En el darrer viatge per terres de Xile el Papa Francesc va fer una reflexió molt interessant davant els indígenes maputxes, tradicionalment marginats i fins i tot en alguns moments de la història aniquilats, però que en els darrers temps han tractat de defensar la seva identitat amb atemptats contra esglésies catòliques de la regió on viuen, l’Araucania. El Pontífex argentí va dir precisament que no es pot demanar reconeixement aniquilant a l’altre, ni utilitzant la violència encara que la causa sigui molt justa. I que aquesta violència es pot practicar de dues maneres: elaborant acords que mai no s’arriben a concretar o mitjançant accions directes de força. Però també va dir que la unitat no és un simulacre d’integració forçada ni de marginació harmonitzadora. “La riqueza de una tierra nace precisamente de que cada parte se anime a compartir su sabiduría con los demás”. En definitiva, que unitat no vol dir uniformitat. Cal abandonar segons ell “la lógica de creer que existen culturas superiores o inferiores”, i va convidar als pobles originaris a ser “artesans de la unitat”.
No puc evitar la temptació de comparar el que va dir el Papa amb el que ens està passant a Catalunya els darrers anys. Per una banda, crec que des del govern de l’Estat no han acabat d’entendre mai que el concepte d’unitat no equival a uniformitat, que cal respectar la cultura i la llengua pròpia de cada lloc, que això és una riquesa que cal protegir, i que hauria de ser patrimoni de tots. Per l’altra, que la resposta als greuges mai no pot ser la ruptura unilateral, l’incompliment de les lleis, el trencament de l’Estat i la fractura social del país.
Els que, com a principi vital, estem en contra de la ruptura (hauria de ser el darrer recurs i sempre que al darrera hi hagués una gran majoria social que la recolzi, cosa que a Catalunya no succeeix, ni tan sols arriba al 50%), tampoc entenem que, més enllà de la broma que representa l’invent de Tabàrnia (que ha posat en crisi els arguments i les motivacions profundes de l’independentisme), hi hagi gent que estigui en contra de trencar l’Estat i la seva manera de defensar-se sigui plantejar una hipotètica ruptura interna de Catalunya. Ni l’una, ni l’altra. Posats a recordar el que diu el Papa, no crec que ni l’independentisme unilateral ni la defensa seriosa d’una secessió interior de Catalunya es puguin mantenir des de una perspectiva cristiana de la existència. Ho dic pels que confonen naps i cols. No és propi dels cristians. Francesc ha defensat la concòrdia, la reconciliació, ha condemnat l’ús de la violència (injustificables les càrregues policials de l’1 d’octubre, però també, encara que en menor grau, com va dir fa uns dies l’exmagistrat del Suprem Martín Pallín a 8TV, el que va passar davant el Departament d’Economia quan la Guàrdia Civil va entrar a fer els registres que havia ordenat un jutge de Barcelona), però ha fet un cant en favor de la unitat que ha de ser compatible amb el respecte a la diversitat.
El conflicte a Catalunya no es resoldrà fàcilment ni ràpida. Va per llarg. Fins que uns entenguin que unitat no implica uniformitat i altres presentin alternatives que no comportin la ruptura de l’Estat.
Josep Manuel Silva Alcalde
Advocat i periodista
Professor associat de Periodisme UAB
