Tècniques de negociació

 

mas rajoy 

 La campanya de les eleccions europees, encara que sembli el contrari, representa un temps perdut, no susceptible de ser comptabilitzat, als efectes de l’evolució de l’anomenat procés sobiranista, atesa la proximitat de la data fixada pel Parlament de Catalunya per celebrar la consulta (el 9 de novembre). Aquests dies es parlarà molt o poc d’Europa (em temo que més aviat poc), i es parlarà molt o poc de Catalunya i del seu futur (probablement més del que voldrien a Madrid i menys del que voldria el Govern de la Generalitat i els partits favorables a la consulta), però és un temps inservible per trobar una solució pactada. I en canvi, cada cop trobo més gent que creu que cal una negociació per sortir del carreró asfixiant on ens estem ficant entre tots. Ja sé que el Govern del PP és inflexible, que no han manifestat cap voluntat de dialogar ni d’obrir portes, però ells parteixen d’una posició de força, injusta, és cert, però real, i crec que des de Catalunya s’hauria de mostrar al món que estem disposats a fer el que calgui per arribar a un acord abans de trencar-ho tot. I per fer això convindria fer un repàs d’alguns dels preceptes de les tècniques de negociació que s’ensenyen a totes les escoles de negocis:

           Ha d’haver un sol interlocutor per cada banda, i en cas de ser més d’un, l’acord entre els diversos interlocutors de cada part ha de ser total. En cas contrari, és absolutament impossible arribar a acords amb l’altra part. Si l’element comú dels partits catalans és defensar la possibilitat de celebrar una consulta legal per saber què pensen els ciutadans de Catalunya, aquest hauria de ser l’únic element de negociació. Crec que fa uns dies ho va dir així de clar en Joan Herrera, el colíder d’IC. La part negociadora catalana només hauria de parlar de consulta i no d’independència, i no és així. Els representants d’ERC, i aquesta no és una novetat, ja que fa anys que han fet d’això el seu eslogan electoral, el que volen no és consultar, sinó la independència. La consulta és només un instrument per aconseguir el seu objectiu. També sembla que a CiU passi el mateix, o com a mínim a una part molt important de la coalició (de CDC i també una part d’Unió). Una altra part de CiU i IC-Els Verds aposta només per la consulta per què en realitat no volen la independència sinó una reforma del model d’Estat més beneficiosa per Catalunya. Serà per tant difícil negociar el que sigui si partim del fet que entre els negociadors d’una de les parts no hi ha acord ni capacitat per representar els mateixos interessos, mentre que per l’altra part la unanimitat és total (tant PP com PSOE han dit clarament, no només NO a la independència, sinó NO a la consulta, encara que després el PSOE es vulgui desmarcar plantejant una reforma global de la constitució per construir un estat federal)

          Les línies vermelles han de ser les mínimes, estar molt definides i cal una alta dosi de realisme i pragmatisme per ambdues parts. És imprescindible un marge, un espai de cessió cap a les posicions contràries per poder arribar a un acord. En el cas que ens ocupa, crec que hi ha un element crític per la negociació, que és l’objectiu final a aconseguir. Per una part dels partits de Catalunya, i també per una part important de la població, com ja hem dit, aquest objectiu és la independència, i ja fa uns dies que es comença a parlar de com seria una Catalunya independent, si quedaria fora o dins de la Unió Europea i de les conseqüències que això tindria pels catalans i per Espanya. Crec que aquest debat és positiu per què els ciutadans tinguin tota la informació possible de les conseqüències d’una possible votació que, com he dit moltes vegades, encara que fos jurídicament no vinculant, seria impensable que políticament no tingués la validesa necessària, en un sentit o en el contrari, como per condicionar irremissiblement el futur del procés. És a dir, des del Govern de CiU i des dels partits que recolzen la consulta s’hauria de contemplar la possibilitat de que aquest procés acabi en una cosa diferent a la independència, i des del Govern de l’Estat haurien de plantejar una proposta de millora substancial de l’autogovern de Catalunya. En cas contrari, no hi ha res a fer, no hi ha espai per al pacte.

          Cal una dosi elevada d’empatia per col·locar-se en el lloc de l’altre. El govern del PP no ho està fent, està clar, però des de Catalunya, segons el meu parer, tampoc. No es pot plantejar la proposta per què el Govern de la Generalitat organitzi una consulta autoritzada per l’Estat i aprovar la pregunta mesos abans. Ja sé que alguns dirigents de CiU estan recordant de manera reiterada que estan disposats a negociar-ho tot, fins i tot la pregunta, i per tant contemplen la possibilitat de canviar-la. Però la realitat és que la pregunta es va plantejar com un fet consumat i és lògic que des de Madrid constatin que amb aquesta pregunta, on es proposa directament si els electors volen la independència de Catalunya, sigui impossible un acord. Cap Estat del món acceptaria que de manera unilateral una part d’aquest Estat presentés una proposta per preguntar als seus ciutadans si es volen segregar de la resta. Això s’ha de fer de manera negociada, o en tot cas, si es fa de manera unilateral, un cop esgotats tots els mecanismes legals i totes les possibilitats d’arribar un acord.  

          I finalment, cal fer quelcom que la majoria dels líders polítics no fan mai. Aquests dies que recordem, amb llàgrimes als ulls, a un personatge de la dimensió humana d’en Tito Vilanova, ens convindria a tots interioritzar una de les darreres frases que va comentar als seus amics més propers. Cal deixar l’EGO de banda, deia en Tito, i pensar en les coses que són realment importants en la vida, perquè el dia que t’adones de la relativitat de molts dels problemes que ens inventem cada dia, de moltes de les discussions que plantegem, aquell dia, potser ja és massa tard. Hem de demanar als nostres líders, a tots ells, que deixin el seu ego en un racó, que deixin de pensar en ells i en els seus interessos, i que pensin en el que és millor per la majoria de la gent. La voluntat de servei dels polítics és quelcom que molts prediquen però pocs posen en pràctica. I sense voluntat de servei, i molta humilitat, serà impossible trobar una solució negociada al conflicte que vivim a Catalunya i que, encara que molts pensin que no, també afecta la resta d’Espanya.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt