Unió Democràtica: l'hora de la veritat

DURAN MITIN
Ja em disculpareu per començar aquest post (que ja aviso que serà més llarg que els anteriors) amb una referència personal, però la considero imprescindible per emmarcar el seu contingut i donar algunes pistes als lectors.

Em vaig afiliar a Unió Democràtica de Catalunya l’any 1992. Just després dels Jocs Olímpics de Barcelona, on vaig treballar com a voluntari, acompanyant la Delegació de San Marino (un altre dia ja ho explicaré amb detall, va ser realment interessant i divertit…). Aquesta experiència de voluntariat i altres d’anteriors, i una passió profunda per la política des de la meva adolescència (la generació nascuda a principis dels 60 va viure en directe la mort del General Franco, la transició política, l’arribada de la democràcia i el retorn d’en Tarradellas alhora que transitàvem per l’època més complexa i fascinant d’una persona, com ara la que et porta dels 14 als 16 anys), juntament amb l’amistat i relació professional amb una persona excel•lent que es presentava per primer cop a les llistes al Congrés de Diputats per Unió Democràtica de Catalunya em van empènyer a donar el pas.  Amb una certa ingenuïtat, sense cap voluntat de professionalitzar-me (jo ja tenia la meva feina estable des de feia 6 anys i a més col•laborava en un despatx d’advocats i a diversos mitjans de comunicació), i amb moltes ganes de canviar el món i de participar a la vida pública amb voluntat de servei, vaig signar una butlleta d’afiliació i al cap d’unes setmanes, crec que a principis de 1993, em van donar d’alta al partit.

Vaig entrar a Unió per raons ideològiques inspirades en la meva formació en l’humanisme cristià, les meves inquietuds socials, la lluita contra la injustícia i, també, l’amor per Catalunya, per la seva llengua, la seva cultura (sense que en aquell moment això impliqués la meva renúncia a la condició d’espanyol, ja que no hi havia cap contradicció entre les dues identitats). Hi havia altres partits, d’obediència estrictament catalana o no, però no m’atreien en absolut… No m’hi veia a cap de les altres formacions. La CDC de Pujol, per exemple, era un amalgama ideològic on es barrejaven socialdemòcrates, ex “psuqueros”, liberals… Tanmateix, el president Pujol era considerat per tothom com un socialcristià com ho podia ser Helmut Kohl a Alemanya o Andreotti a Itàlia. Però el nexe comú que lligava CDC per dins era Catalunya i fins i tot havia molts convergents que consideraven la seva formació més un moviment que un partit, i afirmaven que deixaria de tenir sentit el dia que Catalunya arribés al seu màxim nivell d’autogovern. Esquerra Republicana acabava d’integrar el Front Nacional de Catalunya i Terra Lliure dins la seva estructura i ja apostava per oferir com a USP (Unique Selling Proposition, únic eslògan de campanya), la independència,  amb una proposta clara d’esquerres. Sincerament, jo tampoc no m’hi identificava. Unió “era” el meu partit natural si, tot i els meus prejudicis per por a perdre llibertat de pensament i d’acció, prenia la decisió de militar a un partit polític.

No vaig conèixer gaire independentistes en aquells primers anys, ans al contrari. Amb excepció d’alguns militants del districte de Sarrià-Sant Gervasi a Barcelona, amb molt bones i estretes relacions amb l’entorn pujolista, més aviat la militància d’Unió a Barcelona era coherent amb la ideologia del partit, classes mitjanes i també més humils, quadres universitaris, preocupació per la justícia social, defensa de la família, d’un model de societat cohesionat, acceptació de la diversitat, integració dels inmigrants, vinguessin d’on vinguessin, aposta pes valors, per la llibertat d’ensenyament, per la defensa de la vida… i lluita per aconseguir el màxim nivell competencial per Catalunya, sense plantejar mai la ruptura amb Espanya.

