El president Puigdemont va dir fa uns dies que la democràcia espanyola ha emmalaltit. He analitzat en dos articles anteriors la situació de la justícia i d’altres institucions de l’Estat i de Catalunya. No he detectat grans diferències entre unes i altres. És cert que tenim una democràcia amb algunes carències, però no crec que això sigui una novetat, ni que afecti més a l’àmbit estatal que a Catalunya, igual que penso que no estem pitjor que a França (veure cas Fillon), a Itàlia (cas Renzi) o a altres països del nostre entorn europeu.
Si parlem de corrupció, veurem que a Catalunya no som massa diferents pel que fa als mètodes de finançament dels partits (que necessiten moltes més “vitamines” de les que reben de l’erari públic i de les aportacions dels militants), i aquesta setmana comprovarem si els tresorers de CDC feien la mateixa feina que el Bàrcenas i els del PP, i alguns en treien profit personal.
Si parlem del funcionament dels òrgans parlamentaris, aquests darrers dies hem assistit a un espectacle lamentable, en veure com es volen utilitzar de manera espúria els procediments reglamentaris per tramitar lleis per la via ultraràpida i així evitar que l’oposició pugui presentar esmenes o demanar dictàmens, davant l’estupefacció dels lletrats del Parlament. Aquesta ha estat la maniobra de Junts Pel Sí per intentar tramitar pel procediment de lectura única la llei anomenada de desconnexió o transició que pretén obviar la legalitat estatal i crear-ne una de pròpia i proclamar la república catalana. I després convocar un referèndum! Encara no he aconseguit que ningú m’expliqui com és possible que es defensi la legitimitat d’un referèndum unilateral per preguntar a la gent si vol la independència i prèviament a convocar-lo ja s’hagi proclamat la independència. És com dir que et preguntaré què vols dinar i et serveixo una paella com a opció única. En castellà ens deien de petits allò de “aquí tienes lentejas, si quieres las tomas y si no las dejas”. Tampoc resulta de molta qualitat democràtica proclamar que prescindiran d’un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que diu el que molts diem des de fa temps: que Catalunya no té competències per convocar una consulta unilateral sobre el seu futur, ja que això és competència de l’Estat. No és problema de “posar les urnes”, sinó del que preguntes. No és un problema de democràcia, sinó de competències… Però tant se val, el dictamen no és vinculant i la majoria parlamentària independentista, on quin mana realment és la CUP, tirarà pel dret i no canviarà els seus plans. I no serà perquè ara ja els han avisat de les conseqüències penals per si algú encara no ho ha entès prou…
Per no parlar dels mitjans de comunicació públics de Catalunya i la seva posició partidista davant el procés. Vaig estar més de 5 anys al Consell d’Administració de RTVE. Si el conductor del programa matinal de Ràdio Nacional d’Espanya (que prèviament hagués estat director de TVE), manifestés en una entrevista a un diari les seves opinions sobre Catalunya o sobre l’estructura de l’Estat, o les seves preferències ideològiques, fossin les que fossin, no hauria durat ni un dia davant els micròfons de l’emissora que paguem tots els espanyols. Doncs una persona que aprecio com a professional, però que crec que no ha entès a qui representa quan expressa les seves opinions als mitjans públics, continua cada matí conduint el programa de més audiència de l’emissora (encara que ja fa temps que va perdre el lideratge a Catalunya en favor de RAC 1) després d’haver manifestat clarament les seves opinions i propostes sobre aquest procés.
I la llibertat d’expressió està igual d’amenaçada a Catalunya com a la resta de l’Estat. Hi ha temes sobre els quals no es pot opinar, pràcticament ni pensar (fins i tot encara que les opinions siguin equivocades, però mai havia viscut aquesta sensació de censura sobre segons quins àmbits del pensament com en els darrers temps), i la Generalitat envia comissaris polítics a conferències per veure què es diu, no sigui que algú s’aparti del pensament únic en determinats assumptes (insisteixo: encara que puguin estar equivocats i sempre que no es traspassin els límits de les normes penals, que només un jutge pot delimitar, no un funcionari habilitat).
La democràcia catalana està tan malalta com ho pugui estar la de tot l’Estat, i sincerament no veig que una hipotètica república fundada a casa nostra sobre les bases actuals de funcionament de les institucions catalanes representés una gran millora de salut en aquesta malaltia comuna que pateixen totes dues.
I mentrestant, el que veig és que el procés inicia la recta final cap a la seva pròpia autodestrucció. Les seves contradiccions són tan grans, les diferències ideològiques entre els partits que el defensen tan abismals, els seus interessos electorals tan contraposats, les seves presses, improvisacions, manca de suport majoritari entre la gent, salts constants de la legalitat,… que tot plegat fa preveure el fracàs immediat i la convocatòria d’eleccions.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
