Sense anomenar-la

moustaki-guitarra

“Je voudrais sans la nommer vous parler d’elle,
comme d’une bien-aimee, d’une infidèle
une fille bien vivante qui se reveille
a des lendemains qui chantent sous le soleil”

Així comença una cançó del gran Georges Moustaki que recordo de la meva adolescència. No és una cançó d’amor (o sí, segons com ho mirem), no parla d’una dona, encara que ho sembla. Després d’esmentar totes les virtuts i defectes d’aquesta suposada amant, cap al final, la lletra ens desvetlla el seu nom: “et si vous voulez que je vous la presente on l’appelle Revolution Permanente”. Pels més joves que ja no van estudiar francès, Moustaki fa al·lusió a un terme teòric del marxisme (als anys 70 tots érem progres o no érem res…), la “revolució permament”, que després el trotskisme es va encarregar de difondre (sense cap aplicació pràctica, tot s’ha de dir).

Pels trotskistes, la burgesia nacional de qualsevol país (fautora dels grans canvis en la època de l’imperialisme) és incapaç de canviar el sistema ja que prové del feudalisme, i per definició és contra-revolucionària. Per tant, la seva missió revolucionària l’ha d’executar el proletariat començant pel sistema democràtic fins arribar a la utopia socialista, on no hi hauria classes socials i tothom seria igual.

Vaig sentir les intervencions del Benet Salellas i l’Anna Gabriel al debat de política general del Parlament d’aquesta setmana. S’han quedat instal·lats (com el Pablo Iglesias i alguns dels sectors de Podemos) en la revolució permanent i la utopia trotskista. Potser perquè són joves. Jo també ho vaig ser i els entenc. Volen apujar la fiscalitat, i introduir mesures d’impacte perquè els més rics contribueixen més que la resta, i així lluitar contra la pobresa i la exclusió social. Comparteixo algun dels seus objectius, però estic convençut que amb els instruments que proposen el que pretenen en realitat és apartar del poder la burgesia (concepte avui en desús i obsolet, que hauríem de substituir per classes mitjanes, empresaris, autònoms, professions liberals), per tal d’igualar la societat per la banda de les capes més desfavorides.

El fracàs del comunisme i les greus mancances del capitalisme van provocar el naixement de les terceres vies (socialdemocràcia i democràcia cristiana), que cercaven la justícia social dins de l’economia de mercat, però sense trencar el sistema. Ja fa anys que sabem que atacar les empreses, la propietat privada, la generació de riquesa, no és la solució, i que el sistema té mecanismes correctors per aconseguir una societat més justa.

En tot cas, encara que em sembla un discurs desfasat, el respecto, per què són joves i suposo que són coherents amb el que diuen.

El que em fascina és que aquestes 10 diputades (utilitzant la terminologia feminista que elles fan servir) del grup més petit del Parlament, siguin la crossa d’un govern de Junts pel Sí on hi ha gent tan assenyada com el Jordi Jané, o la Meritxell Borràs, persones d’ordre a qui conec des de fa anys i que segurament mai haurien imaginat que el cost de tirar endavant un procés cap a la independència tindria com a companys (o companyes) de viatge els hereus del trotskisme.

I és que no hi ha res més revolucionari en un país que declarar la independència de manera unilateral, que és el que fa quatre dies el Parlament de Catalunya va dir que faria, encara que ara ha posat el fre i hem tornat enrere amb la proposta de convocar un referèndum pactat. Imagino que per aconseguir, en cas de necessitat, i que les propostes de la CUP siguin massa agosarades, que el grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot doni suport als pressupostos. Intueixo que aquesta és la jugada, especialment quan sembla que finalment el PP podrà constituir govern a Madrid, i per tant, desapareixerà qualsevol possibilitat de convocar una consulta de manera acordada amb l’Estat (en el cas que pensem que el PSOE hauria permès convocar-la si hagués pogut governar).

O sigui que en realitat, la gent de la CUP fa el que ha de fer, que és intentar canviar el sistema des de dins, i fer, ara sí, la revolució permanent que cantava Moustaki quan érem joves. “Independència i socialisme” és l’eslògan d’alguna de les formacions que integren la CUP i  ha estat la consigna dels partits anti-capitalistes i anti-imperialistes des de fa anys. El problema és si aquest és el millor camí per arribar on volia la majoria dels votants de Junts pel Sí.

“C’est elle que l’on matraque que l’on poursuit, que l’on traque

c’est elle qui se souleve, qui souffre et se met en greve

c’est elle qu’on emprisonne qu’on trahit, qu’on abandonne

qui nous donne envie de vivre, qui donne envie de la suivre jusqu’au bout”

 

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top