Què fem amb ells?

 

Ahir, com ha passat altres vegades en els darrers temps, es van publicar unes declaracions polèmiques de Felipe González, expresident del Govern, que no ajuden massa al seu partit a guanyar les eleccions, sobre tot perquè deixen molt malparat a l’actual president Zapatero, que no ha estat mai per González sant de la seva devoció.

El camarada Felipe, Isidoro en els temps de la clandestinitat, va manifestar el seu suport a la reforma de la Constitució pactada entre PSOE i PP i va aprofitar per recomanar a Zapatero que desaparegui del mapa després de les eleccions, si pot ser que marxi a donar classes a 6.000 quilòmetres de distància. En els darrers anys González ha dit de ZP que era un optimista patològic, que estava molt tocat i desgastat per la crisi, que als dos anys ja li havia afectat la síndrome de la Moncloa, de manca de lideratge i fins i tot que era un ignorant. González, que va dir un dia que quan ell ja estava fart de si mateix, la gent encara el votava, no li perdona a ZP que en el seu dia apartés la vella guàrdia socialista del seu entorn i mai no ha pogut suportar els Barroso i companyia. Però la clau de les declaracions de González està en el consell sobre el que ha de fer un expresident del govern un cop deixa el poder. Ell mateix reconeix que no va fer el que ara li diu a Zapatero que hauria de fer, és a dir, posar distància. Ell s’ha dedicat a donar conferències, a assessorar governs especialment a Amèrica Llatina (és íntim amic del multimilionari mexicà Carlos Slim), cobra la seva pensió com a expresident, és conseller de Gas Natural i impulsor d’un fons de capital risc, Tagua Capital, juntament amb 14 destacats directius i empresaris. Ara diu que s’ha de posar un impost per els més rics, ha intervingut decisivament en el procés successori de ZP en favor del seu ex ministre Rubalcaba i fa declaracions sempre que vol sobre la seva etapa de govern o sobre l’actualitat política. Encara és el personatge socialista amb més tirada en els mítins del seu partit. En efecte, González li demana a Zapatero que faci tot allò que ell no ha fet. El problema és que ZP només té 50 anys i encara que de moment accepti una jubilació anticipada com a membre del Consell d’Estat i es retiri a províncies a descansar, estic convençut que, com han fet González o Aznar, tard o d’hora tornarà a la portada dels diaris o a la primera línia de la política, especialment si hi ha un enfonsament electoral  del PSOE després del 20-N.

No és fàcil per un país decidir què fer amb els seus expresidents.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top