2011 passarà a la història en el camp de la comunicació per la explosió del Twitter com eina de transmissió de la informació, especialment en el camp de la política. Fa anys, un gran teòric del màrqueting polític, professor de Ciències Polítiques a la Universitat d’Indiana, Robert Agranoff, va escriure que és impossible guanyar unes eleccions sense el recurs generalitzat als mass media de que disposem en cada moment. Això ho podríem traduir avui de la següent manera: “sense el Youtube i el Twitter no hi ha campanya”. Els partits polítics a Espanya ho han captat perfectament i hores d’ara, tots els candidats a les eleccions generals tenen perfil a Twitter, més o menys actiu. Aquí teniu un reportatge de TVE al respecte. El Twitter és un instrument molt eficaç en campanya per què permet llançar al minut breus missatges polítics (amb el límit dels 140 caràcters) i expandir-los amb tota velocitat per la xarxa. Permet opinar sobre qualsevol esdeveniment que es produeixi, respondre a un atac dels adversaris, informar del que està passant i rebre informació de primera mà de les persones que ens interessen. També s’ha convertit ell mateix en un element més de màrqueting, ja que hi ha una competició entre els candidats per veure qui te més seguidors, i això ja és un element d’influència en els votants. Se suposa que més seguidors implica més possibilitats de victòria. A més, permet als ciutadans fer preguntes i propostes, fins i tot entrevistes amb els candidats.
Ara bé, també veig alguns elements negatius que cal destacar. En primer lloc, contribueix amb les seves limitacions a la simplificació dels missatges electorals. Si ja és difícil parlar de continguts, de programes; si la televisió, mitjà de comunicació de masses per excel•lència ja contribueix prou a la transmissió de emocions sense discurs, la proliferació del Twitter converteix la lluita electoral en un combat de titulars, de “sound bites” (talls de veus), de petites píndoles que dificulten el debat en profunditat. Fins i tot posa en dubte la credibilitat de la informació, ja que dona per fet la veracitat del que es llença a través de la xarxa, i provoca problemes de confidencialitat, permet la utilització de perfils falsos per insultar de manera anònima, facilita la comunicació negativa, la propagació dels rumors.
I finalment, el més important pel que fa a la comunicació política, una de les seves principals virtuts, el fet de facilitar el contacte directe entre el candidat i els electors, és sovint una estafa, ja que no sabem si qui llança els missatges i les respostes és el mateix candidat o el seu equip de campanya. I aquest hauria un requisit imprescindible per fer servir aquesta eina, especialment en campanya. El receptor d’un missatge ha de saber qui l’està enviant, i els candidats no haurien d’enganyar ningú i deixar molt clar quan són ells directament els que fan servir el Twitter i quan ho fan els seus assessors.
Amb tots aquests matisos, la afirmació d’Agranoff fa més de 30 anys, continua vigent. Sense Twitter no es guanyen les eleccions.
140 caràcters x 2 x 4 x 6 i així tot el dia:
Haig de confessar que jo sóc una fanàtica del twitter, podria dir de les xarxes socials, però des de que vaig descobrir el twitter, ara farà ben bé un any, no té res a veure.
Al twitter la gent hi publica constantment, ja siguin notícies, comentaris sobre algun vídeo o article que s’hagi vist o llegit, o piular a altres “twitteros“ coneguts o no, és indiferent.
Per a mi el twitter ha fet de les persones “famoses“ o amb ressò mediàtic un xic més properes i humanes: Gerard Piqué i companyia, Lady Gaga o Paris Hilton i tota mena de polítics, ja els hi tingui més afinitat o no. M’agrada saber que pensen i, sobretot, com escriuen i de què.
Amb la campanya electoral catalana, el 20N de fa un any, vaig quedar impressionada amb el transit de tweets entre els candidats i ells mateixos explicant propostes electorals. Aquest fet em va fer engantxar encara més a la xarxa social fins que ara estic esperant a que en uns dies el “boom“ de piulades dels candidats amb propostes, que segurament no aportin res nou, enveeixi les nostres pantalles. Serà divertit veure com simplement escriuen, ja siguin ells o els seus equips, per ocupar espai a la xarxa, perquè cada cop que s’ hi entri es pugui veure un nou tweet i el candidat estigui en boca de tothom.
Els dos principals candidats, Rubalcaba i Rajoy, ja hi soc des de fa molt temps, però les altres forces polítiques haurien de fer un pas al món 2.0 per posar-hi els seus candidats i fer que es parli d’ells.
A mi, personalment, el tweeter m’agrada molt com a eina política.
El Twitter i les xarxes socials en general seran útils i contribuiran al bé de la política sempre que no s’acabin convertint en un substitutiu del contacte directe amb els votants. La mediocritat cap a la que s’encaminen els polítics d’aquest país podria trobar en internet i els recursos que la xarxa ofereix una manera de defensar les seves polítiques i decisions sense donar la cara ni exposar-se de forma directa a l’opinió de votants o fins i tot dels contrincants polítics, i això no seria bo per ningú. La política no ha de perdre mai (i de fet ja fa anys que l’està perdent) el contacte directe amb el carrer, amb els problemes i preocupacions de la gent. Si això ja s’està veient cada cop més reduït als períodes electorals i als passeigs de campanya, les xarxes socials podrien donar l’estocada definitiva. És cert que no estar en contacte físic amb el polític no significa no tindre aquest contacte, però sí que suposa una cobertura extra per a uns polítics que, ara més que mai, han de donar la cara i rendir comptes de les seves gestions amb la major transparència possible.
L’explosió del twiter a la campanya electoral del 20N del 2011 pot ser un fet, ja que tots els candidats volen ser presents en qualsevol mitjà que els apropi a l’elecorat. Que aquest intrument sigui seguit per la majoria de la població és un altre fet.
Qui més seguirà els comentaris dels polítics en aquesta xarxa seran una part de la juventut i un sector minoritari de la població adulta.
La població adulta ja té suficients problemes com per perdre el temps mirant el que escriuen els diferents polítics.
Potser, si algun dels comentaris crida molt l’atenció i es fa popular arribarà a la majoria de ciutadans i ciutadanes, i el debat públic podrà ser realitat. Tanmateix, hauran d’anar molt en compte amb el que diuen a la xarxa, perquè es pot tornar en contra, segons la interpretació dels qui ho llegeixin. Per tant, han de ser molt ben assesorats, encara que només escriguin una sola frase.
De tota manera, sigui a twitter, a TV o en un altre mitjà de comunicació, no crec que la població faci molt de cas dels discursos polítics. L’actualitat ens demostra que aquest discursos no tenen continuitat quan arriben al poder.
Les xarxes socials són una molt gran oportunitat, però per una altra política, una de nova. Per què? Perquè quan s’està actuant a través de les xarxes socials la política i els polítics són més propers; aquesta proximitat genera confiança i credibilitat, i si se sustenta la participació e interacció entre el ciutadà i polític, possiblement s’augmenti el número de d’electors. Però justament aquestes tres característiques no les té la política actual: no és pròxima, no es creïble i està molt allunyada de l’acció per a molta gent. Llavors podem dir que molta immediatesa, molt contacte constant i gran possibilitat d’arribar a milers de persones, sí, però tot i usar la política 2.0 el que els interessa als grups polítics són la jerarquia política, els càrrecs i les seves idees, no el ciutadà, els seus problemes i les seves propostes.
Em sembla perfecte que els polítics d’avui en dia utilitzin Twitter o altres xarxes socials per comunicar-se amb els ciutadans. No crec que haguem de valorar si és bo o dolent, simplement anem evolucionant, les modes canvien, i els polítics no es poden quedar enrere. Seria inutil que ells no tinguéssin Twitter, perquè això seria donar un pas enrere.
Tots s’acomoden a les noves modes, en aquest cas les xarxes socials. Ara bé, potser no és el millor mètode, perquè escriure per internet pot ser molt ambigu, ja que no saps qui està escrivint, des d’on ni perquè escriu determinat missatge.
Un tweet no dona per molt, són pocs caràcters i això impossibilita una més extensa comunicació. Però, no obstant, ja hi ha les entrevistes físiques o els vídeos perquè els candidats puguin explicar-se, potser ho podem veure com un afegit del partit polític com un signe de renovació de contacte amb la nova generació.
Los políticos, en el momento actual del auge de las redes sociales y twitter deben estar presentes también aquí. Pero al final esto se puede convertir en una competencia por ver quien tiene más amigos en Facebook o quien twittea mejor y más rápido. Son una buena herramienta sí, pero que no se vuelva en una competición. También es verdad que si el twitter entra en la política, los mismos políticos deberían hacer los tweets y no sus asesores, porque en algunos casos se ve que no son ellos.
En resumen, se debe tener twitter y utilizarlo inteligentemente, no dejarse llevar por el boom.
El Twitter ja s’ha convertit en l’arma de la comunicació en general, present a nivell mundial, això si pot ser una xarxa negativa o positiva depèn com la miris i del paper que juguis a la red. No ens enganyem tots aprofitem el moment i el medi de transmissió sigui Twitter o un altre, és a dir, si com a ciutadà tinc l’oportunitat d’escriure la meva opinió, preocupació, valoració, comentari, proposta, crítica, entre d’altres escrits a un candidat polític, ho faré, per tant cautela amb la llibertat que es dona a les xarxes socials. El Twitter i les xarxes socials són ara l’espai on es solucionen els dubtes, però on també s’incorporen els problemes, i pitjor on s’originen les polèmiques mediàtiques. Però la meva pregunta en temes polítics és realment amb tota la informació que ens arriba, podem dir que som una societat plenament informada? Jo personalment penso que informada si, però d’uns conceptes o unes propostes que no sabrem mai si son verdaderes o falses. El gran dubte polític en la xarxa és que si al Twitter hem respon un assessor del candidat d’un partit concret, jo puc creure allò que diu o no, però crec que ja que la informació es massiva de per si, nosaltres entre tots hem de fer que aquests continguts tinguin un valor i que les fonts que transmeten els posts de 140 caràcters també tinguin un valor i siguin identificades. Credibilitat informativa siguis periodista, candidat o ciutadà. No obstant això, vull dir que confio en la xarxa i en el fet de que si això continua “el fenomen Internet i la interconnexió entre usuaris” es faci de manera coherent explicant qui parla i qui escriu de la mateixa manera que quan es fa una noticia a premsa es signa. S’ha de donar valor a tot allò que pot ser rentable i el Twitter ho és si es sap utilitzar raonablement.
Pienso que el uso del Twitter y redes sociales, en general, es básico para la innovación y crecimiento de los partidos políticos. Aunque eso permita a los ciudadanos a sentirse más cerca del político, yo soy muy incredula y me arriesgo a decir que quien escribe en las redes sociales no son ellos. Cosa que haría que leer sus tweets o comentarios perdería la gracia pero, al fin y al cabo, tampoco sería ningún mazazo para nosotros ya que estamos acostumbrados a que no nos digan toda la verdad.
Hoy en día, tanto el Twitter como las demás redes sociales son de gran ayuda para los partidos políticos para entrar en contacto directo con los ciudadanos y así captar más votos.
Sin embargo, creo que pueden tanto ayudar como hundir esta realidad, ya que pienso que es recomendable que tanto la estrategia offline como la online de un partido vayan de la “misma mano”, transmitiendo y adaptando una estrategia de comunicación con un único mensaje de la mejor forma posible en los distintos medios y eso no suele ser tarea fácil.