Vaig ocupar molts càrrecs a Unió, entre els quals president de la comissió de justícia, secretari i president de la Intercomarcal de Barcelona, conseller nacional, membre del comitè de govern durant més de 7 anys, membre de la Mesa nacional a dos congressos del partit… Vaig ser present al pacte de Federació amb CDC, i membre del primer consell de la nova Federació CiU. Li vaig dedicar moltes hores a Unió, i el partit em va oferir la oportunitat d’ocupar successivament diversos càrrecs de responsabilitat política als governs de Convergència i Unió. “Quid pro quo”: em sento satisfet de la meva militància durant aquells anys i crec que li vaig donar al partit tot el que podia oferir, els meus coneixements professionals, una part important del meu temps a costa de la meva família i de les meves aficions, igual que varen fer tantes altres persones en aquell i en altres partits. Amb honradesa i convicció. També vaig descobrir amb vergonya que algunes persones, poques, estaven en política per lucrar-se, per guanyar diners, per ocupar càrrecs, sense importar-los renunciar als seus principis (si es que en tenien, de principis). Però això, malauradament, també passa a tots els partits, i a la vida en general.

Per una sèrie de raons estrictament professionals, i amb ganes de sortir de l’àmbit de l’Administració Pública, vaig renunciar a un dels darrers càrrecs polítics que vaig ocupar al Departament de Justícia i vaig acceptar una oferta en l’àmbit privat, per dirigir una fundació vinculada al món de la cooperació en el camp educatiu, especialment als països més pobres d’Amèrica Llatina. Va ser uns mesos abans de les eleccions de novembre de 2003, que va a tornar a guanyar CiU. Però amb el pacte del Tinell, la federació va quedar fora del govern i Pasqual Maragall va ser escollit president de la Generalitat. Vaig seguir militant a Unió i formant part també de l’executiva fins desembre de 2005, quan vaig renunciar per incompatibilitat (més estètica que legal, és cert) en ser nomenat pel Senat membre del Consell d’Administració de la Corporació RTVE, amb dedicació exclusiva, a proposta de CiU. Ja no vaig ocupar més càrrecs al partit i el mes d’abril de 2011 va finalitzar el meu mandat al consell de RTVE, d’una manera bastant sobtada, ja que el PP, després de guanyar les eleccions per majoria absoluta, va canviar per decret la llei que regulava la Corporació per tal de nomenar el President per majoria absoluta, en comptes de dos terços com fins aquell moment, i va aprofitar “de facto” per liquidar el Consell d’Administració. Després d’uns mesos de reflexió profunda, veient com evolucionava el panorama polític a Catalunya (nou Estatut, referèndum, Sentència del Tribunal Constitucional, crisi econòmica, ascens imparable de l’independentisme, corrupció generalitzada, fort descontent social…), vaig decidir rebutjar una oferta per tornar a ocupar un càrrec de responsabilitat política, i uns mesos després, sobre tot per raons personals i familiars, però també per recuperar la llibertat que em permetés escriure articles com aquest, vaig comunicar, el dia 19 de març de 2012, dia de Sant Josep, 20 anys després de l’any olímpic a Barcelona, la meva petició de baixa al partit.

No he canviat gaire de valors ni de principis en aquests darrers 20 anys, els fonamentals els considero vàlids. Crec que cal una revisió a fons del sistema de partits, que està basat de manera excessiva en la professionalització, la fidelitat acrítica a la cúpula que controla les estructures de comandament (i especialment les finances), que cal eradicar la corrupció i la mediocritat per cercar l’excel•lència, i millorar els mecanismes interns de democratització i participació. Però comparteixo com el primer dia la ideologia fundacional d’Únió Democràtica de Catalunya, basada en l’humanisme cristià i el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya, en una autonomia plena i absoluta, en un model que en aquell moment (1931) es plantejava com una proposta de Confederació Ibèrica lliurament pactada, però que no representava en absolut la secessió ni la ruptura amb la resta d’Espanya. (aquí teniu l’enllaç al manifest fundacional per si el voleu consultar http://www.unio.cat/informacio/manifest-fundacional).

Ja fa uns anys que Unió es mou en un difícil equilibri dins la Federació. Ha crescut el nombre d’independentistes en els darrers anys, és cert, sobre tot entre les més joves. I cal respectar aquest sentiment, tot i que mai ha estat un element identificador ni diferenciador d’UDC enfront dels altres partits catalans. També hi ha persones a Unió amb càrrecs de responsabilitat política al Govern que tenen por de perdre la feina, així de clar, i de trist. Fa també uns anys que la direcció actual de CDC aposta clarament per la independència. De vegades crec que algun dels seus dirigents actuals sempre ha desitjat en realitat ser d’ERC, o dissoldre el seu partit i integrar-lo com un apèndix dins la formació republicana. Els antics dirigents de CDC, com els roquistes i d’altres, partidaris sempre del diàleg i de romandre dins l’Estat, han deixat de tenir responsabilitat dins la formació fundada pel president Pujol. El mateix Pujol, que mai havia estat independentista mentre va exercir la presidència, ja sabem com ha evolucionat, al marge dels seus problemes amb la justícia, i els de la seva família.

És cert que han passat moltes coses a Catalunya. Jo mateix em sento sovint molt emprenyat quan veig les actituds recentralitzadores del PP (però també ho va fer el PSOE, recordem la LOAPA o les promeses no complides de ZP), la manca de respecte cap a la nostra llengua i cultura, el rebuig absolut a negociar la possibilitat de convocar un referèndum, quan una àmplia majoria del Parlament va apostar per allò anomenat “dret a decidir”. Un eufemisme per defensar el dret a la autodeterminació, que, al meu parer, només es podria exercir de manera pactada amb l’Estat espanyol. Tot i que si el govern de l’Estat no vol ni sentir-ne parlar, reconec que ens ho posen difícil, i entenc molts dels arguments de l’independentisme, encara que no els comparteixo.

Però crec que ha arribat l’hora de la veritat. Potser convé esperar a les eleccions municipals per poder reflexionar sense tanta tensió. Però s’ha acabat el temps de l’ambigüitat. Unió Democràtica de Catalunya ha de decidir (de manera democràtica, per suposat) cap a on va i amb qui vol fer el viatge. Ha de decidir si vol subscriure un full de ruta amb CDC i ERC que apostarà clarament per la independència (si no fos així estic segur que es trencaria l’acord d’unitat entre aquestes dues formacions, apart de què farien el ridícul d’una manera espantosa), a risc de quedar definitivament sepultada sota l’ombra convergent i perdre la seva identitat com a partit i pactar amb un soci tan inestable i allunyat ideològicament com ERC. O si, ans al contrari, sense complexes, sense que això representi en absolut la renúncia a defensar a ultrança els drets dels catalans, aposta pel diàleg sense ruptura, encara que el diàleg sigui difícil i complicat (més difícil seria la independència proclamada de manera unilateral, sens dubte) i decideix presentar-se en solitari, que ja toca, a les eleccions del 27-S. I de pas calibrar la seva força sense CDC, la seva capacitat d’atraure uns electors que potser han quedat orfes de vot, que no volen seguir com fins ara, però que tampoc no volen trencar de manera abrupta amb l’Estat. Un Estat on molts de nosaltres continuem tenint arrels, família i vincles en comú. És el moment de la imaginació al poder, d’oferir terceres vies que resolguin les injustícies econòmiques i la discriminació que pateixen les comunitats més riques (sense renunciar a la solidaritat amb les més pobres, principi bàsic de la justícia social que val tant per les persones com per les regions), de blindar competències, de proposar reformes constitucionals si cal, o un nou model d’Estat per Espanya. És el moment de recordar que han estat molts anys de participar en governs de manera productiva i de sentir-se orgullós del que hem fet pel país, de les polítiques de defensa de la família, de la justícia, de la protecció de les petites i mitjanes empreses, i de tantes altres coses.

Des de la llibertat que em dona poder opinar des de fora del partit on vaig militar durant 20 anys, però també des del respecte cap a la voluntat democràtica de les seves bases actuals, crec que ara ja no es tracta de votar Sí/SÍ o Sí/NO. Ni de forçar una negociació amb el govern de l’Estat a base d’amenaçar amb la independència per aconseguir una altra cosa. Ni de seguir a cegues el que digui el President Mas, amb tot el respecte que em mereix la seva figura i la seva trajectòria.

Ara va de debó,  es tracta de decidir sobre quelcom tan trascendent com trencar o no amb l’Estat Espanyol, i com a conseqüència, sobre la continuïtat del projecte fundat al 1931.

