Avui un post sobre un article molt interessant del Gregorio Moran a la Vanguardia del passat dissabte, a propòsit del cas Murdoch. La tesi fonamental del periodista asturià és que a Espanya no tenim premsa sensacionalista perquè els nostres hàbits de lectura són molt inferiors en nombre de lectors als de la resta d’Europa. “News of the world” venia tres milions d’exemplars a Gran Bretanya cada diumenge. I ja hem vist com aconseguien els seus continguts, però tot i així era una publicació molt venuda i molt llegida. Mentre que aquí no hi ha prou lectors ni per la premsa de qualitat. Bé, potser aquesta és una de les raons, però jo crec que n’hi ha dos o tres més que expliquen el fracàs de l’anomenada premsa groga a l’Estat Espanyol.
El primer motiu és que la premsa de masses va néixer a EE.UU i Anglaterra a finals del S.XIX com a instrument de consum i informació per les noves classes populars sorgides de la revolució Industrial. Es presentava com alternativa a la premsa de qualitat, d’informació general, més adreçada a les elits. Una part d’aquesta premsa popular aposta pel sensacionalisme, però tot això es desenvolupa en el context de societats democràtiques molt consolidades, fet que no es va produir a Espanya, on els períodes democràtics eren sempre curts i interromputs per cops d’Estat o fórmules de govern poc democràtiques.
En segon lloc és que quan la democràcia arriba per quedar-se, és a dir a partir de 1975, a Espanya ja n’hi ha dos tipus de publicacions que ocupen l’espai del lector de premsa groga a altres països: per una banda la premsa esportiva (a Barcelona s’editen cada dia dos diaris esportius, i en algunes èpoques van ser fins a tres, fet insòlit a la majoria de ciutats europees), una part dels lectors de la qual són homes que no consumeixen altres diaris generalistes; i per una altra banda, tenim la premsa del cor, de periodicitat setmanal, l’equivalent més similar a la premsa groga, tot i que habitualment els seus protagonistes són gent de la faràndula o personatges creats pels programes de televisió del mateix gènere, i en general deixen fora als polítics o grans empresaris, amb la excepció de la revista Hola, que dona un tractament molt elegant als seus reportatges i no busca polèmiques ni grans scoops.
Potser és cert, com diu Moran, que com a mínim per llegir la premsa de Murdoch cal un esforç, que és llegir, i a casa nostra el que més ens agrada és veure la tele, que no requereix cap mena d’esforç, però també és cert que el paper de la premsa sensacionalista, per les raons exposades, ja està en gran part ocupat al nostre país per altre tipus de publicacions.
