Sempre he considerat Bob Dylan (Robert Zimmerman, Duluth, Minessota, 1941) com el punt d’inflexió en la música moderna, l’alfa i omega, el principi i el final. És conegut que va ser el primer cantant de folk que va canviar la guitarra acústica per una elèctrica. Va ser al juliol de 1965, al Newport Folk Festival. Tenia només 24 anyets, i li va costar una forta escridassada del públic amb acusacions de “traïdor, traïdor!!!”. La nit abans havia decidit fer-se acompanyar d’una banda de rock i estrenar una versió inèdita i sorollosa de “Like a rolling stone”. Després de les protestes va marxar molt enfadat però al final va tornar amb l’acústica a cantar “Mr. Tambourine Man”.
La majoria de coses importants que han passat durant els anys posteriors en el pop-rock mundial tenen a veure amb Dylan, i la seva influència s’estén per tot arreu.
He escollit una de les seves cançons més conegudes, Knocking on Heaven’s Door, i algunes de les versions posteriors que han fet músics de tot el món. Aquest tema formava part de la banda sonora de la pel•lícula Pat Garret i Billy el Nen, de Sam Peckinpah, on Dylan també actuava amb un petit paper d’un misteriós personatge anomenat Alias.
Aquí teniu una versió unplugged molt especial del mateix Dylan en un concert en directe l’any 1995:
I aquest és el mestre Eric Clapton, “slowhand”; “Clapton is God”, deien les pintades de Londres als anys 60 quan tocava amb els Bluesbreakers. Ell va popularitzar, potser més que ningú, la cançó d’en Bob Dylan:
Fins i tot els U2, amb un fan que va pujar a l’escenari, es van llançar a tocar aquesta versió del Knocking…
The Boss, Bruce Springsteen, tampoc no es va poder resistir a versionar el tema, amb l’ajuda del desaparegut Clarence Cleemons, que també va gosar cantar-la:
La veu dolça de l’Avril Lavigne li dona un toc especial a la cançó:
I finalment un regalet. Això no és el knocking, però són els Sopa de Cabra amb una magnífica versió del I shall be released (Tornaré a ser lliure), composada per Dylan l’any 1967. Dylan forever!
