Tota una vida

 José María Íñigo

Hi ha persones que formen part, vulguis o no, del teu ADN, de la teva infantesa. En el meu cas, la veu, la imatge i sobre tot el bigoti de José María Íñigo, apareixen com a records associats a una Espanya en blanc i negre, amb només dues cadenes de televisió, i alhora com una primera icona de la modernitat. Íñigo acaba de rebre, merescudament, el premi Toda una vida de la Acadèmia de TV. Des dels seus inicis com a disc-jockey i presentador de programes musicals i el salt posterior a magazines de grans audiències a TVE com “Estudio abierto” o “Directísimo”, Íñigo va aconseguir formar part durant molts anys, especialment als 70, de la quotidianitat d’una societat que es despertava del llarg ensopiment del franquisme per caminar cap a la democràcia. Recordo com si fos ara una nit de dissabte, a principis d’estiu, al Montseny, a la casa familiar, una tempesta espectacular amb trons i llampecs, tots els germans arraulits davant la finestra, sentint i olorant la pluja, a las fosques, la llum havia marxat, amb una barreja de por i emoció, i en un racó, des de la seva butaca, el meu avi, malagueny de naixement, amb la seva gràcia natural, trencant el silenci, dient: “Vaja, i ara ens perdrem el Directísimo!”.

L’home que va paralitzar el país per culpa d’un prestidigitador que doblegava culleres, el bigoti més popular de l’Estat, acaba de rebre un premi insistint en què vol continuar al peu del canó i que no es vol jubilar. Però José María Iñigo, basc de naixement, d’un barri obrer de Bilbao, cordial, tímid, Gèminis, i sobre tot un gran comunicador, faci el que faci a partir d’ara, ja forma part de la memòria col•lectiva de molts de nosaltres, potser perquè, tot s’ha de dir, ja tenim una certa edat i la nostàlgia ens acompanya més sovint del que voldríem.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top