El sistema democràtic: problemes de salut (2)

La setmana passada parlàvem de la justícia, i del Tribunal Constitucional. Un altre dels òrgans que apareix cada dos per tres als mitjans de comunicació és la Fiscalia General de l’Estat, i els fiscals que la integren. És cert que en general la imatge que ha donat aquesta institució durant els darrers anys és d’un òrgan al servei del Govern que l’utilitza a la seva conveniència, i en part és així. La Fiscalia General sí forma part del Poder Judicial, però amb autonomia funcional i personalitat jurídica pròpia, i amb funcions molt ben definides a la mateixa Constitució de 1978. El seu paper és exercir l’acusació pública en els processos penals en defensa de l’interès general. També en altres processos quan hi ha menors per defensar els seus interessos. El problema d’aquesta institució és que funciona de manera jeràrquica i el seu màxim responsable és nomenat pel govern, i per tant resulta molt fàcil, fins i tot encara que no rebi instruccions directes dels dirigents polítics, que vulgui seguir determinades consignes que beneficiïn al Govern i perjudiquin a la resta de partits de l’oposició per tal d’acontentar a qui l’ha nomenat. Ara bé, com hem dit, la seva funció es limita a la acusació, no a la instrucció, que està en mans dels jutges. Fa temps que hi ha veus que demanen que els fiscals, com en altres països, siguin també els instructors (el model americà, per exemple), però això no es pot fer amb un model com l’actual, de dependència política i jerarquitzat. La instrucció i el que és més important, la decisió final en un judici correspon als jutges, i aquests són realment independents del Govern i en tot cas sempre hi ha una instància superior que els hi pot esmenar la plana. En tot cas, el paper dels fiscals no ha canviat des de la restauració de la democràcia. Tots els governs de l’Estat han volgut influir en la tasca dels fiscals, i és evident que en el cas de Catalunya, la seva intervenció en les querelles relatives al procés ha estat clarament induïda pels interessos del Govern, encara que insisteixo que la decisió final en cada cas la prendrà un jutge, o més d’un en el cas d’un tribunal col·legiat. Però tots recordem que el procés independentista va acabar amb la carrera d’un fiscal tan brillant com Martín Rodriguez Sol, que es va manifestar a favor d’un referèndum a Catalunya, i va ser obligat a renunciar al seu càrrec, o el Fiscal General de l’Estat Eduardo Torres Dulce, que va dimitir per què no era partidari de presentar les querelles contra Mas, Ortega i Rigau (encara que ho va fer). Així doncs tenim un òrgan que hauria de ser independent i no ho és, i atès que és un òrgan de l’Estat, quan intervé en conflictes polítics entre l’Estat i una comunitat autònoma com Catalunya és evident de quin costat està. Però en altres casos (per exemple el cas Gürtel, amb l’ingrés a presó de Bárcenas), ha actuat amb independència i en contra dels interessos del govern del PP. Caldria preguntar-nos, si Catalunya fos un Estat, quin model de fiscalia adoptaria i si no seria el Govern qui nomenaria al màxim responsable. No és un problema de que la democràcia estigui malalta, és que cal canviar algunes institucions per millorar el seu funcionament i garantir la seva independència.

Pel que fa als jutges, el seu accés a la carrera és per oposició (com els membres de la carrera fiscal, per cert) i la seva promoció està regulada a la normativa corresponent, i crec que en general els jutges actuen amb independència (una altra cosa és si tenen els recursos suficients perquè els processos durin el que han de durar, i no una eternitat) i si sempre tenen la preparació i formació necessària: la realitat demostra que en els jutjats de primera instància i instrucció normalment et trobes amb jutges joves, en el seu primer destí, que tenen ganes de marxar aviat a un altre lloc millor i que tenen poca experiència i molta més feina de la que poden assumir. Ara bé, quan arribes al Tribunal Superior de Justícia, o a l’Audiència provincial o nacional, o al Tribunal Suprem, el perfil és de professionals experimentats, juristes competents i que formen part d’òrgans col·legiats, amb més d’una persona, i això sempre és una garantia d’una certa imparcialitat. Amb tots els problemes que presenta, no crec que es pugui dir que la justícia a Espanya, o a Catalunya, estigui pitjor que fa uns anys o que estigui influenciada pel govern de torn.

Ara bé, l’òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial, que entre altres coses s’encarrega de la inspecció, de expedientar i sancionar als jutges i de nomenar els magistrats del Tribunal Suprem, sí que podria ser susceptible de ser objecte d’una nova reforma (ja se n’han fet unes quantes des del 78) per garantir la seva independència i de pas la dels jutges i magistrats. En l’actualitat els seus membres són nomenats per Les Corts, Congrés i Senat, a proposta de les associacions judicials (una part) entre tots els jutges i magistrats, i entre juristes de reconeguda competència en general (una altra part). El seu nomenament te per tant un origen polític i el seu mandat és només de 5 anys, o sigui que és evident que hi ha una influència dels partits polítics a través de la seva representació al Parlament, i això afecta a la seva independència. Especialment quan els polítics són processats, ja que si són aforats, acaba sent el Tribunal Suprem (on el Consell té influència directa a través dels nomenaments) qui decidirà i resoldrà el cas. Ara bé, tot això no és nou. El President Puigdemont no pot veure aquí un signe més de malaltia democràtica recent, perquè fa anys que funciona d’aquesta manera. I el partit al qual pertany (ara PDCAT però abans CDC o CiU) sempre ha tingut fins no fa gaire la capacitat de proposar i nomenar algun membre del Consell General del Poder Judicial. Algun d’ells com Lluís Pasqual Estivill, d’infausta memòria. Però també juristes de prestigi com la professora Esther Giménez Salinas (proposada conjuntament amb el PP), l’advocat Ramon Camp (ex portaveu de CiU al Parlament, exdiputat al Congrés, exsenador), el notari López Tena (primer militant de CiU i després diputat al Parlament per Solidaritat Catalana per la Independència …), o Francesc Caminal (advocat i fundador de CDC). Per tant, si el problema és que quan Convergència ha optat per l’independentisme s’ha vist desplaçada o ha renunciat a formar part de determinats òrgans de l’Estat on influir d’alguna manera en la justícia, això no vol dir que la democràcia estigui malalta, sinó que s’ha produït un canvi de paradigma que promou la secessió des de Catalunya per part de forces polítiques que mai ho havien proposat. I la conseqüència ha estat la pèrdua de poder i influència, i també la capacitat per modificar les lleis que regulen determinades institucions susceptibles de millorar el seu funcionament democràtic.

(Continuarà)

Josep Manuel Silva

Advocat i periodista

Professor associat de Comunicació Política UAB

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top