No man´s land

no man's land

He defensat des d’aquest bloc la necessitat de dur a terme una consulta legal a Catalunya per què els ciutadans puguin expressar la seva opinió sobre el què volen ser, sobre el seu futur. Totes les enquestes constaten que una majoria aclaparadora de catalans aposta per dur a terme aquesta consulta.

També crec que això no implica de cap de les maneres iniciar un procés cap la independència, Estat propi o com li vulgueu dir. Ja sé que hi ha molta gent que té por de preguntar no fos que el resultat no els hi agradés. Però tard o d’hora s’haurà de trobar un desllorigador per fer-nos sortir del dubte i avançar en una línia o en una altra.

El que em pregunto sovint és si és realment el moment de fer-ho. Si és l’hora d’exercir l’anomenat dret a decidir. És més, em pregunto si no existirà també un dret a “no” decidir, a no escollir entre identitats, a esperar un temps, potser quan passi la crisi, per iniciar aquest procés amb més calma i menys soroll. Ja sé que a Madrid (no a tot Espanya, ni probablement tots els habitants de la ciutat de Madrid) no tenen cap interès en col·laborar en aquest assumpte, o el que és pitjor, no entenen res de res i quan fan declaracions el que aconsegueixen és convèncer als que encara tenim dubtes de la viabilitat i conveniència del camí cap a la independència. Però voldria saber si entre el PP i la consecució d’un Estat propi (i descomptant el PSC que no acaba de saber on és), com a l’acudit aquell de l’Eugenio, “…és que hi ha algú més?”, voldria saber quants som els que voldríem no decidir, ni escollir entre Espanya i Catalunya, els que pensem que hauria d’existir una fórmula màgica per sobreviure financerament dins l’Estat Espanyol i que a més respectessin la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat nacional. Potser ja en quedem molt pocs, d’aquests, potser soc un ingenu, però no veig factible introduir-se de ple en un procés molt complex, sense la col·laboració de l’Estat (més aviat amb tota la seva hostilitat) i al bell mig d’una de les crisis econòmiques més greus i llargues de la història.

 I si no hi ha res a fer, si estem, si estic, en una terra de ningú, al “no man’s land”, al mig d’un foc creuat, doncs aleshores ja decidirem el que calgui. Només m’agradaria estar segur i convençut que no hi ha res a fer, que és millor marxar, que no hi ha cap esperança de que entenguin que “caminem per voler ser i volem ser per caminar” (Lluís Llach dixit)

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top