No em cansaré de dir que no ho entenc: com es pot parlar de democràcia, i de defensar un referèndum per decidir el futur de Catalunya, i alhora tenir preparada la desconnexió de l’Estat mitjançant un procediment legislatiu secret, de lectura única, on ni tan sols l’oposició al Parlament pot intervenir. Un procediment per aprovar una norma que, segons els partits independentistes, serà la garantia per poder exercir el vot a l’esmentat referèndum. No ho entenc. Ningú no és capaç d’explicar-m’ho. Si ja estan preparant la independència, per què reclamen un referèndum? I si reclamen un referèndum, aleshores és que encara no hi ha l’aval democràtic del poble per decidir cap a on anem. Per tant, per què estan preparant la independència? No caldria primer la consulta per tenir legitimitat democràtica per desconnectar? Sé que són preguntes molestes, per molta gent són inconvenients, per altres és com si no les sentissin, però algú em pot donar alguna resposta? O és un clam en el desert?
Tampoc no entenc com algú que ha patit la censura, la dictadura, algú que per molta gent de la meva generació representava una icona de la llibertat, de la protesta, de la rebel·lió, ara parli de patiment i sancions al funcionaris que no compleixin la nova legalitat catalana, aquesta llei de transició que haurà d’aprovar d’amagatotis una majoria molt ajustada del Parlament per convocar un referèndum que tots sabem que no se celebrarà. No ho entenc.
No entenc com no veuen que tenen el país dividit en dos, i el gran drama que això representa per molta gent que estimem la nostra terra, la nostra llengua, la nostra cultura, però no volem de cap manera trencar amb la resta de pobles de l’Estat per què allà també trobem la nostra terra, les nostres llengües, la nostra cultura. No ho entenc.
I com que no ho entenc, i ja no puc ni vull fer més esforços per entendre-ho, he decidit no escriure més sobre aquest procés incomprensible fins que hi hagi realment alguna cosa nova per explicar, sigui el final i el fracàs del llarg viatge o el trencament de tot i la reacció coercitiva de l’Estat.
“Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys” (Lluís Llach)
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB
