Fa dies que tinc pensat aquest post. Estava esperant les bones notícies que ja han arribat sobre la recuperació de Tito Vilanova, entrenador del F.C.Barcelona per dedicar-li aquestes línies.
Quan Guardiola va plegar al final de la passada temporada, molta gent va pensar que el motiu real era la malaltia del seu amic i inseparable segon, Francesc “Tito” Vilanova, a qui coneixia des dels 15 anys, quan varen coincidir a La Masia, jugant a les categories infantils del Barça.
La sorpresa va ser quan Vilanova va ser designat, a proposta del mateix Guardiola, entrenador del primer equip i per tant el seu substitut. Tothom donava per fet que Tito estava recuperat del tumor a la glàndula paròtide que li van extirpar al novembre de 2011. Alhora, molts aficionats van dubtar de la capacitat del que sempre havia estat segon per substituir a un primer tan brillant com Pep Guardiola.
Mesos després, Tito ha demostrat sobradament la seva categoria humana i professional. Està trencant totes les estadístiques i rècords del Barça a la lliga, millorant els números de Guardiola, i la seva recaiguda i ràpida recuperació i reincorporació a la banqueta del primer equip han estat un exemple de lluita contra el càncer que sens dubte serviran d’exemple per a moltes persones que pateixen aquesta malaltia.
En realitat, jo crec que Tito i Guardiola eren com John Lennon i Paul McCartney, els dos Beatles més coneguts (tot i que jo em confesso des de fa anys un admirador de George Harrison i entre les meves cançons favorites es troben temes com Here comes the Sun, o While my guitar gently weeps, signades per Harrison). Malgrat haver format l’associació de compositors de música més coneguda de la història, hi ha qui diu que McCartney era més aviat el showman, extravertit i comunicatiu, i Lennon el frontman, l’autèntic líder de la banda. A l’escenari, un donava la cara alegre i positiva, l’altre era més espiritual, el perfil seriós. Paul era el costat pop i Lennon el costat rock, tot i que el que feien els Beatles era molt més que rock’n roll i és difícil separar la seva música en dos parts independents.
L’any 1980, Lennon va declarar a la revista Playboy: “Es podria dir que ell (McCartney) aportava lluminositat i optimisme, mentre que jo sempre anava a la tristor, a la discòrdia o a un costat més depressiu”.
Salvant totes les distàncies, Guardiola em recordava McCartney, un comunicador nat, sempre donant la cara per l’equip i fins i tot per la directiva i ara veig que Vilanova és com John Lennon. Molt més discret, més tímid, sempre en segon pla, però igual o fins i tot més preparat i brillant que Guardiola, com està demostrant els darrers mesos. En Pep és un geni, sens dubte, amb característiques de “showman”. Però Vilanova és el frontman d’aquest equip, un Barça que a partir d’ara ja el podem conèixer com el “Tito’s Team”.
