El prefix “tele” prové, com és sabut, del grec, i vol dir “lluny, a distància” (vinculat al substantiu “télos”: meta, finalitat, objectiu). D’aquí paraules com “telèfon” (la veu a distància), “televisió” (imatge a distància), o “telepatia” (literalment “patiment” o “experimentació” a distància).
Sembla que un cop desencallada la constitució de la Mesa del Parlament (prevista per la setmana vinent), tot i que desconeixem qui serà el candidat/a per a ocupar la cadira que representa la segona autoritat de Catalunya, algú ha pensat en un nou enginy postindependentista per aconseguir la investidura telemàtica (o sigui la “teleinvestidura”) de Carles Puigdemont, autoexiliat a Brussel·les, com a president de la Generalitat. Si els lletrats del Parlament accepten (ja s’ha avançat que no és probable que ho facin) una interpretació al meu entendre inviable del Reglament de la Cambra, Puigdemont intentarà ser investit mitjançant videoconferència des de Bèlgica, o bé proposaran que un altre diputat intervingui en el seu nom. Repassem la legalitat d’aquestes dues possibilitats, ja que durant els darrers dies he sentit opinions per tots els gustos, tot i que la majoria de juristes consideren no ajustada a dret una interpretació de la norma que ho permetés, i si de cas, el que caldria és modificar-la (quan el Parlament estigui ja funcionant, és clar, no abans de la investidura).
Veiem el que diu el Reglament del Parlament (RP) i el text consolidat de la Llei 13/2008, del 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, sobre la possibilitat de una “teleinvestidura” o d’una investidura “vicaria” (per persona delegada):
Els diputats tenen “el deure d’assistir als debats i a les votacions del Ple i de les comissions de què són membres” (article 4 RP). Per tant, un candidat a la Presidència de la Generalitat, que necessàriament ha de ser un diputat membre de la cambra (art. 4,1 de Llei), no resta exempt d’aquesta norma, i està obligat a assistir-hi.
En cas de votacions (no en el cas d’optar a ser investit com a president de la Generalitat), es permet la delegació de vot (article 93 RP). Els motius per delegar el vot estan taxats a l’article 93:
“1. Els diputats que amb motiu d’una baixa per maternitat o paternitat no puguin complir el deure d’assistir als debats i les votacions del Ple poden delegar el vot en un altre diputat.
2. Els diputats poden delegar el vot en els supòsits d’hospitalització, malaltia greu o incapacitat perllongada degudament acreditades. La Mesa del Parlament ha d’establir els criteris generals per a delimitar els supòsits que permeten la delegació.
3. La delegació de vot s’ha de fer mitjançant un escrit adreçat a la Mesa del Parlament, en el qual han de constar els noms de la persona que delega el vot i de la que rep la delegació, i també els debats i les votacions en què s’ha d’exercir o, si escau, la durada de la delegació. La Mesa, en admetre a tràmit la sol·licitud, estableix el procediment per a exercir el vot delegat, que pot incloure el vot telemàtic si és possible i es pot exercir amb plenes garanties.”
És a dir, només cabria la delegació de vot per aquests supòsits (no pel fet de residir a un país estranger, com tampoc pel fet d’estar a la presó), i en aquests mateixos casos també seria possible, si la Mesa ho estableix, el vot telemàtic (és a dir, que es podria votar des del domicili del diputat absent pels motius expressats, no per altres).
Pel que fa estrictament a la sessió d’investidura, tant la Llei com el RP preveuen el mateix: el candidat/a proposat “presenta davant el Ple” el seu programa de govern i sol·licita la confiança de la cambra. Després d’un debat sobre el programa presentat, es procedeix a la votació (art. 4,3 de la Llei i 146 del RP). En aquests articles és on algunes persones han volgut entendre que cabria una investidura a distància sense necessitat de presència del candidat, i que es podria fer mitjançant videoconferència. La meva opinió és que aquesta interpretació és totalment inacceptable, ja que si hem vist que els diputats tenen el “deure d’assistir” (l’assistència no pot ser telemàtica, ha de ser real, presencial) i el candidat ha de “presentar” un programa “davant” el Ple, crec que això no es pot fer sense que hi sigui present. Entre altres coses, perquè després s’ha de fer un debat (imaginem que tots els diputats, i fins i tot la Mesa, decidissin acollir-se a la possibilitat de participar a la sessió des de casa seva per videoconferència), i els debats han de ser presencials, es preveuen torns de rèplica, podrien intervenir altres diputats per qüestions d’ordre, no es podria garantir que no hi hagués suplantació de personalitat, ni la transparència de la seva tasca, ni hi ha cap precedent en els Parlaments democràtics d’investir un candidat absent.
