Aquest mes d’abril farà un any que el Govern del PP presidit per Mariano Rajoy va aprovar per Decret Llei una reforma urgent de la Llei 17/2006, reguladora del funcionament de la Corporació Ràdio Televisió Espanyola (CRTVE).
Crec que ha passat prou temps per analitzar amb perspectiva i distanciament suficient una reforma que em va afectar de manera directa i personal, sobre la qual no vaig voler fer cap declaració a la premsa en el seu dia, però que ara, 12 mesos després, potser ja ha arribat el moment de donar la meva opinió sense barrejar sentiments i a partir de fets objectius i dades contrastades.
Quan el PP arriba al poder després de les eleccions generals de novembre de 2011, que va guanyar amb majoria absoluta, es troba amb una de les empreses públiques més importants de l’Estat, amb gairebé 1.200 milions € de pressupost, en una situació de provisionalitat que no sabia ben bé com afrontar. RTVE compta en aquell moment amb una presidència rotatòria entre els membres del seu Consell d’Administració (del qual jo formava part, i durant el mes de febrer de 2012 vaig presidir la institució), des de la dimissió de l’anterior president, Alberto Oliart, i el PP li aplica una retallada sobre el pressupost de l’exercici en curs de 200 milions que havia decidit sobre el paper el Ministre Montoro per tractar d’assolir els objectius de dèficit marcats per la troika europea.
Per nomenar un nou president era necessària una majoria qualificada del Congrés dels Diputats, dues terceres parts exactament. Això permetia negociar al cap de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba, un nom que no li resultés incòmode pels seus interessos, i, en cas contrari, bloquejar el nomenament. Els rumors de “decretazo” per canviar les regles del joc feia dies que circulaven per Madrid. Finalment, un divendres del mes d’abril, abans de Sant Jordi, la vicepresidenta del Govern anunciava a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres l’aprovació de l’esmentat Decret Llei per raons d’urgència. Segons aquest Decret només caldria majoria absoluta (el PP l’havia obtingut de les urnes després del fracàs de la política del PSOE per lluitar contra la crisi) per nomenar el President de la CRTVE. Però aquest no va ser l’únic canvi. Amb la coartada de l’austeritat, el PP també va aprofitar per fulminar literalment el Consell d’Administració de RTVE, que també havia estat nomenat per les dues terceres parts de Les Corts, i que va ser fruit d’una reforma molt ambiciosa dels mitjans públics audiovisuals de titularitat estatal. Una aposta personal de la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega per apartar RTVE del control governamental i traslladar la responsabilitat d’aquest control al Parlament, seu de la sobirania popular. El Consell d’Administració s’havia convertit en un òrgan de gestió amb dedicació exclusiva, incompatibilitat pràcticament absoluta per exercir qualsevol altra activitat remunerada, i responsabilitat fins i tot patrimonial dels seus membres en les finances de la Corporació. Al front de la CRTVE es va posar un professional contrastat del sector audiovisual, que seria president i membre del consell, Luis Fernández, nomenat també per consens de Les Corts. Al poc temps de posar-se en marxa el nou equip, TVE tornava a situar-se líder d’audiència i els seus programes informatius van guanyar tots els premis possibles i el reconeixement dels espectadors per la seva pluralitat i independència. En aquesta etapa es van regular i escollir els Consells Informatius i es va aprovar el Llibre d’Estil de la Corporació, i es van estrenar programes tan populars i originals com “Tengo una pregunta para usted”, que va batre tots els rècords d’audiència.
Doncs bé, d’un dia per l’altre, literalment, d’un divendres a un dissabte, el govern del PP va decidir carregar-se tot això “per decret”. Els membres del Consell, que havíem estat nomenats pels dos terços de Congrés o Senat, ens varem quedar sense retribució, sense seguretat social, sense règim d’exclusivitat (i en conseqüència també sense incompatibilitats) i sense poder exercir el mandat que la Llei 17/2006 ens havia encomanat per gestionar la empresa i vetllar per la qualitat, imparcialitat i pluralitat de la ràdio i la televisió estatals. No recordo cap cas en la història de la democràcia espanyola d’una decisió governamental tan dràstica per acabar amb una institució sorgida del consens parlamentari aprofitant la majoria absoluta obtinguda a les urnes.
El Decret Llei va ser posteriorment convalidat per Les Corts amb els vots del PP i del grup parlamentari de CiU.
El partit del govern tenia per tant la porta oberta a nomenar president comptant només amb la seva majoria parlamentària, sense necessitat de pactar amb altres forces. Recordo que el cap de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba, va declarar que trencava qualsevol conversa sobre pactes en aquest àmbit i deia que pel que feia a RTVE “ja se la podien quedar”.
Uns dies després es va conèixer el nom de l’elegit: Leopoldo González-Echenique, advocat de l’Estat, sense experiència en gestió de mitjans de comunicació, company de promoció del marit de la vicepresidenta del Govern (tots tres advocats de l’Estat), amb un currículum brillant a l’empresa privada, i amb la preparació consubstancial a un dels cossos funcionarials de més prestigi de l’Estat.
(continuarà…)
