Referèndum: pros i contres

ABD07 TEHERÁN (IRÁN) 26/02/2016.- Una mujer ejerce su derecho al voto en Teherán (Irán) hoy, 26 de febrero de 2016. Las elecciones al Parlamento y a la Asamblea de Expertos de Irán arrancaron hoy a las 8 de la mañana hora local (4:30 GMT), unos comicios marcados por la previsible victoria de los grupos moderados y reformistas en detrimento de los conservadores. Casi 55 millones de iraníes (54.915.024) están convocados a renovar los 290 escaños de la Asamblea Consultiva Islámica, el Poder Legislativo del país, y los 88 de la Asamblea de Expertos, el cuerpo formado por clérigos chiíes cuya misión principal es la de elegir a un nuevo líder supremo en caso de vacante y controlar su gestión. EFE/Abedin Taherkenareh

Fa uns quants anys vaig escriure un article al diari E-notícies, on col•laborava periòdicament, que portava per títol “Vull més referèndums”, si no em falla la memòria. I és que jo pensava que les limitacions d’haver de votar un partit encara que només compartissis una part del seu ideari es podien superar sotmetent a votació aquells assumptes més polèmics, com es va fer en el seu dia amb la consulta sobre l’entrada d’Espanya a la NATO, o es podia haver fet també sobre la reforma de la llei de l’avortament de Zapatero, per exemple.

Tanmateix, amb els anys, potser per què em faig gran, penso que recórrer a demanar la opinió dels ciutadans també es pot convertir en una coartada pels polítics que no volen assumir una decisió sobre la qual està dividida la societat a la qual pertanyen. L’exemple més clar, el Brexit, que Cameron va sotmetre a consulta pensant que el guanyaria per fer callar les veus anti-europeïstes dins el seu partit i d’una part dels britànics (més aviat els anglesos, blancs i d’una certa edat). El resultat el coneixem tots. I Cameron, a la paperera de la història.

Un govern que convoca un referèndum sempre ho fa per guanyar-lo, però en temps de crisi i descontent es pot trobar amb el rebuig d’una part important dels votants que, fins i tot encara que estiguin a favor del que els proposen, poden reaccionar votant-hi en contra, com una espècie de vàlvula d’escap, de protesta davant les greus mancances del sistema democràtic, la corrupció generalitzada o l’estigmatització, amb més o menys motius, de tota la classe política.

És per això que un referèndum només es pot plantejar quan prèviament els representants polítics escollits en unes eleccions (això és l’essència de la democràcia representativa des dels grecs i els romans) hagin debatut, discutit, dialogat, proposat i finalment pactat amb més o menys consens les solucions a una qüestió plantejada sense derivar, a la brava, la responsabilitat de decidir i de buscar directament la resposta, no en el vent (com diria un premi Nobel) sinó en els ciutadans.

Quan en el seu dia, no fa tant, Convergència i Unió, amb el suport d’altres partits catalans, va plantejar fer una consulta legal, pactada i no vinculant sobre el futur de Catalunya i el seu “encaix” dins l’Estat espanyol, em va semblar a priori una bona idea per veure quin era el suport de la independència o d’altres alternatives i models d’Estat (federalisme, confederalisme, etc.) entre els catalans. També vaig advertir dels problemes legals que plantejava i, a més, que convocar consultes no vinculants en ple segle XXI, el de l’eclosió de les xarxes socials, era una quimera, ja que un resultat molt clar en un o altre sentit no podria mai ser ignorat pels poders polítics, i en cas de resultat ajustat o empat entre les diverses opcions, el problema seguiria igual, i caldria buscar una sortida pactada per part dels responsables polítics.

El referèndum, ni en el cas català, ni en altres possibles situacions similars a altres llocs, no pot ser mai la solució a un problema. És només un instrument, el final d’un procés després d’haver dialogat fins a l’extenuació i arribar a una proposta elaborada de consens que, aleshores sí, hauria de ser sotmesa a la opinió dels electors. Model a seguir: Escòcia, amb el resultat que ja sabem (“no” a sortir de la Gran Bretanya). Amb els riscos que això comporta (Colòmbia, com a cas més clar).