D’altres articles del RP també es deriva que els diputats han de ser presents físicament: “ocupen un escó al Saló de Sessions” (art. 72,2 RP), “hi ha un banc especial pels membres del Govern” (art. 72,3 RP). No es pot intervenir si no es demana la paraula i el president l’atorga (art. 83), si es fa votació secreta en urna (art.97) només es pot fer si hi són presents. És cert que per un debat o tràmit concret, qualsevol diputat amb dret a parlar pot ésser substituït per un altre del mateix grup (art. 83), però sembla obvi que aquesta excepció no està pensada per la sessió d’investidura. A més, l’article 83,3 també diu que “L’orador pot parlar des de la tribuna o des de l’escó”, i no dona més opcions. Per tant, no es pot fer des de casa, o des l’estranger, ni des de la presó. També impediria que els diputats intervinguessin per videoconferència l’art. 89,1, que marca les normes sobre el quòrum per adoptar acords: “Per a poder adoptar acords vàlidament, el Parlament s’ha de trobar reunit segons el que estableix el Reglament, i amb l’assistència de la majoria absoluta dels seus membres”. Si en algun moment els membres de la llista de Junts per Cat s’haurien plantejat no assistir al Ple de constitució de la Cambra per impedir el quòrum i obstruir el procediment de constitució, vol dir que estan reconeixent de manera explícita la necessitat d’assistir presencialment a les sessions per que aquestes siguin vàlides, i això encara sembla més evident per la sessió d’investidura (es pot “investir”, o sigui atorgar-li amb solemnitat una distinció o càrrec sense que sigui present?) del president de la Generalitat.
Pel que fa als casos en què el Reglament preveu específicament l´ús de videoconferències o mitjans telemàtics, trobem l’article 115,2, dins el procediment legislatiu, quan es substancia el tràmit d’audiència d’organitzacions i grups socials interessats que diu que “’ha de substanciar preferentment per via presencial o per videoconferència, mitjançant una compareixença davant la comissió o la ponència tramitadora en el termini que estableixi la mesa de la comissió, que no pot ésser superior a quinze dies. També es pot substanciar per escrit o per via electrònica si així ho determina la comissió.” Per tant, si en algun supòsit preveu aquest ús de videoconferència, i en el cas de la sessió d’investidura no ho preveu, encara que no estigui prohibit, sembla evident que no és viable fer-ho de manera no presencial, precisament per “presentar” la candidatura i el programa.
De l’article 176, per l’elecció de càrrecs públics, també es dedueix clarament que les compareixences han de ser presencials, ja que si no es presenten el dia i hora indicats, resten exclosos del procediment.
Finalment, l’article 231 regula l’absentisme dels diputats i preveu sancions pels diputats que “sense justificació suficient o sense l’autorització necessària, no assisteixi a tres sessions consecutives del Ple o de les comissions, indistintament, o a cinc d’alternes, durant un període de sessions”, fet que confirma la necessitat de ser present físicament a la Cambra.
I en relació al que preveu la Llei de la presidència i del Govern esmentada, després de la sessió d’investidura, el president investit ha de ser nomenat pel rei o reina (no sé que pensaran aquells que creuen que estem vivint en una República) a proposta del president/a del Parlament (art. 5). Entenc que en un cas d’investidura virtual no presencial, el cap d’Estat podria negar-se a signar el nomenament, vist que se situaria clarament fora de la legalitat.
Pel que fa a la possibilitat de delegació en una altra persona per presentar-se a la investidura considero que es tractaria simplement d’un frau de llei, ja que l’acte d’investidura és per definició personal i intransferible i ningú pot delegar en un altre la presentació de la candidatura, del programa i del debat posterior. La delegació només està prevista en el reglament pels casos de votació que hem comentat, però no està prevista (i per tant no està permesa), ni tindria legitimitat democràtica, per una sessió d’investidura.
En definitiva, no hi ha cap possibilitat legal, segons la meva opinió, de celebrar una “teleinvestidura” d’un president de la Generalitat que roman a l’estranger. Crec que en cas d’acceptar-ho implicaria una interpretació molt perillosa de la democràcia representativa, ja que la conseqüència d’això (de la que parlarem la setmana vinent) seria la possibilitat de nomenar un “telepresident”, que hauria d’exercir el seu mandat des de fora, o delegar les seves funcions en un conseller primer. Durant els darrers anys hem vist coses molt insòlites a Catalunya, però sembla que encara hi ha camí per recórrer i per moltes sorpreses.
Josep Manuel Silva Alcalde
Exdirector general de Relacions amb el Parlament
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
