ERC i PSC són en aquests moments dos partits sense lideratge, sense direcció, sense rumb.
El partit republicà, fidel a la seva tradició assembleària i anarcoide, ha decidit prescindir de la seva executiva en bloc a pocs mesos d’un Congrés que havia de renovar precisament la seva direcció. És quelcom incomprensible, que només es pot entendre en clau interna del partit, que una formació que ja havia decidit després de les eleccions al Parlament que convocaria un Congrés de renovació passat l’estiu, ara es quedi sense la seva cúpula com a conseqüència dels desastrosos resultats de les eleccions municipals. Qui se suposa que mana en aquests moments a ERC? I encara és més incomprensible que els ex-alts càrrecs del tripartit, apartats de la direcció pel Joan Puigcercós, es passegin per les ràdios i teles del país demanant renovació total de la executiva. Fa dos o tres anys recordo una entrevista a La Vanguardia amb l’Ernest Benach, aleshores President del Parlament, on li preguntaven si després d’una legislatura i mitja amb ERC al Govern de la Generalitat, Catalunya estava més a prop o més lluny de la independència. Benach va contestar que ni més lluny ni més a prop!!! Era tant com reconèixer davant els seus votants que la presència al govern d’un partit que havia fet de la independència el seu eslògan de campanya no havia servit per a res… No es estrany que molts d’aquells votants hagin canviar el seu vot per una formació més pragmàtica com CiU o per altres més radicals com les CUP. Com a mínim, aquests partits no els enganyen!!
Pel que fa al PSC, el seu problema ve de lluny. Des del 99 no fan més que perdre vots a dojo (amb l’excepció de les darreres eleccions generals) i les seves campanyes electorals s’han basat exclusivament en la por, al PP, a la dreta, a les retallades… Fa temps que el PSC no presenta un sol missatge en positiu. L’invent del tripartit va amagar temporalment el desastre, però l’enfonsament d’ERC ha fet sortir a la llum el greu problema d’una formació que no sap encara que vol fer de gran, cap a on vol anar, i que ha tingut en José Montilla el pitjor candidat que es pot presentar a unes eleccions. Ara, com ERC, es troba sense lideratge, amb només algun municipi on governar i sense les diputacions on tradicionalment col·locava moltes de les seves peces per controlar el territori.
No és bo per ells, però tampoc pel país, que dos partits com aquest pateixin en aquests moments una crisi tan greu de lideratge. Sense diners no hi ha rock and roll, sense líders no hi ha partit!
Pingback: Entre l’anarquia i el leninisme