Por otro lado, pienso que, principalmente, para los partidos más pequeños es una herramienta muy eficaz, ya que con un presupuesto muy reducido y con menos personal pueden hacer que sus ideas lleguen a un gran número de ciudadanos y eso es lo que además acaban persiguiendo todos los partidos políticos.
Si els ciutadans estan en constant contacte amb el Twitter, els polítics ja fan bé i molt bé en ser dins d’aquest cercle. Es una manera de proximitat amb els electors, i conèixer als candidats a través dels seus curts missatges (bé, si realment són ells els qui escriuen i no l’equip que hi ha al darrera). El cas és què si l’ús del Twitter per part dels polítics fos tan real com l’ús què li fem els ciutadans que no va més enllà d’estar a la moda, d’estar enganxats constantment a l’actualitat, de seguir als més reconeguts, d’opinar i comunicar què fem en un moment determinat del dia…els polítics guanyarien més simpatitzants. Malauradament, som una societat que molts voten per afinitat, per si el de blau és un bon paio o el de vermell és simpatiquíssim; en aquest aspecte, si els polítics fessin un ús fidel de les xarxes, tindrien les coses més fàcils. Però, una vegada més, es anar lo senzill…Serà perquè després de tantes mentides, promeses no complides, i tan bipartidisme, el ciutadà ja no espera molt més dels candidats. Sempre és més del mateix.
Les xarxes socials, ja sigui Twitter o Facebook, actualment són una arma poderosa d’informació. Et permet està informat al moment d’un fet que succeeix a última hora. La gran característica d’aquestes xarxes socials és la immediatesa i la rapidesa en què s’obté la informació. L’usuari vol saber una informació de forma ràpida i immediata no vol perdre temps. Per tant, no és d’extrañar que els polítics utilitzin aquestes vies de comunicació per arribar als seus votants. Crec que aquestes xarxes socials fan que els votants indecisos es decideixin per un o per l’altre.
No obstant, el handicap d’aquesta eina de comunicació és el poc marge de paraules que es pot escriure en un missatge i, també, la incertesa de no saber si qui respon és en realitat la persona a la que estàs seguint.
“Sense el Youtube i el Twitter no hi ha campanya”. Sí, però el que també hi ha, i a caudals, són els videos resposta que de vegades, fins i tot, han arribat a tenir més ressò que els apareguts en un primer termini i els enfrontaments sense pels a la llengua amb polítics i demès personatges públics.
Trobant-se en situacions com aquesta, els polítics haurien de treure’n avantatge, haurien de respondre a qui critica, ignorar a qui insulta (no com González Pons, que “retwitteja” molts dels insults que li són dirigits, en una espècie d’acte que no sabria com qualificar), i no amagar-se, no ignorar, no esborrar comentaris no desitjats sinó enfrontar-s’hi.
L’espai que dona Twitter per a expressar-se sí és breu, però el gran avantatge que té és la possibilitat d’enllaçar un “link” cap a alguna altra pàgina de contingut més extens, com ara un bloc, un diari digital, la pàgina del candidat en qüestió, etc.
La resposta que puguem obtenir d’un candidat a l’hora de preguntar a través de Twitter vindria a ser pràcticament la mateixa que la del seu equip d’assessors, però sí trobo que haurien de fer saber qui, exactament, s’està dirigint al usuari.
La majoria empren bé aquestes eines, tret dels qui no acaben d’endinsar-se en aquest món 2.0 que, agradi o no, és el present i ha arribat per quedar-se i seguir evolucionant.
Aquí nos encontramos ante el intento de personificación de las campañas por parte de los partidos políticos. Como hemos comentado en varias sesiones, en EEUU la base de las campañas electorales es esta personificación del candidato, se vota al candidato más que al partido. En España esto no sucede, y con el uso del twitter se busca eso, que se coja más confianza con el candidato, dar a conocer el candidato y poder crear un “mano a mano” entre el candidato y los electores.