I només hi ha dues respostes possibles. Dues possibilitats davant les eleccions: o amb CDC mantenint les sigles de CiU i apostant per la independència, o en solitari amb un projecte catalanista, integrador, amb fort contingut social però sense trencar amb l’Estat. El poble català te tot el dret del món, després de tants anys de mitges tintes, a saber exactament el que vota quan vota un partit o un altre en unes eleccions presentades pel president de la Generalitat com un plebiscit sobre la independència.

Alea iacta est! Creuar el Rubicó cap a la dimensió desconeguda? O cercar paradisos terrenals més factibles sense ruptures traumàtiques?

19 comentaris a “Unió Democràtica: l'hora de la veritat”

  1. Interesantes reflexiones, es un hombre muy coherente y valiente para contar lo que dice.

    “També hi ha persones a Unió amb càrrecs de responsabilitat política al Govern que tenen por de perdre la feina, així de clar, i de trist.”
    – ¿Lo dirá por Duran-Lleida? Junqueras, Mas y ANCs… se llenan la boca de libertades, que MadriT els ofega, que no hay libertad de expresión, vullvotar etc…, cuando lo que hay son piquetes, que coaccionan a gente de su propio partido y de la federación e incluso funcionarios. ¿Quién controló el censo y las votaciones del 9N?

    “El mateix Pujol, que mai havia estat independentista mentre va exercir la presidència, ja sabem com ha evolucionat, al marge dels seus problemes amb la justícia, i els de la seva família.”
    – ¿Al marge? Ya sabemos cuando estuvo en el poder a qué se dedicó en sus ratos libres, el mismo banquero “de la Rosa” testificó que le llevaba las cuentas en el extranjero desde su despacho de president… y al final la bossa s’ha fet tan grossa, que le dio para construirse una hacienda propia y muy familiar… eso si de vez en cuando inauguraba fábricas, hospitales, infrastucturas vendiendo la imagen de català y buen samaritano y honorable. Pero para taparlo todo han soltado la bestia, que se llama independencia. Y hay mucha gente que se lo cree de verdad, es tan fácil es engañar a a la ovejas, claro es que lo dicen en la tele!!.
    – Es sospechoso que no haya manifestaciones multitudinarias en contra la corrupción política y de los Pujol, Prenafeta, Alabedra, Montull, Millet y la larga lista …acabando con la sede de CDC embargada, y ni pio, en qué país cabe que el partido que gobierna tenga su sede embargada? y venga con la matraca en todas las televisiones catalanas de que MadriT ens roba 16.000 millions y la solución es levantar muros y dividir a una sociedad que vivía en paz. En fin, y lo fuerte es que acaban de pedir otros 9.000 milliones del FLA, vamos que ¿no quieren ser independientes? De verdad no hay por dónde coger este asunto.

  2. Neus Fabrega Vila

    Estic totalment d’acord.Jo em vaig afiliar a Unio amb l’esperança de que molt aviat es desvincules
    de CDC,si no es aixi,a qui puc votar? Se de molta gent als quals els passa el mateix,especialment antics votants del PP,decebuts d’aquest partit pero que tampoc estan d’acord amb la radicalitzacio de CDC.

    Tant de bo,Unio prengui una decissio el mes aviat possible, jo penso que fins i tot, hauria d’eeser abans de les municipals.
    Moltes gracies.
    Disculpeu la falta d’accents, no se el que li passa al meu ordinador,ho arreclare el mes aviat possible

  3. Benvolgut company i amic,
    Estic completament d’acord en tota la teva exposició,argumentació, i posicionament. Em sap greu dir-te, que hores d’ara, persones com jo, ens hem tornat una mica autistes polítics, degut a molts arguments que tu mateix esmentes. Crec, que política es tot, i no hi ha millor politica que predicar amb l’exemple. Recorda les paraules d’un tal Jesus de Natzaret: El que vulgui escoltar que escolti. Et felicito pels plantejaments que exposes amb molta cordura, malgrat no comparteixo en el que es refereix a la soberania nacional. Soc un convers. Millor dit, tot el que he vist fins ara m’empeny a demanar cada cop més la seccessió. No em sento a gust dintre d’un estat que m’insulta a tots els nivells (crec que cada declaració que fan insulten la meva intel.ligència). Malgrat estat educat fins els 10 anys a Castella, i ser net de castellans (a casa dels meus pares estava prohibit parlar català), vaig tenir d’apendre la meva llengua als 30 anys. Es a dir, el castellà llengua materna, i com a segona llengua el francès (als 16 anys ja tenia el certificat de Llengua Francesa per l’Universitat de Tolosa). I tornant a Jesús de Natzaret, també recorda : Pels seus fets els coneixereu.
    Per suposat, que respecto moltissim les teves opinions, i voldria explicar-te, que malgrat que també m’han induit a abandonar UDC moltes vegades (fins hi tot l’any passat havien demanat la meva comissió de serveis per anar de Delegat d’Agricultura havent-se fet ressó tota la premsa, es van tirar enrera ,sense comentaris, ja que com compendràs em va afectar a nivell personal, familiar i professional), jo continuo de militant, ja que es ideologicament a on em trobo millor, sgurament pels mateixos motius que tu.
    Dit tot això, l’ùnic que em faltaria afegir, que saps que t’aprecio i que tens un amic i una familia per quan disposis.
    Una forta abraçada

    1. Gràcies Ramon. T’agraeixo molt el comentari, la teva sinceritat i t’entenc perfectament. Jo encara no m’he convertit pero no ho descarto del tot, segons com acabi aquesta història. Abraçada fraternal!!

  4. Em sembla bé sempre i quan Unió ho acordi abans de les municipals. Explico xq:
    1. Totes les cartes estan damunt la taula. Hi ha eleccions el 27 de setembre i les eleccions són per CDC plebiscitàries i per Unió no. (per a mi tampoc).
    2. Si Unió està en desacord -que hi hauria d’estar- ho ha de manifestar ja.en el sí d’un consell nacional extraordinari convocat per a tal fi .S’ha d’acordar que trenquem la coalició amb CDC a partir de l’endemà de les municipals, i deixar la porta oberta a que CDC vulgui el trencament abans de les municipals, cosa que acceptariem però que no volem.
    3. Després cada qui segueixi la seva via i a ben segur Catalunya hi guanyarà, doncs estarem reconfigurant l’espai de present i de futur que cal per a Catalunya!

    Cordialment

    Lluís Girbau
    Ex-vicepresident del Consell Nacional 1996-2002 i Secretari d’Organització de la Intercomarcal

  5. Alexandre Pons Abella President Intercomarcal UJ Barcelona Ciutat

    Senyor Silva, estic molt d’acord amb vostè i li agraeixo de tot cor que hagi escrit aquest article, per fi la veu de molts surt a la llum! Espero que els dirigents i càrrecs d’Unió siguin valents, no tinguin por i es mantinguin fidels als principis fundacionals del partit que va fundar el meu besavi Joan B. Roca Caball i que va saber guiar amb clarividència el meu padrí Anton Cañellas durant la dictadura i transició. L’ajudo a fer-ne difusió.

  6. Ull! Tot depen si a les municipals iran als primers lloc de la llista militants d’Unió propers a l’independentisme de CDC i futurs trànsfugues o seran militant fidels als principis fundacionals d’Unió. Penseu que UDC només es pot aixecar tinguent unes bases mínimes de regidors, consellers comarcal i diputats provincials. Dubto que els dirigents actuals (locals, comarcals i nacionals) després de tants anys de vegetar tinguin esma per tirar endavant un partit de debó amb tots els sacrificis que comporta, començant per la butxaca.
    Gràcies desde Girona.
    Ex-militant 1985-2000. Alt Empordà.

  7. Benvolgut,

    No comparteixo algunes coses de les que dius. Unió en la seva carta fundacional, com bé descrius, parla de confederació i la confederació vol dir ser un Estat, per tant cal la independència. Per altra costat, alguns vam ser militants d’Unió perquè pensavem que UDC, la de Carrasco i Formiguera, representava tot al contrari del que descrius: justicia social i una Catalunya sobirana, lliure. Per tant, independent.

    Sou i vau ser els dirigents d’Unió sota el mandat de l’encara perpetu Duran Lleida que vau fer entrar al confrés de Sitges de l’any 95, sinó recordo malament, ex carrecs del PP (si, partit popular) per espanyolitzar Unió i per diferenciar-vos de CDC. I amb una voluntat de convertir Unió en el partit alternatiu del PP.

    Per tant, molt allunyat d’una Catalunya justa socialment i lliure.

