“Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint”
(Montserrat Roig)
M’agrada la sèrie “Cuéntame”, de TVE. La segueixo des de la seva estrena, l’any 2001, aviat en farà 14, fet insòlit al panorama televisiu espanyol. El seu protagonista en la ficció, Carlitos, representa que té si fa o no fa la meva edat i en veure els primers capítols, situats l’any 1968, em vaig sentir totalment identificat amb les seves vivències. Sobre tot perquè fins aquell moment jo no havia vist mai un intent aparentment neutral de narrar amb imatges la vida quotidiana durant el tardofranquisme i la transició. I el “Cuéntame” era una fotografia d’aquella Espanya en blanc i negre (i amb els seus matisos també de Catalunya) on jo em veia retratat, amb la meva família nombrosa, el primer siscents que va comprar el meu pare gràcies al “pluriempleo”, la primera televisió (amb UHF!), les vacances al poble de la meva àvia…
A més, els actors protagonistes, la posada en escena, el guió, les imatges del NODO i els secundaris de luxe com Fernando Fernán Gómez (fent de sacerdot!!) o Tony Leblanc, li donaven un toc de qualitat inigualable.
Amb els anys, la sèrie ha perdut aquell toc de nostalgia per dibuixar trames més elaborades, algunes realment dramàtiques al voltant de les drogues o la presó, però continua funcionant molt bé en termes d’audiència.
En la meva etapa professional a RTVE des del Consell d’Administració vàrem donar suport a la continuïtat a la sèrie, fins i tot en temps de retallades, i vaig poder conéixer una gran part de l’equip, de la “família” de Cuéntame, i encara conservo una gran amistat amb Lluvia Rojo, una actriu excel•lent i una persona excepcional.
Per tot això recordo molt bé quan en Toni, el germà gran dels Alcàntara, va conèixer la Marta, una universitària revolucionària amb pares benestants addictes al règim. Ho he buscat a la web oficial de la sèrie a rtve.es. Va ser al capítol 8 de la primera temporada. Van iniciar una relació complexa, d’amor i desamor, plena de prejudicis per les diferències de classe i definida per la particular atracció que la jove exercia sobre Toni. Ella li va fer despertar la seva consciència crítica contra la dictadura, i també li va fer descobrir altres plaers menys espirituals… Van mantenir una llarga relació, després ella va desaparèixer i anys després, si no recordo malament, va tornar a la sèrie casada, aburgesada, infeliç, i Toni va caure de nou als seus braços.
L’actriu que interpretava la Marta és de Girona, i es diu Anna Allen. La majoria de vosaltres ja coneixeu la seva història. Va dir que anava a la cerimònia dels Oscar a Hollywood i tot era un muntatge. Com la majoria del seu currículum artístic durant els darrers anys. Fals, era fals. Li han dit impostora, l’han comparat amb “el pequeño Nicolás”, ha rebut llenya a les xarxes…
Però l’Anna, segons el meu parer, és simplement una bona actriu, molt bona actriu (al “Cuéntame” ho va demostrar amb escreix) que potser s’ha cregut el seu paper fins a un límit que traspassa la realitat. L’Anna, o la Marta del “Cuéntame”, ha vist que tot és mentida. Que la corrupció s’escampa per tot arreu sense rebre un càstig massa rigorós. Que res no és com sembla. Que mai no diem tota la veritat. He pensat en això durant aquests dies de compareixences surrealistes al Parlament de la família Pujol (algun dia, dintre de molts anys, algú farà una telesèrie protagonitzada per ells?), de debats de política general al Congrés on tothom intenta col•locar la seva “mentida”, del final de la crisi fins i tot per aquells que encara no s’han assabentat. I penso en quin mal ha fet l’Anna. Enganyar? Interpretar un paper? Semblar el que no és? No és això el que fan, el que fem, tothom en algun moment de les nostres vides?
Anna, no sé on ets ni què faràs els propers anys, però tens el meu suport incondicional. I el que estigui lliure de pecat, ja sabeu el que ha de fer…
