Shittu. S.O.S.*

Shittu

Fa mesos que el veig. A la porta del Caprabo, com tants d’altres. Demanant menjar, o diners, o el que sigui.

Els primers dies passava de llarg, ni el mirava, era invisible. N’hi ha tants…! Un dia em vaig fixar amb més detall. És fort, va ben vestit, sempre amb la mateixa caçadora, amb els mateixos pantalons, amb les mateixes sabates, però va molt net, amb una elegància innata. És negre. No de color. Negre. Com tants d’altres…

Un dia li vaig donar una moneda. “Gràcies”, em va dir. Vaig marxar corrent, amb pressa, sempre tenim pressa. Mai no ens aturem.

Ell era allà cada dia, tot el matí i fins a les tres o les quatre. Sempre que passava hi era. Vaig pensar que tampoc el podia ajudar cada dia… Tranquil•litzem les nostres consciències amb una moneda que ens sobra… “No puc donar-te diners cada dia…!” li vaig deixar anar sense mirar-lo…

Fins que un dia em vaig aturar a parlar amb ell. No parlava gaire espanyol, ni català… Francès? No. Anglès? Yes! Es diu Shittu, i va néixer a Nigèria. Està casat, amb dos nens una mica més petits que els meus. Té els papers en regla, i permís de residència, viuen a un pis a l’extrarradi de Barcelona, els seus fills estan escolaritzats i em va dir que no trobava feina. De què podries treballar? I va obrir una mena de motxilla que portava penjant i va treure… un currículum dins un dossier de plàstic!! Em vaig quedar mirant-lo als ulls, em va donar la mà i li vaig dir que intentaria ajudar-lo. Vaig marxar molt tocat, amb el cor encongit. De cop, un negre més que demana davant del Caprabo, s’havia convertit en una persona, amb una família, amb dos nens com els meus, amb una història al darrera.

No els veiem. No els veiem per què no els mirem, perquè són invisibles als nostres ulls. Perquè ens hem convertit en gent que corre pels carrers, mirant els mòbils… i ja no veiem la misèria, ens hi hem habituat, tots ens semblen iguals…

Fa dos mesos que li estic buscant feina. Ha anat a dues entrevistes de treball que li han facilitat dos bons amics, però no l’han agafat perquè no parla castellà, només anglès. Li he donat roba en bon estat que els meus fills ja no utilitzen, algun dia li he comprat llet o galetes pels nens… Però continua al Caprabo, cada dia… No troba res…

Ha treballat de mosso de càrrega, d’operari de neteja i de manteniment a vàries empreses… Conservo el seu currículum i les seves dades de contacte. I avui li he dit si ens podíem fer una foto per demanar-vos ajuda. Si el necessiteu us faré arribar el C.V. Només us demano si el podem ajudar entre tots a trobar una feina. La seva mirada no enganya, no ha perdut la dignitat, però vol tornar a ser visible.

L’ajudem??

* Aquest post no és de comunicació política, ni de música, és una petició d’ajuda per algú que la necessita

 

6 comentaris a “Shittu. S.O.S.*”

  1. Jo et pasare el meu curriculum, ja que estic tambe sense feina i ting criatures. Ah soc blanc, i segurament amb mes formacio i estudis, aixis que tindria de ser mes facil trobarme feina. Gracies.

  2. Realment, són molts. Tinc companyes amb fills a l’atur i marits que tenien una bona feina i ara o no en tenen o treballen d’alguna cosa que mai havien pensat que farien. Els que encara tenim, ens sentim privilegiats per tenir allò bàsic, tot i que amb els sous que abans teniem, i que potser és el mateix que ara, podiem fer més coses i ajudar a la família o amics, però amb la pujada dels serveis bàsics, ens han acabat de rematar. No s’entèn, però, que fa uns dies vaig llegir en un diari que hi ha un munt d’empresaris que no troben els empleats adequats per cobrir els llocs de treball que ofereixen. Com es que hi ha una oferta que no arriba a la gent? Perquè és inimaginable que amb tantes persones que han hagut de marxar del país a buscar feina i tantes altres que s’estan com aquesta persona a la qual tu t’has compromès a ajudar hi hagi un sol lloc de treball sense cobrir. Fa un temps es deia entre les amistats una cosa com aquesta i trigaves poques hores a veure que algú et comentava un anunci o un comentari d’algun conegut referent a un lloc que es podria ocupar ni que fos temporalment, però ara mateix, et desitjo molta sort i, evidentment, a ell també.

  3. Oh! Com me n’alegro! Es que aquest matí parlava amb una companya que el seu marit, arquitecte, està de conserge a una escola i hem comentat la gent amb una feina més o menys normal, com estan a l’atur, el fill d’una altra a l’atur fa més de dos anys amb 34 anys i estic molt pessimista i desmoralitzada total.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top