És evident que quan a la gent li preguntes en una enquesta si vol un referèndum per decidir sobre la independència o sobre la relació entre Catalunya i la resta de comunitats que formen l’Estat espanyol (no confondre amb “Espanya”, un concepte que en l’actualitat no diu gaire per ell mateix si deixem fora Catalunya, i si tenim en compte les peculiaritats del País Basc, o de Galícia, o fins i tot de les Canàries, o les Balears o la Comunitat Valenciana), et dirà que “sí”. Jo també diria que sí, és clar, però com a final d’un procés de diàleg que en el nostre cas no s’està produint, bàsicament per què hi ha una part (el govern del PP) que amb la seva majoria absoluta durant els darrers anys ha cregut que no necessitava negociar amb ningú, i menys encara amb Catalunya. I una altra part que ha pres decisions absurdes com aprovar resolucions del Parlament amb crides a la desobediència i promeses de desconnexió unilateral. I no es tracta de sobirania, o de bilateralitat, es tracta simplement de reconèixer i assumir que una part important de la societat catalana manifesta (sense que això impliqui necessàriament que sigui cert, si es presentessin altres opcions) la seva voluntat de secessió, de separar-se de l’Estat. Però a partir d’ara això hauria de canviar. Sembla que tindrem un govern presidit per Rajoy en minoria i algunes forces d’esquerra podrien plantejar, juntament amb els partits nacionalistes, la necessitat de dialogar i buscar solucions negociades a les reivindicacions d’una part important del poble català (no tot, que quedi clar). I quan hi hagi propostes concretes, que no es poden limitar a oferir la opció d’escollir entre independència “Sí o No”, aleshores serà el moment de sotmetre aquestes opcions a referèndum i intentar desllorigar la situació.

Llevat de Suïssa, un país petit, amb una llarga tradició de convocar consultes de manera freqüent, i els Estats Units, on a molts estats es convoquen també consultes cada cop que hi ha eleccions sobre els assumptes més diversos, a la majoria dels països democràtics només es convoquen referèndums per qüestions importants i transcendents per a tots els ciutadans. Curiosament, també les dictadures utilitzen habitualment aquesta fórmula per avalar decisions dels seus governs no democràtics, i normalment amb poques garanties d’imparcialitat i transparència. Recordem els referèndums del franquisme, l’any 1947 per aprovar la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado i l’any 1967 la Ley Orgànica del Estado, amb resultats de a prop del 90% de vots a favor. O a la Bolívia de Carlos Blanco Galindo, general colpista que va convocar un referèndum l’any 1931 per canviar la Constitució i va sumar els vots en blanc amb els “sí”, només podia votar la gent amb cert nivell d’ingressos i es van excloure les dones i els homes analfabets. El va guanyar, és clar. O el plebiscit que Pinochet va organitzar a Xile l’any 1988 i que malgrat perdre’l, encara va seguir en el poder durant un any. O les sospites de frau del plebiscit que Hugo Chavez va convocar a Veneçuela l’any 2004 per mantenir-se en la presidència de la República bolivariana que va fundar ell mateix.

O sigui que això del referèndum tant serveix per garantir la participació dels ciutadans en la presa de decisions dels governs democràtics, com per perpetuar o legitimar les dictadures, o simplement per treure’s un “marron” de sobre.

No sé si algun dia podrem votar sobre el futur de Catalunya i la seva relació amb l’Estat, però abans caldria negociar, parlar, dialogar fins la extenuació, amb totes les opcions a sobre la taula i sense línies vermelles (en cap de les parts, tampoc en els independentistes que només accepten una sola sortida possible) i presentar finalment una proposta de consens per ser votada en referèndum. Dins de la legalitat. I respectar el resultat.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top