Ara veiem el que ha provocat el procés així plantejat. En primer lloc, una profunda divisió a la societat catalana, que es farà explícita a les eleccions del setembre. Encara que no seran un plebiscit, que no hi haurà llista única, és evident que el resultat haurà de ser interpretat com un aval o un rebuig a l’independentisme. Sense opcions. Com diu Jesús a l’Evangeli de Sant Mateu “qui no està amb mi, està contra mi”. I és probable que aquest resultat, en un sentit o altre, sigui molt ajustat, per tant qualsevol de les forces que surtin perdedores podrà dir que té un suport important de la societat com per intervenir en les decisions que es prenguin. I això encara aprofundirà més en la divisió a Catalunya.

Unió ha fet un esforç lloable per trencar aquesta disjuntiva amb una pregunta massa llarga i complexa per l’era del Twitter. Un esforç per oferir el que sempre ha estat la seva tradició: diàleg i moderació. Alguns li diuen “ambigüitat”, altres centralitat. L’espai on sempre han volgut situar-se els partits catalans amb voluntat de governar, ja sigui CiU o el PSC. El procés (tot i que no només el procés)  ja ha destruït al PSC, només queden les restes. Ara li toca a CiU. La pregunta de la direcció d’Unió a la seva militància intenta preservar aquest espai. I és un darrer intent per trencar el marc mental de dualitat imposat des del sobiranisme. Però potser ja és tard. El procés també trencarà Unió Democràtica de Catalunya, després de més de 80 anys d’existència. De la mateixa manera que va aconseguir que el seu líder deixés de ser el més valorat a Espanya i a Catalunya. Sembla que, malauradament, s’ha acabat el temps de l’ambigüitat, s’han acabat les mitges tintes. O estàs amb mi, o estàs contra mi. Amb Mas, o contra Mas. Amb Duran o contra Duran. La presidenta del Parlament ha dit que ni tan sols volen els vots dels que no combreguin al 100% amb l’aposta independentista. Que se’n vagin a Ciutadans. Els hi sobren els vots…

La política ha deixat de ser un art, on l’ambigüitat era un factor a favor, per convertir-se en una elecció entre dos models oposats.

Què hem de fer els que no volem escollir entre cap dels dos extrems, els que no ens hem mogut del lloc, els que ens hem quedat sense espai ni partit per defensar les nostres idees…? Els que ens preocupa més la societat que el país, la cohesió i la justícia més que el model d’Estat? A qui haurem de votar el dia 27 de setembre? Potser no som una majoria, però realment ningú no vol els nostres vots?

Josep Manuel Silva

Exmilitant d’Unió

Expresident d’Unió a Barcelona Ciutat