Una vella cançó de Lluís Llach, anomenada “El jorn dels miserables”, ens recordava allò que ens passa sovint quan una situació ens supera i ens provoca estupor:
“Que poques paraules tinc
i les que us dic són tan gastades…
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules”.
Les xarxes estan plenes de discussions on la gent s’altera i comença a insultar-se mútuament, i sempre hi ha un punt en què algú utilitza adjectius com ara “feixista” o “nazi”. És aquell fenomen conegut com a “reductio ad hitlerum”, que al final només serveix per banalitzar el nazisme: si qualsevol comportament amb el que no estem d’acord pot ser qualificat de “nazi”, ¿com qualifiquem els autèntics crims contra la humanitat, com els comesos per Hitler i els seus seguidors? Ens manquen paraules si gastem les que tenim.
Això mateix penso quan es fa servir la paraula “màfia” de manera una mica alegre. No sé si els casos de corrupció estan relacionats amb comportaments mafiosos, potser sí. Però la “màfia” original, la “cosa nostra” italiana (importada després pels EE.UU. i amb varietats a altres països) estava vinculada al crim organitzat i a activitats com el contraban, el tràfic de drogues, la prostitució, el joc,… I no tenien cap problema en cometre assassinats, atemptats, segrestar gent, fer xantatge…
Quan sento al diputat Gabriel Rufián dir frases com “”Hasta pronto gánster, nos vemos en el infierno” (per cert, que una cosa és no creure en res, i una altra desitjar anar voluntàriament a l’infern), o “Trillo es un capo de la màfia del PP”, o llegeixo al “Tramabús” de Podemos allò de “un plató es un plato, una mafia es una mafia”, referint-se a tots els partits de la “casta” penso que si algun dia hi una conspiració criminal amb sang i fetxe de manera organitzada i secreta no tindrem qualificatius ni substantius per batejar-la. Potser aquestes expressions són molt llamineres pel Twitter o per atreure titulars de premsa, però no les trobo adients per la política.
Cosa que no vol dir que senti molta vergonya i fins i tot fàstic quan veig la quantitat de casos de corrupció que apareixen a la llum pública, molts d’ells vinculats al Partit Popular (ja tinc ganes de sentir l’Esperanza Aguirre per veure per on sortirà ara després de les darreres notícies que embruten de nou al seu partit a Madrid…), però també a l’antiga Convergència, al PSOE andalús i a la majoria de partits que han governat durant anys en algunes institucions.
Cada delicte té un nom al Codi Penal: malversació, tràfic d’influències, suborn, prevaricació…
Potser millor que gastem les paraules que tenim abans que calgui buscar nous camins on no calguin les paraules.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB
