Oblit i perdó

De manera insòlita, ahir el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va demanar perdó per la desastrosa gestió de la sentència sobre el pagament de l’impost d’actes jurídics en la contractació d’hipoteques a càrrec dels bancs en comptes dels clients. El mateix dia, tot un exvicepresident del Govern i director gerent del Fons Monetari Internacional i expresident de Bankia, demana també perdó just abans d’ingressar a la presó condemnat per apropiació indeguda. És cert que sovint recorren a aquella fórmula de “si he pogut ofendre algú, bla, bla, bla…”. Ja posats, si demanes perdó, millor fer-ho de debò, amb totes les conseqüències. “Demano perdó a tota la gent que he enganyat, que he fet mal, que he perjudicat amb les meves accions”. Seria més creïble. Però no deixa de ser una “rara avis” que el mateix dia dos personatges de tan alt nivell demanin disculpes als ciutadans.

Gràcies!, jo els hi agraeixo sincerament encara que en els dos casos arriba una mica tard. El perdó s’associa, crec que de manera equivocada, a un concepte cristià. A mi em sembla que és molt més transversal i un acte exclusiu propi de la persona humana. No crec que altres éssers vius ho facin, encara que alguns gossos de vegades sembla que et miren amb ulls de penediment. És molt sa demanar perdó, i perdonar, i perdonar-se a un mateix. És com tornar a començar.

Potser el conflicte a Catalunya tindria solució si tots demanessin perdó. Els que van incomplir les lleis, els que van enganyar a la gent que va anar a votar i que es pensava que això de la independència era com bufar i fer ampolles. Els que van enviar la policia a atonyinar manifestants als col·legis electorals, el ministre Zoido que mai va dimitir ni reconèixer els seus errors, els fiscals i jutges del Suprem que han forçat les lleis per encaixar un tipus delictiu on clarament no es pot encaixar,…

Tothom podria demanar perdó, seria un bon principi.

Dintre d’uns dies, a principis de novembre, s’estrena a Barcelona una pel·lícula dirigida per Juan Manuel Cotelo. Es diu “El mayor regalo”. Parla del perdó, precisament. Una de les protagonistes és Irene Villa. La recordeu? Aquella noia víctima de ETA que va perdre les dues cames en un atemptat i avui treballa com a periodista. Irene ha perdonat als terroristes que van posar la bomba al cotxe on viatjaven ella i la seva mare. S’ha abraçat a terroristes que van  matar persones. És molt difícil fer el que ella ha fet. Però aquest gest pot canviar el món.

Segons Juan Manuel Cotelo, “existeix un arma capaç de posar fi a qualsevol conflicte. Ja l’han fet servir a França, a Espanya, a Irlanda, a Mèxic, Colòmbia, a Ruanda… i funciona, sempre. El seu poder constructiu és il·limitat. I, a més, és gratis. Però cal ser molt valent per fer-la servir”.

Ho provem? Canviem allò de “Ni oblit, ni perdó”, per “oblit i perdó”??

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor de Periodisme UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *