Sí, però no

He escrit de manera reiterada i ho he manifestat amb claredat allà on se m’ha demanat la meva opinió: Sí a una consulta dins la legalitat per preguntar als catalans el que volem ser en el futur. Aquesta consulta podria ser perfectament autoritzada per l’Estat, sense contradir la Constitució, segons recordava fa poc el president del Consell d’Estat i jurista de prestigi, Francisco Rubio Llorente.

Aquest és el punt de partida des de la perspectiva estrictament jurídica. Però és obvi que aquest plantejament no és suficient, ja que el que hi ha al darrera de tot això és un problema polític, i per tant no es pot oblidar aquesta dimensió a l’hora de fer una anàlisi rigorosa. He dedicat unes quantes hores aquests darrers dies de Nadal a pensar en la qüestió i aquestes són les meves conclusions:

1.- El Govern de l’Estat no autoritzarà ni permetrà mai una consulta d’aquestes característiques on es pregunti al catalans si volen ser un Estat i si a més volen que aquest Estat sigui independent. Encara és menys probable que ho autoritzin si la campanya pel Sí/Sí ja ha començat des de fa temps i fins i tot el President de la Generalitat ha anunciat que ell votaria que sí a les dues coses. Si fem un esforç per posar-nos en el lloc de l’altre, cosa gens fàcil, és totalment lògic que des del Govern del PP (el PSOE faria exactament el mateix) no es contempli la possibilitat de permetre només preguntar, quan el que realment creuen que volen des del Govern de CiU (amb suport d’altres forces polítiques) és convertir la consulta en una primera fase cap a l’objectiu final, que en realitat és la independència. I el que no tindria cap sentit és autoritzar la consulta i després no fer cas del resultat. Això, com em recordava fa poc un bon amic, al segle XXI, el segle de la democràcia participativa, de les xarxes socials, del twitter i el facebook, és impensable. Si el que es vol és una gran enquesta no cal fer una consulta refrendatària, hi ha empreses que ja ens diuen el que pensen els catalans (per cert no hi ha cap enquesta que confirmi una majoria aclaparadora en favor de la independència, tot i que hi ha una tendència creixent cap aquesta via). La consulta només tindria sentit si serveix per resoldre un problema, no per deixar les coses com estan, o encara pitjor…

2.- Arribats a aquest punt, ens trobarem que en efecte la única sortida possible serà convocar eleccions, com si fossin un plebiscit, on els partits hauran de dir clarament quin és el seu projecte per Catalunya en relació a Espanya. Però això podria ser un gran parany. El mestre Sartori ja recordava que al final la decisió de vot només es pot expressar de forma limitada amb una sola direcció, quan en realitat el votant té al seu cap molts elements (com si fos una pistola amb moltes bales al tambor), socials, econòmics, ideològics que potser li farien votar a més d’un partit. Però només en pot disparar una, de bala. I disparar la bala de la independència en unes eleccions que en realitat han d’escollir uns representants parlamentaris que al seu torn són els encarregats de nomenar al president de la Generalitat pot generar un resultat molt confús. Què passaria el dia després? Què fem amb les forces guanyadores i amb les perdedores?, sobre tot si unes estan clarament a favor de la independència, altres en contra i altres en favor d’altres models o terceres vies. Apart que unes eleccions mai no donarien el mateix resultat que un referèndum, entre altres coses perquè la llei electoral afavoreix amb la seva representació el vot rural i de les comarques interiors (on l’independentisme és més actiu i potent) i discrimina els votants de la província de Barcelona (on probablement hi hauria més vots als partits no independentistes). O sigui que el resultat d’unes eleccions mai no seria un fidel reflexe de l’opinió dels catalans, com ho podria ser una consulta legal amb una alta participació. Crec que el PP s’ha equivocat profundament en la forma de plantejar la solució al “problema català” (solució consistent en realitat en no fer res, més enllà d’exhibir la Constitució com un arma per prohibir aquest tipus de consulta). Però crec que des de Catalunya tampoc s’estan fent las coses del tot ben fetes, per què d’aquesta manera no trobarem sortida, no n’hi ha…

3.- I finalment deixeu-me dir quelcom més. La gent del Sí/Sí cada cop són més, és cert. Els del No són també molts (segurament més dels que pensem, amagats sota aquest fenomen anomenat espiral del silenci, on una part de la gent no s’atreveix a dir realment el que pensa, ni tan sols a les enquestes, quan creu que el pensament dominant va per una altra via). En canvi, no veig que hi hagi ningú que en públic es pronunciï pel SI, però NO, els de les terceres vies, per entendre’ns. Per què?, em pregunto, quan conec molta gent que no vol continuar com estem però tampoc no te clar que la independència sigui viable ni sigui la solució a tots els problemes que ha generat la crisi econòmica i moral que vivim i patim. Doncs perquè en realitat els del SI, però No, que també som molts, grup dins el qual de moment m’incloc, respectant als independentistes que ho tenen claríssim i respectant també els del NO rotund (encara que de vegades alguns d’ells no ens respectin a la resta), sabem que la nostra postura de fet afavoreix als del NO. És així. En una societat cada cop més radicalitzada, els moderats tenim poc espai per expressar-nos. Pocs matisos del gris, entre el blanc i el negre, com he escrit alguna vegada en aquest mateix bloc. Estem perduts, no ho veiem clar, no ens agrada el que sentim a Madrid, però ens preocupa que això generi molta frustració, perquè al final el risc és que tot quedi igual, o fins i tot pitjor.

No hi ha cap força política que digui Sí a la consulta, Sí a canviar l’actual statu quo de Catalunya dins Espanya, però NO a una independència complexa, difícil, potser fora del projecte europeu, que representaria un salt al buit per Catalunya sense saber ben bé on aniríem a caure. Hi ha molta gent que pensa així, molta més del que diuen les enquestes, però no gosem dir-ho per no perjudicar un possible benefici per Catalunya que sortís d’aquest procés. Bé, en tot cas, no serà per mi. Queda escrit aquí, a risc, com em van dir fa poc al mur del Facebook, de passar a formar part de les “llistes de fatxes” (no en tenia ni idea que es feien llistes d’aquest estil, em provoca males vibracions) que sembla que circulen entre determinats ambients. Beneïda sigui la nostra democràcia que permet fins i tot que hi hagi gent que elabora i distribueix aquestes llistes.

Bon any 2014, estimats lectors!!