Suplicatoris i aforaments

homs-congreso-suplicatorio-84632 suplicatorio-homs

El Congrés va atorgar aquest dimarts el suplicatori demanat pel Tribunal Suprem per poder iniciar accions penals contra el diputat del PDECAT Francesc Homs per la seva presumpta responsabilitat en la organització de la consulta del 9-N. Van votar a favor, en sessió secreta i vot també secret, els diputats dels grups parlamentaris popular (PP), socialista (PSOE inclòs el PSC) i Ciutadans, i en contra la resta de grups. Resultat: 248 vots a favor i 91 en contra (faltaven 11 diputats). Com ja sabem, abans de la votació, un grup de diputats i càrrecs públics, del PDECAT, però també d’ERC, del PNB, de Podemos, IU, Bildu i altres, van convocar un acte de suport a Francesc Homs per demanar la denegació del suplicatori.

Fins aquí la notícia, sense afegir opinions. Si llegim els diaris de Madrid del dia següent, La Razón, El Mundo, ABC i en menor mesura El País, tots quatre consideren que el suplicatori era obligat i que l’acte convocat per donar suport a Homs era una pressió intolerable contra el Poder Judicial. A Catalunya, en canvi, la premsa considera que la concessió del suplicatori trenca la possibilitat de establir un diàleg per trobar una fórmula democràtica per satisfer les aspiracions d’una part del poble de Catalunya i per tant carrega de raons als independentistes que només veuen una sortida possible al procés: “marxar”.

Com sempre, les coses no són blanques o negres, com recordava fa uns dies el Papa Francesc (per mi el personatge més influent del planeta en aquests temps tan incerts) davant les crítiques d’alguns sectors de l’Església que creuen que està anant massa lluny amb les seves reformes. En general, són grises, i el gris és un color ple de matisos.

En primer lloc, el concepte de suplicatori ve lligat al de immunitat parlamentària i als privilegis que representa l’aforament dels polítics que no estan sotmesos als tribunals ordinaris com la resta dels ciutadans, sinó a tribunals especials per la condició del seu càrrec. A Espanya hi ha uns 2.000 càrrecs polítics aforats, i un total de 17.600 si afegim els jutges, fiscals i la Família Reial. A Alemanya, per exemple, no hi ha cap persona aforada. Ni a Gran Bretanya o als EE.UU. A França, només el President de la República, el Primer Ministre i la resta de ministres que conformen el govern. A Itàlia, o a Portugal, només el President de la República. No deixa de ser per tant una contradicció que partits com Podemos, que han demanat de manera reiterada la supressió dels aforaments, en aquest cas, pressionin perquè es denegui la petició del suplicatori i per tant es mantingui el privilegi que no tindria un ciutadà normal de no ser jutjat per un presumpte delicte. O potser ho van fer per posar en una situació delicada (una més) al PSOE, que havia decidit votar a favor?

Una altra cosa és la condició d’aquest suposat delicte, que té clarament un transfons polític (i que en realitat, alimenta de raons l’independentisme davant la incompetència de l’Estat i del govern del PP). Recordem que quan es va convocar la “no consulta” sobre la independència (a mi aquesta simplificació de “posar les urnes” em sembla clarament insuficient i interessada per definir el que va succeir el 9-N), des de Madrid no es va saber reaccionar i inicialment s’ho van mirar des de la distància sense intervenir. Potser era el més raonable, davant un acte que va convocar més de 2 milions de persones, inclosos els estrangers i els menors de 18 anys (però majors de 16) que també van poder votar. A posteriori, com sabem, i contra el criteri de la Fiscalia General de l’Estat (recordem que, un cop interposada la querella, finalment va dimitir com a conseqüència de les pressions el màxim responsable, Eduardo Torres-Dulce), es van iniciar accions penals contra el President de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera d’Ensenyament per presumptes delictes de desobediència i prevaricació (finalment es va desestimar la malversació de fons públics) i més tard contra el que era conseller de Presidència (i avui diputat al Congrés) Francesc Homs. En el cas dels tres primers, i atès que l’ex-consellera d’Ensenyament encara és diputada (i per tant aforada) tot i que els altres dos ja no ho són, el cas es manté al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i en el cas de F. Homs, serà el Tribunal Suprem.

Tot això no és més que una demostració d’incompetència per part del Govern del PP, que no ha gosat mai anar de cara, sinó que ha utilitzat la Fiscalia o el Tribunal Constitucional (fins i tot modificant la Llei que el regula) per intentar resoldre per la via judicial el que hauria d’haver afrontat per la via política (o, si tant clar tenia que es va cometre delicte flagrant el 9-N, per la via policial). Ara que parla de diàleg, ja veurem com s’ho fan.

I que consti, finalment, que ja he explicat moltes vegades que en la meva opinió la via unilateral per la independència no té cap possibilitat de prosperar, que no soc partidari de la ruptura, i que las lleis estan per complir-les i no per desobeir-les. Però com deia fa molts anys el cantant americà Donovan, al final d’una cançó que es va convertir en un himne pacifista (Universal Soldier), “aquest no és el camí per acabar amb la guerra”.

Diàleg, sí. Propostes, també. Ruptura, no. Persecucions polítiques utilitzant els tribunals per donar més arguments als que volen trencar l’Estat, ni una més.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top