    No cal parlar dels casos de corrupció, no?

    Unió està ple de militants independentistes.

    I si, penso com tu, Unió ha de anar sola, deslliurar-se de CDC i també de l’actual i eterna (perquè ja fa masses anys que dura) direcció actual

    1. t’agraeixo el teu comentari,Tinet, ara bé discrepo totalment d’això que dius de l’entrada d’excàrrecs del PP, no sé de què parles i jo no tinc res a veure amb això, t’ho ben asseguro, ni tinc cap constància de que hi hagués aquesta voluntat per part de cap dirigent d’Unió. Com tampoc tinc a veure amb cap cas de corrupció. Gràcies per la teva aportació i per llegir-me. Jo només he donat la meva opinió, que te el valor que té, d’algú que ja no és al partit i que ho veu des de fora. Vosaltres decidireu i ho fareu de la manera que penseu millor pel país i pel partit (per aquest ordre, espero!) Una abraçada i sort!

  8. Carles Brugarolas

    Unió ha estat sempre un partit nacionalista. Una lectura detinguda del manifest fundacional i de les anàlisis del context en què s’ha anat escrivint la llarga història del partit no poden portar a cap altra conclusió que la de constatar que les opcions de la confederació ibèrica dels anys ’30 i totes les altres que han anat proposant diverses modalitats d’encaix amb Espanya no han estat res més que això, intents (que s’han demostrat frustrats) de trobar un encaix raonable elaborats des del possibilisme de cada moment i coherents amb la parsimònia i la resistència al canvi que caracteritza el nostre partit.

    La veritat és que només cal fer una lectura superficial de les ponències dels darrers quinze o vint anys del partit que afirmar que en realitat Unió ja fa molt de temps que ha decidit que hauria de fer. Està claríssim, especialment a la ponència del congrés de 2012: volem ser un nou estat d’Europa. Ja sé que aquesta posició no la reflecteixen alguns dels nostres líders (el més importants, dit sigui de pas). Però els texts són els que són i estan a l’abast de tothom.

    Però més important que els texts doctrinals del partit és encara el relat del que ha passat al país. Unió, i altres partits, hem elaborat una vegada i una altra propostes per fer de la nostra pertinença a Espanya quelcom que podés ser acceptable i sempre hem rebut el no com a resposta, sempre. Els pocs i minsos avenços que han tingut lloc han estat sempre costossíssims en termes d’esforç negociador i han rebut una resposta social, mediàtica i política injusta i duríssima a la resta d’Espanya. Però és que a més a més han estat sempre acompanyats de mesures que els contraresten, de manera que realment, l’avenç no s’ha produït. (Les millores en matèria de cessió d’impostos, per exemple, es compensen amb la menor inversió central a Catalunya, de manera que el dèficit fiscal es sempre el mateix…).

    El que més m’ha xocat del post és la idea de “sentiment independentista”. L’opció d’esdevenir un nou estat en el concert dels estats del món no ha de basar-se en els sentiments, tot i que cal tenir-los molt i molt presents, ha de ser sobretot una opció racional, perquè al final, del què estem parlant és de com volem organitzar la nostra res pública, res més. En aquests temps en què se sap que pràcticament tots els estats més competitius i que generen més progrés, equitat i justícia social a la seva ciutadania són estat petits, com ara Catalunya, el que ens cal és fer una anàlisi crítica de quin és l’escenari que millor respon als interessos dels d’aquí, i també als de més enllà.

    És obligació de qualsevol polític treballar pel benestar de la societat per a la qual serveix. Honestament, amb el cap, crec que és senzillament impossible negar l’evidència de què el més convenient és ser impulsar el naixement d’un nou estat català, que serà un estat com som els catalans: obert, integrador, autoexigent, democràtic, emprenedor, pacifista… El marc institucional, mediàtic i polític espanyol ens juga a la contra, des de sempre, i això no canviarà.

    Unió ha d’estar allà on li diu la seva doctrina i la seva base social, buscant evidentment allò que millor garanteixi el bé de la societat catalana i de la del conjunt del món. El que ens cal d’una vegada per totes és fer possible sigui com sigui que el conjunt de la militància es pugui expressar. Crec que molt poca gent es sorprendria de saber que la gran majoria estem per la independència.

