A Madrid fan servir una expressió molt castissa quan algú està a punt de plegar de la feina, normalment perquè el fan fora. Diuen que li queden “dos colacaos”. L’editorial de El País i l’article de Juan Luis Cebrián abans d’ahir al diari de Prisa s’interpreta a la capital com el certificat de defunció, la carta d’acomiadament del president Zapatero. El País acusava ZP d’irresponsable, incapaç, impotent, sense crèdit, i Cebrián el titlla de ser un optimista patològic i de manca de lideratge. És cert que aquesta mala relació ve d’antuvi. Prisa no li ha perdonat a Zapatero la guerra del futbol, ni els favors a Mediapro, el grup inspirat per Miguel Barroso (marit de Carme Chacón), i tampoc és fortuït que Felipe González declarés fa uns dies que se sent militant però no simpatitzant d’aquest PSOE. I està clar que a Rubalcaba també l’interessa que es convoquin eleccions el més aviat possible. Sigui com sigui, cal destacar la importància dels mitjans de comunicació i els interessos que giren al voltant d’aquests en les caigudes dels governs democràtics. El Watergate o el cas Murdoch són bons exemples d’aquesta influència.
Tot sembla indicar que, malgrat la oposició de Zapatero, això s’acaba. Quan tothom t’abandona, per molt optimisme antropològic que tinguis, no hi ha més remei que acceptar la evidència i llençar la tovallola. El País parlava de fi de cicle, ja es dona per fet que hi haurà eleccions a la tardor, i a ZP li queden “dos colacaos”.
El problema es que mientra se toma los dos colacaos, se ha inflado de cafes con bollos, y mientras el comía, el restaurante se iba a pique. Que se tome los colacaos y se vaya de una vez!