Ahir el programa Banda Ampla de TV3 va debatre al voltant del humor i els seus límits. Les conclusions del programa van ser que podem riure de tot, que no hi ha barreres ni limitacions. Aquest espai de participació ciutadana es va emetre tot just després de Polònia, que ahir va tractar, en el seu to satíric habitual, els incidents al Parlament d’aquesta setmana, amb el setge i agressions als diputats per part d’un grup de violents “indignats”.
Crec que Polònia és un programa intel•ligent i el seu èxit d’audiència és indiscutible. M’atrau especialment la constant confusió entre realitat i ficció que acaba per donar vida als personatges més enllà de la seva imitació. Però hi ha coses que no m’agraden i si hi ha gent que opina que podem riure de tot suposo que també podem criticar-ho tot, inclòs Polònia i la visió iconoclasta que transmet. Per exemple, jo no entenc per què a un programa de sàtira política hi surt el Papa i s’ofenen constantment els sentiments religiosos de molta gent. I m’és indiferent que sigui la Església Catòlica o qualsevol altra confessió. Em semblaria igual de greu que la ofensa es dirigís contra els jueus (a Alemanya seria considerat delicte contemplat al Codi Penal, ja que l’antisemitisme està penat) o contra els musulmans (encara que és cert que Polònia ha tractat alguna vegada temes vinculats amb la burka o el terrorisme islàmic, estic convençut que hi ha autocensura en relació a aquesta religió, atès el tipus de resposta que els extremistes musulmans acostumen a tenir a alguns països europeus quan se senten ofesos per determinades actituds). Crec que hi ha barreres que un mitjà públic mai no hauria de traspassar. Això seria simplement impensable a TVE.
També tinc dubtes, tot i que ho considero legítim, de si una televisió pública, finançada en gran part amb fons públics, pot tractar als seus polítics de la manera en què ho fa Polònia. I aquí no hi ha distincions de partit, sinó que és tota la classe política catalana i espanyola, i també la família reial, la que és caricaturitzada sense clemència en el programa. Fins a quin punt productes com Polònia no col•laboren a distorsionar la tasca dels polítics, la legitimitat del sistema democràtic i, en el fons, aquesta imatge és el fons de pantalla que trobem al darrera de les queixes dels indignats i del descrèdit de la classe política? Ja sé que els polítics cometen errors, que el sistema és millorable, i que la crítica, i fins i tot la paròdia, és quelcom molt sà en una democràcia assentada com hauria de ser la nostra. Però em pregunto si el nostre sentit de la llibertat, que justifica que podem riure de tot, no és una de les causes latents de la crisi profunda que estem patint i que busca sortides de tot tipus, incloses les manifestacions violentes a las que estem assistint aquests dies. Si des de la televisió pública ens sembla normal frivolitzar sobre un atac tan greu als valors democràtics com ha estat l’actuació dels indignats al Parlament, com ens estranya que els diputats escollits democràticament fa uns mesos fossin tractats d’una manera tan vexatòria davant la institució més important que tenim?
