Tercera Via, why not?

Rajoy no negocia amb Mas. De fet, ara diu que no vol ni sentir parlar “d’encajes i acomodos” per trobar una sortida a l’atzucac català. Ha decidit enrocar-se i situar-se com a garant de la unitat d’Espanya a costa de perdre molts vots a Catalunya i intentar guanyar-los a la resta de l’Estat. Mas i Junqueras tampoc no es posen d’acord: llista única, llistes separades, més ràpid, més lent, no als pressupostos, si a les plebiscitàries…

Respecto profundament el sentiment independentista, encara que no el comparteixo, perquè és això, ni més ni menys que un sentiment. I els sentiments es tenen o no es tenen, no es poden forçar. I en política, gestionar els sentiments no és gens fàcil, sovint és molt perillós. Li reconec el mèrit al President Mas d’haver detectat una força emocional en una part important del poble català (no tot, ni potser la majoria) que veu la independència com la única sortida possible, vist que des de Madrid no deixen ni una sola escletxa a altres vies.

Respecto aquest sentiment, l’entenc, i fins i tot hi ha moments que em sembla que no hi haurà cap altra sortida.

Però quan veig les dificultats, les incògnites i els dubtes que un procés de secessió unilateral podria provocar, el meu sentit comú em diu que cal seguir cercant alternatives no rupturistes, cal continuar el camí del catalanisme moderat que tants èxits ha donat a Catalunya durant molts anys (no els darrers, és cert, però també ha coincidit amb la part més dura de la crisi i a tot arreu han tingut problemes…).

Per això quan sembla que tots els canals de comunicació estan tancats, i apareix algú que reivindica allò que es va anomenar “Tercera Via”, basada en dues paraules molt senzilles d’entendre: diàleg i negociació, fins a la extenuació, no puc més que felicitar-lo. Fins que totes les vies no estiguin bloquejades cal continuar intentant trobar “l’encaix”, cal proposar alternatives, cal pensar que les majories absolutes s’acabaran, que potser hi haurà algú a l’altra banda que voldrà escoltar, que valorarà els riscos de tancar-se en banda i tapar-se les orelles… El trencament, la separació no pactada, les declaracions unilaterals, fins i tot els referèndums sobre la independència no són mai ni el principi ni el mètode més recomanable per solucionar els problemes. En tot cas, haurien de ser el final, quan no quedi més remei. I jo crec que aquest moment encara no ha arribat, els sentiments no haurien de desbordar la raó, perquè estic convençut que si ho fem d’aquesta manera tan precipitada, tots prendrem mal.

Per aquest motiu agraeixo al periodista Jordi Garcia-Soler, impulsor de l’entitat “Tercera Via”, la seva voluntat de mantenir encesa la flama del diàleg, mentre aquest sigui possible. El Jordi te una trajectòria catalanista indiscutible, per si algú ho posa en dubte. És un especialista en el fenomen de la Nova Cançó, la seva primera monografia sobre aquest tema és de… 1976!!. Tot un clàssic d’una època on molts dels activistes més joves del sobiranisme encara ni tan sols  havien nascut! Potser ni recorden qui eren els Setze Jutges i el que va representar aquell moviment musical en la dinamització cultural de la Catalunya postfranquista. Tercera Via ja ha anunciat en la seva presentació al Tinell la setmana passada que encarregarien un llibre blanc a experts per formular una alternativa concreta a la independència modificant tot allò que calgui del sistema actual…  Quan algú diu que aquesta Tercera Via és “inviable”, sempre dic el mateix: no la veig més inviable que la independència. Ningú no va dir que seria fàcil, oi que no?

Parlar de “ponts” quan sembla que a tots ens arrossega el corrent, en un sentit o en un altre, em fa mantenir l’esperança de que no tot està perdut.

Que passeu un BON NADAL!!