    Llençarem com a país un potent missatge al món: que els estats sorgits de segles de conflictes, guerres, acords econòmics i vicissituds de la casualitat històrica no necessàriament són els que responen a les autèntiques aspiracions de les comunitats naturals del món, ni són els més eficients. I que és possible superar aquestes situacions per la via democràtica, pacífica i amb diàleg, potenciant a l’hora les xarxes internacionals de cooperació i de constitució de comunitats supranacionals. La resta de les vies, la veritat, no tenen cap futur.

    Carles Brugarolas
    Militant d’Unió des de 1991
    Tinent d’Alcalde d’Economia, Ajuntament de Sant Cugat

    1. Gràcies Carles. Estic d’acord amb això dels sentiments. Hi ha massa sentiments i poca racionalitat en aquest procés. Cordialment.

  9. Bona tarda.
    He llegit detingudament el teu article i m’han agafat ganes d’escriure la meva experiència, sóc militant (una mica en excedència) de CDC, vaig començar jove, a la JNC, sóc cristià i sóc independentista, estic però disgustat amb el meu partit perquè pel bé del procés sobiranista (d’incert final) CDC ha renunciat totalment a la seva branca democratacristiana i s’ha venut totalment al l’esquerranisme més total i sobretot al laïcisme més desacomplexat. El silenci de CDC en aquests temes (no ofenguéssim a ERC i a la seva enorme comparsa mediàtica) a fet que tot el procés hagi caigut en mans d’aquests elements, progres i laïcistes (ja et dic jo que en tota la gent que empeny el procés el cristianisme està extremadament mal vist, i que el projecte de país que es proposen és profundament perillós pels cristians i pels nostres drets més bàsics com a ciutadans). Jo, que vaig ser d’aquells militants que vam apretar al màxim per a què convergència es llences de cap a l’independentisme, ara em trobo que l’he cagat (no trobo paraula més fina per expressar els meus sentiments), ara em trobo que el projecte independentista, tal i com es planteja, va frontalment contra els meus interessos com a ciutadà creient. I és aquí on s’ensorra tot el meu castell ideològic, ja no sé que pensar ni què votar, vaig totalment perdut, per un costat em costa renunciar personalment a l’independentisme (ha sigut un punt ideològic important a la meva vida) però per altra costat veig que si els que ens porten a l’estat propi són els mateixos que ara l’estan impulsant (em refereixo als suports polítics i mediàtics a l’independentisme , CDC, ERC, CUP, diari ARA, diari EL Punt-Avui, l’ANC,òmnium etc.) els cristians patirem i molt, Catalunya reproduirà un estat com França o fins i tot més laïcista, i jo, m’he espantat, i ja no sé què fer. Però es que a més temo una cosa pitjor, si el final del procés no arriba l’estat propi, el catalanisme quedarà en mans pràcticament en exclusiva d’aquests elements ideològics (com a passat al País Valencià i a les Illes) i ens haurem carregat tota la pluralitat ideològica que a caracteritzat el catalanisme des de la seva aparició i que ha fet que tingués tan d’èxit, al final, donar suport al procés sobiranista, empènyer per engegar-lo, faltant fins i tot al respecte als que no ho veien clar (sí jo també ho he fet, cosa que encara em fa dubtar més de tot plegat, perquè jo no he sigut una excepció, l’assetjament als “tebis” ha sigut moneda corrent d’aquest moment històric del catalanisme) ha sigut un gravíssim error.

    1. Gràcies David pel teu comentari. El trobo molt interessant. Jo també he reflexionat molt sobre això. El problema és que alguns han prioritzat el tema del model d’estat oblidant el model de societat. La irrupcio de forces com Podemos, però, ens recorda que la ideologia no es pot deixar de banda. Declarar la independència, si no és fruit d’una negociació amb l’Estat, es quelcom molt revolucionari i malauradament les revolucions no acostumen a tractar be la religió ni respectar els valors del cristianisme. Malgrat que el cristianisme tenia molt de revolucionari! No sé com acabarà això, però em temo que malamanent. Comparteixo la teva confusió i t’agraeixo molt la teva aportació. Una sbraçada!

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

JOSEP MANUEL SILVA

ADVOCAT I PERIODISTA - PROFESSOR DE PERIODISME UAB

Scroll to Top