“La democràcia espanyola ha emmalaltit” (Carles Puigdemont, president de la Generalitat, Parlament de Catalunya, 8 de febrer de 2017)
És cert el que va dir el president Puigdemont? Doncs jo trobo la seva afirmació, si més no, agosarada, sense desmerèixer la part de raó que pugui tenir. Però crec que cal una anàlisi en profunditat (que requerirà més d’un article) per esbrinar si el nostre sistema democràtic (el de tot l’Estat i el nostre específic de Catalunya) pateix alguna malaltia greu i es pot revertir. Especialment, perquè si algun dia arriba una hipotètica república catalana, si és possible, no es repeteixin els mateixos errors…
Una de les institucions afectades per un virus, segons Puigdemont, és el sistema judicial espanyol. És cert?
Quan es parla de justícia o de “sistema judicial” sovint es barregen conceptes molt diferents. En primer lloc sempre es cita el Tribunal Constitucional, que cal recordar, un cop més, que NO forma part del poder judicial. Segons la Constitució vigent i la llei orgànica que el regula, el TC és l’òrgan competent per interpretar el text constitucional, similar al que tenen altres països, i potser el nom de “tribunal” no és el més encertat, perquè provoca confusions. És cert que se li van atribuir algunes competències jurisdiccionals, en concret el recurs d’emparament, i que els seus membres es diuen “magistrats”, que dicta “sentències” amb valor de cosa jutjada, però en puritat no forma part del poder judicial. Per aquest motiu els seus membres no tenen per què procedir de la carrera judicial, i poden ser també advocats, professors universitaris, funcionaris públics de reconegut prestigi i amb més de 15 anys d’exercici professional. El prestigiós Francisco Tomás y Valiente, que va ser president del Tribunal, era catedràtic d’Història del Dret. Després d’acabar el seu mandat, va tornar a la docència, i va ser assassinat el 14 de febrer de 1996 per membres de la banda terrorista ETA al seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid mentre preparava unes classes. La doctora Encarna Roca, catedràtica de dret civil de la UAB, o abans l’advocat Eugeni Gay (exdegà del col•legi d’advocats de Barcelona) són o han estat també membres del Tribunal. El mandat dura 9 anys, suficient com per no retre comptes a qui els ha nomenat, i no poden repetir quan acaba el termini, elements que haurien de col·laborar a garantir la seva independència.
Dit això, és cert que el fet que l’actual president, Francisco Pérez de los Cobos, hagués militat en el passat en el Partit Popular (fet que es va amagar quan va ser nomenat), no ajuda gens ni mica a preservar la imatge de neutralitat necessària. Tampoc se li ha fet cap favor a la institució amb la darrera reforma que va impulsar el PP en l’anterior legislatura per dotar-lo de facultats executives (amb la vista posada en el procés català). El govern del PP va intentar (no sempre amb èxit, ja que sovint els mateixos magistrats del TC s’hi han negat) que el Constitucional portés a terme la “feina bruta” que el mateix govern no havia volgut fer.
Pel que fa a la militància política dels seus membres, en no pertànyer al poder judicial (on resta totalment prohibit) no representa estrictament un impediment, però obre una reflexió necessària sobre “l’estigma” de militar en un partit i si aquesta condició hauria de ser un obstacle o no per ocupar determinats càrrecs. I la meva resposta és que no, sempre que els candidats reuneixin els requisits legals i professionals per aspirar a aquests càrrecs.
A Catalunya, l’òrgan equivalent al Tribunal Constitucional (i el que faria les seves funcions en una hipotètica república catalana) és el Consell de Garanties Estatutàries, creat al 2009 (abans Consell Consultiu), els membres del qual també han de ser independents i no subjectes a mandat imperatiu. Doncs entre els seus membres podem trobar perfils com el de Francesc de P. Caminal, històric militant i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, advocat, que va ser delegat del Govern de la Generalitat a Madrid i just abans membre del Consell General de Poder Judicial (òrgan de govern del poder judicial que té, per exemple, la potestat de nomenar als jutges del Tribunal Suprem…). O el meu estimat Àlex Bas, doctor en Dret i professor de la UAB, que va ocupar càrrecs de confiança en els governs de CiU de l’època Pujol. També en formen part Carles Jaume, llicenciat en Dret, ex-assessor del grup parlamentari del PP i ex-subdelegat del Govern de l’Estat a Girona; Pere Jover i Presa, doctor en dret, professor de dret constitucional de la UB i exdiputat al Congrés pel PSOE durant diverses legislatures; Jaume Vernet, Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Rovira Virgili, proposat per ERC; Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional, Eliseo Aja, catedràtic de Dret Constitucional i el president, Joan Egea, Catedràtic de Dret Civil de la UPF. Com veiem, entre els seus membres també hi ha alguns militants o persones vinculades a partits polítics i la seva funció de control estatutari és similar a la que té encomanada el Tribunal Constitucional. Per cert, els membres del Consell de Garanties tenen un mandat de 9 anys, en principi no renovable, però en la primera renovació de l’òrgan als tres anys es podia renovar de manera excepcional. Per tant, alguns dels seus membres tindran un mandat de 12 anys o més i han de ser juristes de competència i prestigi reconeguts amb més de 15 anys d’exercici professional. L’adscripció política no és, per tant, de manera automàtica, una taca que invalidi la seva funció i la seva independència.
Hi ha altres institucions de control, també independents, com el Síndic de Greuges, o la Sindicatura de Comptes, on també trobem militants de partit. Rafael Ribó va ser portaveu parlamentari de IC-Els Verds al Parlament de Catalunya i després va ser nomenat Síndic de Greuges. I crec que en general la seva feina es valorada positivament per tothom.
En definitiva, la pregunta és si en determinades institucions de control, que no pertanyen al poder judicial, es poden nomenar o no militants de partit i si això afecta a la seva independència i a la salut del sistema democràtic. I la resposta només pot ser una: o ho admetem a totes o a cap. O busquem professionals de prestigi i posem com a requisit que no tinguin carnet de partit (és una possibilitat), o confiem que el fet que no estiguin sotmesos a mandat imperatiu, que el període pel qual són nomenats sigui superior al menys a una legislatura (per no retre comptes a qui els ha nomenat) i que compleixin de manera estricta els requisits professionals fixats siguin elements suficients per ocupar els càrrecs. El que no té sentit és demanar als membres del Tribunal Constitucional el que no demanem als membres dels òrgans equivalents a Catalunya. I això no obsta perquè es pugui criticar o posar en dubte la neutralitat de les seves sentències (recordem el greu error comès amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya), però el problema no és la militància dels seus membres, sinó la qualitat dels seus dictàmens i sentències.
De moment, no veig encara la malaltia.
(continuarà…)
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de comunicació política UAB
