Tots som Charlie?

je suis charlie

En una setmana he passat del somriure que em va provocar el visionat de la pel•lícula francesa “Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu?”, que descriu un país multicultural on, malgrat les diferències, es pot conviure pacíficament, a la terrible realitat de la matança terrorista a París. I coincidint alhora amb l’aparició a França del darrer llibre de Houellebecq, un escriptor que em produeix tanta admiració com rebuig, i que imagina, des de la ficció (és una novel•la, no un assaig, no cal oblidar-ho!), com seria una República Francesa presidida per un partit islàmic moderat.

Mentre pensava en tot això, ahir a la nit, en un bar de Sant Cugat, quan va començar el partit de futbol del Barça contra l’Atlético de Madrid i es va guardar un minut de silenci mentre tota la llotja mostrava pancartes amb el “Je suis Charlie”, un noi jove, d’uns 20 anys, amb la samarreta del Barça patrocinada per Qatar (quina gran ironía!) va cridar: “per què hem d’aguantar això? Si aquests tios s’ho han buscat!!”, en referència als periodistes i dibuixants de Charlie Hebdo. La resta dels seus amics el van mirar amb un gest d’assentiment o d’indiferència.”Que no barregin el futbol amb la política, i que guanyi el Barça!”, va acabar dient tot just començar el partit.

Aquests dies sento proclames solemnes en favor de la llibertat d’expressió, tot i que és cert que a mesura que passen els dies ja se senten veus discrepants que analitzen amb menys passió i més reflexió el que està passant, per veure de trobar solucions.

Res no justifica el que han fet aquests fanàtics. Res. No es pot invocar cap Déu per assassinar d’aquesta manera tan brutal. I, una altra ironia del destí, entre les víctimes hi ha musulmans i jueus, negres i blancs, dones i homes, ateus i creients, per què la violència no discrimina, ja que no raona. Ni la religió ni cap ideologia no poden ser mai una excusa per executar els que pensen diferent, els que t’ofenen, els que et critiquen.

Però no tots som Charlie. Ni el noi del bar que de manera incomprensible (però expressant quelcom molt més freqüent del que pensem) justificava els crims. Ni la gran majoria de musulmans que no poden entendre ni compartir el que de manera reiterada publicava la revista, encara que no matarien ningú per aquest motiu. Ni els que des de la condemna més contundent als crims, no ens sentim tampoc identificats amb el que feien el director i la resta de l’equip de Charlie Hebdo.

M’agrada l’humor, i la sàtira, i la ironia. Però no entenc el mèrit ni el plaer que pot produir mofar-se de les creences més íntimes dels altres, siguin quines siguin. No veig perquè la llibertat d’expressió ha d’emparar algú que pretén “banalitzar l’islam fins al nivell en què hem banalitzat el catolicisme” (així ho va declarar Charb, director de Charlie Hebdo). No entenc perquè s’ha d’ofendre als musulmans dibuixant al seu profeta Mahoma sodomitzant uns nens. En nom de quina llibertat? És obvi que això no ajuda a construir una Europa cohesionada, ans al contrari. El que fa és donar arguments als partits xenòfobs i a la ultradreta. I el que provocarà és una pèrdua de llibertats com va passar després del 11-S. A Alemanya no es por negar l’holocaust o exhibir símbols nazis, és un delicte contemplat al Codi Penal, és un límit a la llibertat d’expressió que gairebé tothom és capaç d’entendre i justificar per evitar repetir l’horror del Tercer Reich. Doncs crec que la llei tampoc no hauria de permetre que en nom de la llibertat es pugui insultar o mofar- se de símbols sagrats per molta gent, siguin musulmans, catòlics o jueus. Encara que, com s’ha repetit aquests dies, tot recordant Voltaire, hauríem de estar disposats a donar la vida per defensar als que ho vulguin fer, i condemnar tota mena de violència sense dubtar ni un segon. Però la llei penal ha de marcar uns límits ben definits, com ja passa a la majoria de països democràtics en alguns temes molt específics. No ens mereixem una societat on alguns joves creixin amb la mentalitat de justificar la barbàrie. Però la convivència amb cultures tan diferents com l’Islam ens ha de fer revisar les nostres normes i el nostre sistema de valors i buscar un equilibri entre la llibertat i el respecte. Si no ho fem, si és que encara som a temps de fer-ho, el que vindrà és més violència, xenofòbia, odi i una espiral de venjança sense fi. No, no tots som Charlie, però la sang vessada aquests dies ens hauria de provocar una reflexió molt més profunda. No sigui que en nom i en defensa de la llibertat acabéssim en mans de la pitjor de les dictadures.

2 comentaris a “Tots som Charlie?”

  1. Totalmente de acuerdo, JM. Ni Dios, ni Bud…, ni sus profetas merecen que se les injurien. Ellos no pueden querellarse, pero no por eso merecen menos respeto que cualquier ciudadano, que tiene el derecho de que se le respete su honor e imagen. Por mucho menos de la mofa a Dios o sus profetas, la gente se parte la cara en la calle.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top