Entre l’11 de setembre i el 12 d’octubre només hi ha un mes i un dia de marge, com si fos una condemna penal per una falta lleu, tot i les grans diferències entre les dues celebracions. Però hi ha un element comú, característic de totes les festes “nacionals” (acceptem la polisèmia del terme): la reafirmació de la identitat personal, i potser comunitària. Al darrera de la gent que es manifesta algun dels dos dies (a Catalunya els de la “Diada” guanyen clarament als de la “Fiesta Nacional” en nombre de participants), hi ha una necessitat de sentir-se identificat amb uns símbols, amb una cultura, fins i tot amb una cosmogonia, amb una manera d’entendre el món i d’interpretar la realitat.
La identitat constitueix un sistema de símbols i de valors que ens ajuda a afrontar la quotidianitat, és un filtre per desxifrar-la. I és un concepte dinàmic i complex. Amb la globalització, curiosament, molts individus busquen reforçar la seva identitat. Com diu José Antonio Marina, “nuestras cabezas se mundializan, pero nuestros corazones se localizan”.
Les fotos d’ahir a la plaça Catalunya, amb famílies amb nens embolicats amb la bandera espanyola s’assemblen molt a les que vàrem veure l’11-S amb l’estelada (per cert, com es pot comprovar des de fa temps, la bandera de les quatre barres sembla que ha passat a la història i només s’en veien algunes ahir, dia de la Hispanitat, combinades amb la “rojigualda”…!).
De fet estem davant dues formes de nacionalisme, fins fa poc perfectament compatibles. Durant molts anys la gran majoria de la població catalana es declarava, a les enquestes, en major o menor grau, espanyol i català a la vegada, i només una minoria manifestava un sentiment d’exclusivitat sobre la seva identitat nacional: només espanyol, només català. Ahir vaig veure per la Diagonal de Barcelona un noi jove amb la bandera espanyola i la samarreta del Barça, però aquest és un altre debat, …o no?
És evident que tot això està canviant d’un temps ençà. Ara sembla que només una de les dues identitats pot sobreviure, a costa de l’altra. Però crec que no és cert, encara no és cert, només ho sembla, tot i que cada dia ho veig més complicat. Caldria recuperar un espai comú on una majoria de catalans es trobi confortable. I el primer moviment li hauria de correspondre al Govern de l’Estat, quan finalment es constitueixi. Des de Catalunya el Parlament ha posat fre al procés, per voluntat pròpia o obligats per les circumstàncies. Tant se val. Han tornat a la fase referèndum. És hora que algú, amb visió d’estadista, aposti per presentar des del poder central una fórmula acceptable per Catalunya que no impliqui ruptura (i sotmetre-la a consulta). No soc un ingenu, encara som a temps de seure i parlar. Menys querelles i més política. Si el PSOE pot ser capaç de canviar del “NO” a l’abstenció a la investidura de Rajoy després de mesos de prometre que no permetrien governar al PP, malgrat el desastrós resultat obtingut en les dues convocatòries electorals, no hi ha possibilitat de revertir la situació catalana? Si el PP ha de governar en minoria, si al marge dels sentiments, el centre de les reivindicacions independentistes té sobre tot contingut econòmic, és evident que la manera de desarticular els moviments cap la secessió seria formular una proposta raonable (recordeu quan la raó era un argument per negociar?) per satisfer les demandes d’una part important del poble de Catalunya i recuperar la capacitat de combinar les dues identitats, en major o menor grau, sense embogir.
Em temo, però, que ningú no ho farà. Seguirem igual durant anys i anys, vivint en dos universos molt allunyats encara que només els separa un mes i un dia de condemna. I cada cop quedarà menys espai per tots aquells que pensem que la identitat nacional no és l’únic factor que cohesiona un poble, que es pot viure sense una identitat definida, o fins i tot amb moltes identitats, perquè el vincle més potent amb els altres és la nostra condició de persones i no les banderes amb que ens emboliquem, siguin d’on siguin.
Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