Cabe destacar también que el uso de esta red social viene muy vinculado a la desafección y el descredito que se tiene en este país hacia la política. Quieren que esto cambie y ¿qué mejor manera que con el uso del twitter? Un lugar en la red en la que puedes llegar, o no, a coger confianza con este candidato, donde se busca esa transparencia y cercanía con el elector. Otra cosa es si esto funciona…
Sobre los aspectos negativos de la utilización de esta “macro” herramienta, está claro que como todo tiene aspectos negativos. Los partidos deben de ser conscientes de todos estos aspectos. El feedback es muchísimo mayor, hay una gran libertad para responder, opinar y criticar, es un arma de doble filo. Y el tema de quién está detrás de estos twiters, es bastante lógico que un candidato en plena campaña o precampaña, necesite una ayuda para tener al día su twitter, pero lo que si sería algo a mejorar es dejar claro quién es la persona que en ese momento lo está poniendo al día, ya sea la mano derecha del candidato o alguna persona de confianza del mismo. Si dejaran claro este aspecto la credibilidad aumentaría, ya que todos sabemos que es casi imposible que sea el mismo candidato que a estas alturas actualice cada “minuto” su twitter.
Está claro que si estamos en las redes sociales, los políticos tengan que estar también en ellas, aunque necesiten a 20 personas para manejarlas. Me parece de gran peligro que todo el mundo pueda opinar y que sus tuits los podamos ver todos. Pero creo que su fin tendría que ser solamente ayudar al ciudadano a comunicarse con las personas que nos van a representar y que no sea una plataforma para insultar y poner comentarios absurdos como se está viendo en muchos perfiles. Me gustaría más implicación por parte de los demás partidos políticos.
El mundo 2.0 es eficaz y necesario para una campaña actualmente.Veo un buen uso y que seguro irá incluyendo novedades excelentes para las campañas políticas.
El twitter es una gran herramienta para comunicar y me parece fantástico que los políticos la utilicen en sus campañas porque consiguen acercarse más al pueblo, leer lo que piensan y contestarles. Pero por otro lado hay que utilizarlo de una forma respetuosa y pensando siempre lo que vas a escribir. Las redes sociales son armas muy poderosas y si no sabes marcarte bien la campaña electoral que vas a llevar en todo momento y como lo vas a hacer pueden convertirse en armas peligrosas que se vuelven contra a ti.
En el twitter hay miles de personas navegando, por lo tanto todo lo que salga en twiter lo acabará sabiendo todo el mundo. Tienes que saber escoger muy bien qué es lo que quieres difundir y qué quieres ocultar y así estarás curado de espantos por si acaso.
Las redes sociales son un arma de doble filo para los políticos, por un lado como ya se a comentado les permite estar en permanente contacto con el ciudadano pero por otra parte lo que se cuenta en las redes sociales corre como la pólvora. Si algún político comete un desliz o dice algo fuera de tono este se extiende por toda la red en cuestión de horas. Creo que twitter, facebook etc…. le son más favorables a los socialistas ya que sinceramente no tienen nada que perder, en cambio el equipo de Mariano Rajoy tendrá que andar con pies de plomo y no tratar de no equivocarse ya que ellos al contrario que Rubalcaba sí tienen mucho que perder.
Es gracioso ver cómo los políticos se “relacionan” con la población sin hacerlo. Lo peor de todo es que todos sabemos que, al seguir a alguien en Twitter o agregarlo en Facebook como amigo, no será probablemente él el que nos conteste nuestras dudas. Los community managers están en la cima ahora mismo, todos necesitan uno de estos para conseguir acercarse y hacer creer a la gente que están ahí para todo lo que necesiten.
Es vergonzoso e indignante. Si no pueden hacer ellos mismos este trabajo, hay veces que no es necesario e imprescindible utilizar según que recursos. Deberían ponerse más veces en la piel de su público.