Togues d'or

A finals dels 60 es va emetre als Estats Units una sèrie de televisió que es deia “Medical Center” i que a Espanya va popularitzar TVE amb el nom de “Centro Médico”, protagonitzada pel carismàtic Chad Everett com a “doctor Gannon”. Era la primera gran sèrie de metges de la televisió, ambientada a un hospital de Los Ángeles, i diuen que a Espanya van augmentar les vocacions per estudiar Medecina i Cirurgia gràcies al notable èxit d’audiència que va obtenir. De fet, deien que la sèrie ja estava programada als Estats Units per aconseguir incrementar el nombre de professionals sanitaris, ja que s’havia detectat que hi havia demanda d’aquesta professió. Un fenomen similar va succeir més tard amb l’emissió de LA Law, (La ley de los Ángeles), sobre un bufet d’advocats.

Aquests dies recordava això en veure la quantitat de judicis, jutges, advocats penalistes i fiscals que apareixen en televisió en els diferents casos de corrupció que han arribat finalment a sala. Em temo que tant judici televisat representi un “boom” de noves matrícules a les diferents facultats de Dret del país, perquè ja som un dels llocs d’Europa on hi ha més advocats per càpita, i probablement no hi haurà tanta feina com per què tothom es guanyi la vida dignament. Però el mercat serà després qui seleccioni i beneeixi o frustri les noves vocacions.

Des de la meva doble formació periodística i jurídica, observo nogensmenys aquests dies que el tractament que li donen els mitjans de comunicació als temes relatius a la justícia, en general, i amb excepcions (com el programa del Josep Cuní, a 8TV, que fa un seguiment exemplar amb l’anàlisi d’experts, i amb entrevistes a alguns dels advocats defensors que intervenen en aquests casos tan mediàtics) pot donar una imatge distorsionada de la realitat d’aquest món.

És cert que els penalistes que veiem són els millors, les “togues d’or”, molts d’ells treballen als mateixos despatxos o han coincidit en el passat. A la majoria els conec personalment. Vaig treballar més de tres anys al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat amb el doctor Jesús Silva, catedràtic de Penal de la UPF, com a director i Xavier Melero com a assessor de direcció i coordinador de formació. Jo era el subdirector i crec que vàrem formar un equip sòlid juntament amb la resta de personal del Centre. El Jesús va associar-se després a Pablo Molins per muntar Molins-Silva, un dels bufets penalistes més reputats del sector (anys més tard es van associar a Roca i Junyent) i Melero els va acompanyar. Amb ells hi treballen lletrats tan brillants com Jordi Pina o Jorge Navarro, i en el passat també ho van fer Rafael Entrena o González Franco. Xavier Melero va marxar en el seu dia per instal·lar-se pel seu compte, i ha estat el defensor de la majoria de temes vinculats a Convergència Democràtica de Catalunya i del mateix Artur Mas. El despatx Molins-Silva ha portat la defensa de la Infanta Cristina, dels Montull (pare i filla) i inicialment també de Fèlix Millet (les males llengües diuen que no els hi volia pagar els serveis), de l’exconsellera Rigau, i molts altres temes de transcendència pública.

Al darrera de les seves intervencions en Sala hi ha moltes hores de despatx, de preparació d’estratègies de defensa, escrits, proves,… Allò que la gent veu després per televisió és només el final d’un llarg procès penal, la punta de l’iceberg, la conseqüència de tot el que s’ha fet abans.

I quan arriben les sentències, els mitjans demanen simplificació, “minut i resultat”, com a l’esport, qui són els bons i qui els dolents, qui ha guanyat i qui ha perdut. Però en dret no resulta fàcil donar titulars, cal aprofundir en la informació, respectar la presumpció d’innocència, i el paper dels jutges i dels fiscals. Tothom fa el seu rol, millor o pitjor, i els advocats intenten fer la seva feina, consistent en la defensa del client i aconseguir l’absolució o la sentència menys dura en cas d’assumir la culpabilitat.

Tinc la sensació que és una guerra perduda, que les sèries i pel·lícules americanes han fet molt mal, però a la rereguarda del Dret Penal, i del dret en general, hi ha molt més del que mostren les càmeres de televisió que, finalment, han pogut entrar a les sales dels tribunals de justícia i retransmetre els judicis. Era una reinvindicació històrica que la llei deixava a l’arbitri dels presidents dels tribunals i que crec que ajuda a entendre com funciona el sistema judicial, però també pot alterar les actuacions dels professionals que hi intervenen i la imatge que reben els espectadors.

Em sabria molt greu que els nous estudiants que algun dia s’incorporin al món del dret amb la intenció d’exercir com a penalistes després es portin alguna sorpresa, i es queixin de què ningú no els va avisar.

Josep Manuel Silva
Advocat i periodista
Professor associat del Departament de Periodisme de la UAB

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt