Preludi de la independència

 

Poc abans de morir,  Carles Muñoz Espinalt, ideòleg de l’anomenada “psicoestètica” i independentista de primera línia (no com alguns dels conversos dels darrers temps) va publicar l’any 1992 un opuscle que porta el títol d’aquest post. És evident que no era exactament un visionari, perquè un “preludi” que dura, com a mínim, 25 anys, seria insuportable en qualsevol obra artística (especialment les musicals). Però repassant alguna de les idees d’aquest personatge (que entre moltes altres activitats va ser president del jurat en un programa mític de TVE, ‘Un millón para el mejor’, i treballà triant aspirants per al programa ‘Reina por un día’), comprovarem que alguna de les coses que ens estan passant aquests dies són producte d’una estratègia dels independentistes dissenyada ja fa molts anys.

La reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació és l’eix vertebrador de l’aspiració secessionista per part d’un moviment que era minoritari fins fa 5 ó 6 anys i que (en part, gràcies a la inestimable col·laboració dels successius Governs de l’Estat, que no han estat capaços de presentar una alternativa en positiu per donar-nos arguments als que no volem la ruptura) ara sembla que tingui molta més força de la que realment té (sense menysprear els 2 milions i escaig de vots que ara per ara representen).

Espinalt (com a molts dels seus seguidors, no li agradava utilitzar el seu primer cognom per considerar-lo, erròniament, poc català) va deixar escrit a la pàgina 57 del seu llibre, després de considerar que “la història del nacionalisme català és la història de les persones que amb més o menys encert, tenacitat, coratge, decència i talent han maldat per alliberar el nostre poble de la situació colonial (sic) que pateix”, el següent: (recordem que hem viatjat a l’any 1992, i que aquest va ser un dels seus darrers llibres):

“Ha arribat l’hora de recomanar a tots els qui són autènticament independentistes que s’abstinguin de votar en aquelles eleccions que es refereixen a la pseudoautonomia que tenim, mentre no declarin – de forma prèvia i solemne – els qui es presenten per a diputats que la primera missió legislativa que emprendran bon punt surtin elegits serà convocar immediatament un plebiscit, on els catalans puguem decidir si volem o no ser una nació independent”.

També justifica l’ús de la violència en cas que això no es pugui portar a terme: “el català ha estat i és més cantellut i violent del que podríem creure si ens refiàvem de la versió dels qui ens presenten com a conciliadors i pactistes fins al moll dels ossos. (…). Només els qui facin el sord a unes reivindicacions d’aquesta naturalesa i no admetin que tot podria resoldre’s pacíficament amb un plebiscit, són els que provoquen que el “bon cop de falç” dels catalans pugui ésser alguna cosa més que una frase que cantem en el nostre himne. (…) … les motivacions de la violència que sulfuren l’ànima d’un poble les promou l’agressió “institucional” d’aquells que, no tenint-hi cap dret ni comprenent l’evolució de la Història, volen fer-li la llei. Tant si vols com no.”

En resum, la petició d’un referèndum d’autodeterminació és una reivindicació històrica dels independentistes. No han demanat fer consultes, per exemple, sobre la prohibició dels correbous a Catalunya, o quan van suprimir primer, i després reinstaurar en part, l’impost de successions (en tots dos casos competència de la Generalitat, mentre que és evident que la decisió sobre la secessió d’una part del territori d’un Estat no correspon, al menys no exclusivament, a la part que es vol separar). Els que creiem que l’Estat s’ha de modificar i preservar millor determinades competències de Catalunya (assimilant-les, per exemple, al País Basc) no hem reivindicat mai la necessitat d’una consulta (encara que evidentment no ens hi negaríem a fer-la de manera pactada amb l’Estat), entre altres coses perquè potser no caldria ni tan sols modificar la Constitució (només afegir-ne una disposició adicional). I els que ja els hi està bé com estem, i estan en contra de qualsevol reforma, doncs tampoc no necessiten cap consulta. No  és qüestió de DEMOCRÀCIA SÍ o NO (i si algú en té dubtes que torni a veure el vídeo de les sessions del Parlament on es van aprovar les darreres lleis suspeses pel TC, per veure actuacions antidemocràtiques). És qüestió de legalitat, de tornar a fer política, però sobre tot de tenir la consciència tranquil·la quan ens insulten o ens acusen de “demofòbics” perquè tot això respon a una estratègia dels que volen trencar sí o sí, una estratègia dissenyada des de fa molts anys i que té, com a fase prèvia, organitzar (ja sigui pactat o unilateral) un referèndum d’autodeterminació i com a fase següent, en algun moment del procés, si no poden fer la consulta, l’acció violenta (i si respon a una actuació repressiva de l’Estat, millor que millor, perquè encara estarà més justificada). Em sap greu, però és així de clar. Estan seguint un manual. Tot el que està passant no és més que un llarg, inacabable, insuportable, “preludi” per la independència.

 

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme UAB

 

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top